Nijnii Nóvgorod, capital del Volga

En una època en què els rius en general són abocadors, el Volga continua sent evocador. Per  una persona que, com jo, representa que ha nascut al Mediterrani però que en realitat ni això, els grans rius exerceixen un fort magnetisme. Trobo fascinant això que, de sobte, al mig d’una gran massa de terra com és Rússia et trobis un riu a proporció, tan ample, navegable, al llarg del qual viuen tants grups ètnics, es parlen llengües ben diferents, es professen religions tan dispars... Els grans rius uneixen diferents cultures, de la mateixa manera que els mars (penso jo) sembla que les separin. Els rius es naveguen cap avall o cap amunt, perquè si es neden riu endins arribes a l’altra riba, i se t’ha acabat el muntatge. Els pobles mariners durant dies, setmanes, mesos, navegaven rodejats d’aigua, amenaçats per les tempestes, aïllats del contacte humà. Els solcants de riu, en canvi, en tot moment tenien terra a la vista, anaven creant vincles amb les ciutats, amb les comunitats de les ribes. I a l’hivern, quan el riu es glaça, canvies el vaixell per trineus.

La gent mira el mar. A mi el mar, què voleu que us digui, m’afarta. En canvi un riu me’l puc estar mirant estona. I si és des d’un parc elevat, amb una ampolla de cervesa local a la mà i un quarter de pollastre fumat a l’altra, encara més estona (concretament, fins que s’acaben la birra i el pollastre).

Nijnii Nóvgorod ofereix aquest atractiu. La cinquena ciutat de Rússia per població es troba a una distància d’una nit en tren a l’oest de Moscou (tres hores en tren megarràpid). I no et permet veure només un riu (un dels quals el Volga, per si fos poc), sinó que, pel mateix preu, te’n permet veure dos. L’altre és l’Okà, que és on va a parar el riu Moskvà (el que dóna noma  la capital de l’imperi) i que, com tants rius russos, té un nom que personalment em sona ancestral, tribal, primitiu en el bon sentit del mot.

La part antiga de Nijnii Nóvgorod (literalment, “Vilanova d’Avall”) s’estén encimbellada per la riba occidental del Volga. L’Okà s’injecta al Volga també per l’oest, i al nord de l’afluent s’ha anat construint la ciutat nova. El marge occidental del Volga és molt rost. A la part antiga, les cases de comerç i les mansions de mercaders rics es troben a primera línia de riu. Al carrer Rozhdéstvenskaia (de l’Eslgésia de la Nativitat), palauets modernistes i neoclàssics i esglésies amb cúpules de coloraines es troben a pocs metres per sobre del nivell de l’aigua, però per accedir al carrer de just al darrere ja s’han de pujar escales empinades i rampes que serpentegen per entre marges, esglésies i cases centenàries de maó o de fusta arrenglerades les unes per sobre de les altres.

Tanta altura i terrasses et permeten tenir diferents panoràmiques de la ciutat. Si mires cap a l’altra riba de l’Okà veus els grans blocs clònics comunistes (de quan la ciutat es deia Gor’kii, com l’escriptor), una església immensa, incongruent i groga, i el gran edifici, tan vermell com modernista, de l’Exposició Comercial. Dirigint la vista al Volga veus les grans barcasses de càrrega que avancen lentament per l’aigua, i a l’altra riba s’estén una plana de dimensions oníriques, puntejada de blocs grisos i socialistes que amb els anys han anat engendrant altres blocs idèntics, i s’alcen altes xemeneies blanques i vermelles que escupen fum i, més a la llunyania, comencen a groguejar boscos de bedolls i pollancres. Si mires a la part antiga, veus una xarxa de pintorescos carrers que pugen i que baixen, resseguits pels raïls del tramvia, i que desemboquen al voltant del Kremlin de maó roig i torres coronades de fusta.

La majoria d’antigues ciutats russes s’erigien al voltant d’un kremlin que, per raons defensives òbvies, s’alçava en un territori elevat a la confluència de dos rius. Si un dels rius que passava per la teva ciutat era el Volga, et podies considerar afortunat (si no eres esclau ni serf), ja que formaves part de la cadena de ports fluvials que permetia unir territoris tan dispars com els boscos del nord de Rússia i Pèrsia. 

