De Moscou a Àstrakhan (sense passar per Hèlsinki): fase preliminar

Deu fer mes o menys un mes vaig tenir una setmana lliure a la feina, i vaig decidir que seria una bona idea anar cap al nord-oest, per visitar Finlàndia. Per això, uns dies després amb una amiga ja compràvem bitllets per anar a Àstrakhan, al sud-est.

A mi, Àstrakhan és possiblement la ciutat russa que més m’agrada de totes les que he visitat (de les que no he visitat no us en sabria dir gran cosa). Si mal no m’erro, la primera ciutat russa on vaig anar, a part de Moscou, va ser aquesta. Bé, no, menteixo, va ser Volgograd, pero jo no volia anar-hi, m’hi van fer parar de camí a Àstrakhan... i la veritat es que Volgograd també és una ciutat fascinant, però per motius, malauradament, més macabres.

El primer cop que vaig arribar Àstrakhan va ser, doncs, des de Volgograd, en un viatge d’unes deu hores en un autobús atrotinat (i vermell, me’n recordo bé) que va ser memorable per diverses raons. Primer, perquè va ser la primera vegada que veia l’estepa i, en veure tant terreny pla, vaig pensar “Hosti, això és com el Segrià, només que continua”. Segon, perquè en cert moment del viatge vaig tenir una necessitat fisiològica d’execució improrrogable, i quan en vaig anar a informar el conductor, em va dir:
- T’hauràs d’esperar que arribem al lavabo.
- I no pot parar abans? – vaig preguntar, en un to que més aviat era de súplica. El xofer, sorprès, em va respondre:

- Abans? I on vols fer les necessitats?

Aleshores, amb un ample moviment del braç li vaig mostrar l’immens ermot que ens envoltava, que a mi se m’apareixia com un urinari de possibilitats il•limitades. Però el cívic conductor se’m va mirar escandalitzat, i no va aturar la guagua fins que, al cap d’una estona, no es va albirar a l’horitzó de la vasta extensió de territori una caseta que feia d’excusat d’aquelles contrades. Aquell dia vaig aprendre una lliçó molt important: a l’estepa NO s’hi pixa.



El primer cop que vaig anar a Àstrakhan
no hi havia ni el passeig del Volga
ni aquests dos nens
(fotografia de Natàlia Boronat)

L’anècdota més destacable del viatge, però, va tenir lloc quan, després d’avançar quilòmetres i quilòmetres durant hores per una recta inacabable sense creuar-nos amb cap altre vehicle, de sobte va aparèixer, a la llunyania, un cotxe aparcat al voral del carril contrari (a la cuneta, vaja). En apropar-nos-hi en va sortir un home, que va fer senyals de parar al nostre conductor. L’autocar va parar, i l’home de la estepa va tornar a dintre el cotxe, en va sortir amb un ram de flors, va pujar al nostre autocar, va buscar certa dona entre els passetgers, i quan la va trobar se li va apropar, li va donar el ram de flors, i després de fer-li un petó, li va dir “Feliç 8 de març!”.

Homes, a veure si n’apreneu dels russos, lluços!

I mireu si en passaven de coses interessants l’any 2000 o 2001, a la carretera recta de centenars de quilòmetres que uneix Volgograd i Àstrakhan.

La primera imatge que vaig tenir d’Àstrakhan fa uns deu anys va ser l’estació de tren (rectil•línia, soviètica, immensa), que s’estenia tota llargaruda en una esplanada polsosa. (No, llestets, no m’he equivocat: l’estació de busos era al costat de la de tren.) Una velleta pintoresca amb un mocador virolat al cap venia pipes al costat de l’estació, i una de les meves companyes de viatge li va fer una foto descaradament, cosa que no em va agradar ni a mi ni, suposo, a la velleta.

El passeig del Volga és un bon lloc per anar a lluir la perxa
(fotografia de Natàlia Boronat)

Un cop a la ciutat, la primera alegria que vam tenir va ser haver aconseguit que la recepcionista d’un hotel molt soviètic i molt entranyable ens llogués un parell d’habitacions després d’assegurar-nos, per activa i per passiva, que no en tenia cap de lliure. Va resultar que érem els únics clients.