Les meves expectatives per al tram de Volga que passa per Níjnii Nóvgorod eren força més modestes. Després de passejar un bon grapat d’hores pels indrets més i menys destacables de l’autoproclamada capital del Volga, em vaig presenciar a l’estació fluvial per comprar un bitllet per a un dels nombrosos creuers pel riu que, n’estava convençut, s’oferien als turistes en època de calor (i en feia molta!). Aquí cal explicar que les estacions fluvials són unes construccions que m’inspiren veneració. Un port fluvial! Un lloc al qual accedeixes des de terra ferma per unes grans escales (a Rússia les escales i les portes creixen fins a adquirir dimensions gegantines) i, després de comprar un bitllet, en surts ja per l’aigua no pot fer res més que omplir-me el cor de joia. Si les dependències de l’estació les allotja un edifici de línies rectes i fines, aproximadament constructivista, amb molt ciment blanc i molt vidre, i del qual surt una torre culminada per una antena (o ràdar) que sembla que ancori el riu i li digui “tu, Volga, quiet aquí, que ha de pujar gent al vaixell!”, aleshores, estimats congèneres, la felicitat ja és absoluta.

Però la felicitat no ho és mai, d’absoluta i, com sol passar a Rússia, l’estació estava tancada durant l’època de l’any en què el riu és navegable. Què hi farem... De bitllets, però, se’n venien. I ho demostrava una corrua de gent que esperava pacientment davant d’una oficina inserida al sòcol de l’estació. A falta d’un cartell on figurés l’horari de les sortides dels vaixells, els comentaris dels potencials excursionistes t’informaven que per al de la una ja no quedaven bitllets, que el de les cinc s’havia cancel·lat, i que les opcions eren comprar-ne per a les tres o per a les set. Sí. Els emprenedors de Nijnii Nóvgorod no havien caigut que, si durant el breu estiu hi havia demanda d’excursions pel riu, el millor era oferir-ne moltes. Un cop davant de la taquilla vaig veure l’horari en format cel·lulosa. Efectivament, l’excursió de les cinc s’havia suspès, i al matí semblava que només n’hi havia hagut una. L’endemà, diumenge i, per tant, dia festiu, només es proposaven dues sortides: una a les sis de la tarda i una altra a les vuit del vespre. Això sí: el dilluns, el dimarts i la resta de dies feiners els turistes que NO fossin a la ciutat podrien passejar-se pel Volga a cor què vols amb tota la flota de vaixells a la seva disposició. Veieu per què Rússia és interessant?

El creuer pel Volga va resultar no ser taaaaaaaaan interessant сom Rússia en general. De les dues manifestacions acústiques que més m’irriten (música txumba-txumba i nens que ploren) només en recordo una, la segona. I ja té mèrit que els pares de l’únic nadó de bord se’m posessin just al costat. Però bé, això en realitat no té importància. El que en té és que era a la coberta d’un vaixell, rodejat de gent amb capses del McDonald’s o de menjar d’altres llocs, solcant les aigües espesses del Volga. I per mi això, encara que les vistes no siguin de les més evocadores, ja és suficient. Ara una platja, ara unes grues i unes sitges immenses de vés a saber què. Fàbriques, boscos, monestirs, illes, canyissars... Ai, Volga, Volga, si de mi hagués depès (i àdhuc “depengut”), hauria anat tirant riu avall, avall, hauria saludat els mari, els txuvaixos i els tàrtars que, a ambues ribes, estarien sacrificant oques als ancestrals déus de la Terra i tocant l’acordió respectivament, i fins al Caspi un altre cop, passant per Volgograd, Saràtov, Samara, Astracan... Però no podia ser: el trajecte dura només tres hores, i una estona després de passar per sota del funicular, el vaixell fa mitja volta i de tornada cap a Nijnii Nóvgorod.