La segona alegria, almenys per mi, va ser constatar que Àstrakhan estava a l’altura de les meves expectatives. No recordo exactament què em va fer venir ganes originalment d’anar a Àstrakhan en comptes de, per exemple, Sant Petersburg o Iekterimburg, però em conec, i segur que hi va tenir a veure la situació geogràfica de la ciutat (al final de l’estepa, al delta d’un gran riu en un mar exòtic, en una terra on es creuen els camins de l’islam, el budisme i l’ortodòxia...) També devia ser que trobava el nom evocador... Astracan, Àstrakhan, Ashtarkhan, Adzhitarkhan, Khazitar Khan, Astorokan, Pytrakhan... la ciutat apareix documentada sota diferents denominacions fins que no es va arrelar i popularitzar-se el nom actual al segle XVII. Tots aquests epònims provenen de Hadji Tarkhan, un musulmà (potser un tàtar) a qui es coneixia així perquè era un home lliure (tarkhan) que havia realitzat el peregrinatge a la meca (el hadj). Però movent-te amb transport públic pels pobles de la província, tothom s’hi refereix simplement com a górod, ciutat. O la ciutat.

Quan hi vaig arribar per primera vegada, la ciutat mostrava la seva decadència al naixement del segle XXI amb el mateix orgull que als inicis del segle XX devia haver mostrat la seva esplendor i sofisticació, adquirides a través del seu port (a la desembocadura fangosa del Volga a la mar Càspia, des d’on sortien vaixells que portaven passatgers i mercaderies a Bakú, Makhatxkalà o a les costes iranianes), i també gràcies a l’exportació de caviar a Europa i Amèrica, que feia florir l’activitat comercial.

Al tombant del segle XXI, però, als característics balcons astrakhanesos ningú no hi prenia la fresca perquè els taulons del terra, quan n’hi havia, estaven podrits, i les treballades baranes de ferro forjat estaven trencades i rovellades. Als bancs i hotels modernistes se’ls escrostonaven les façanes, i pels corredors dels vells edificis administratius i de les acadèmies navals semblava que hi transitaven els fantasmes dels escrivents i els cadets. Em va fer la impressió d’una ciutat que havia viscut un breu però intens Dorado, i que d’un dia a l’altre tot s’havia acabat i els carrers de la part antiga havien quedat dissecats. Em va recordar alguna pel•lícula (que potser no he vist mai) sobre una incipient ciutat de l’oest americà, en part per l’aire de terra fronterera que es respira en aquesta regió del sud de Rússia.

A la tarda, passejant amb les meves amigues i companyes de viatge pel centre de la ciutat, que tenia un aire assossegat i provincià, al final d’un carrer polsós, potser sense asfaltar, ens va aparèixer l’entrada del kremlin de la ciutat, un campanar barroc, solitari, imponent talaia d’una muralla robusta. Al recinte de la fortalesa s’hi podia entrar sense que cap vigilant et digués res, motiu pel qual uns adolescents seien bebent i fumant dins d’una de les torres enmig d’escombraries.

Algunes passejantes queden de pedra quan s'adonen
que el fons d'armari els ha quedat demodé (fotografia de Natàlia Boronat)

En cert moment em devia afartar de la companyia de les meves amigues (abans em passaven, aquestes coses. Ara ja no tant) i vaig decidir anar per feina. És a dir, a veure el riu. El Riu. El Volga. Per ample i majestuós que sigui, el curs d’aigua que es pot veure des del moll de la part antiga no és més que un dels centenars de braços en què es ramifica el Volga abans de desembocar al Caspi. Quan em vaig haver empassat pels ulls tota l’aigua que vaig poder, vaig entrar a menjar costelles de peix (els peixos dels grans rius creixen tal com cal) i a beure cervesa en una mena d’antre on senyors bevien vodka, cervesa i altres coses entre parets folrades de linòleum que imitava la fusta. M’ho estic inventant, això del linòleum, però segur que la decoració real no era gaire millor. Ni falta que feia.

Més de deu anys després, quan vaig intentar trobar l’antre per tornar a menjar costelles de peix al passeig deixat i polsegós del costat del riu, no el vaig trobar. Ni tampoc el passeig. Bé, el passeig sí que hi era, però presentava un aspecte totalment diferent.

I per saber quin aspecte presentava, us haureu d’esperar que ho escrigui i ho pengi.