El telefèric. És la nova atracció turística de Nijnii Nóvgorod, construïda l’any 2001. O el 2008. O el 1997. La veritat és que no ho sé, i tant me fa. A mi el que em va fer gràcia és que l’accés al telefèric és just darrere de la mesquita tàrtara. M’agraden les mesquites tàrtares, no sé si ja ho havia dit. Les velles, de principi del segle XX. Les noves són una horterada. Però les clàssiques les construïen amb gràcia, normalment amb les donacions econòmiques d’un prohom de la comunitat tàrtara, i són com esglésies russes, només que són mesquites. Amb l’excusa de comprar una aigua vaig entrar a la botiga de la mesauita, on una velleta molt simpàtica va estar molt contenta del meu “rähmät” (gràcies, en tàrtar) i, amb interès, no em va conestar cap de les preguntes que li vaig fer, sinó unes altres. Però tant feia, perquè la dona no tenia dents, i igualment no l’entenia. I això que em parlava rus, i no tàrtar. Li vaig preguntar aproximadaments quants tàrtars viuen a Nijnii Nóvgorod (com si ella ho hagués de saber, ves) i em va respondre que molts tàrtars eren generals de l’exèrcit i es casaven amb russes. Oi que bé. I que ara molts dels feligresos de la mesquita eren “negres” (és a dir, del Caucas o de l’Àsia central). Li vaig demanar permís per anar al lavabo, me’n va donar, i abans de sortir del territori de la mesquita vaig tirar unes quantes fotos. Feia força pena veure com la cúpula i el minaret, totes arrodonides, petitones i coquetes elles, perdien tota la seva humil dignitat davant dels tres enormes blocs de pisos que han construït darrere del temple.

Tothom vol travessar el Volga amb telefèric, i per això hi ha molta cua per comprar tiquet. A la taquilla de Nijnii Nóvgorod, però, només es pot comprar el d’anada. El de tornada ja te’l compraràs quan tornis, que per alguna cosa és el de tornada. A cada cabina amb forma d’ou hi caben sis persones. Una noia molt alta i força guapa que s’abraçava amb un noi amb qui compartia altura i saliva però no atractiu físic em mirava molt fixament i somreia. Jo pensava que en qualsevol moment el noi em pegaria perquè la seva nòvia em mirava. Però no, la noia em va continuar mirant fascinada, suposo perquè em veia cara de guiristanès, a la qual impressió ajudava la meva samarreta del Festival de Curtmetratges de Manlleu. Però no va passar res, el noi estava comprensiblement ocupat menjant-se-la. Un cop a dins l’ou volador amb cable, vaig constatar, un cop més, que els humans són uns animals ben curiosos, una mena d’ornitorincs amb hipoteca. Es veu que l’experiència ovosuspensòria no era completa si, a mesura que anaves pujant, no exterioritzaves el terror que et produïa l’experiència a la qual t’havies sotmès voluntàriament. Cada cop que passàvem per un engranatge calia espantar-se histriònicament, cridar “Aaaah, per què m’heu fet pujar aquí?” perquè els amics o amigues responguessin “Has vingut per voluntat pròpia” i riguessin. Quan s’arribava al punt més alt de la catenària calia recordar als companys de cabina que ens trobàvem al punt més alt de la catenària, i era, a més, el moment ideal per recordar averies reals o inventades que han obligat els passatgers a estar penjats mitja hora, tres quarts, una hora sobre el riu. “Caure a l’aigua és millor que caure sobre la terra ferma, ha, ha!” Ben mirat, sí.

 

A l’altre extrem del telefèric (o funicular, o telecabina) s’alça la ciutat de Bor, paraula que no només dóna nom a aquest municipi poc menys que anodí, sinó que a més és una de les moltes que significa “bosc” en rus. He sigut injust. La ciutat, com tot en aquest món, tenia coses interessants. La primera és que, just a la sortida del funicular, et rep un immens cartell que t’informa, per si de cas, que la prescindible localitat de Bor és un territori “lliure de drogues”. Tenint en compte els atractius que ofereix el lloc, aquesta afirmació és difícil de creure.

A les ciutats russes els edificis solen estar disposats en quadrat, deixant un espai lliure al mig on la gent aparca el cotxe, passeja els nens i els gossos, escup al terra escoltant música txumba txumba en xandall i beu cervesa o es droga (menys a Bor, clar). Part d’aquesta àrea és ajardinada... a l’estiu i la primavera, perquè la resta de l’any o és un fangar o està coberta de neu. Uns imaginatius habitants de Bor havien convertit els parterres de davant de casa seva (i els parterres russos són molt amplis) en una mena d’exposició d’elements de decoració urbana fets amb deixalles (inorgàniques). Hi havia palmeres muntades amb ampolles de plàstic, verdes per a les fulles, marrons per al tronc, bolets fets amb cascos d’obra pintats i altres objectes arrodonits. Marietes i porcs fets amb garrafes, i moltes coses més. No només sorprenia la i

maginació i la traça de l’autor o autors (o autora, o autores), sinó que tot estava intacte. Ningú havia trencat cap palmera, ni havia pintat cap polla al cul d’un porc, ni tetes a les marietes (que aleshores haurien passat a ser “maritetes”, hahahahahaha... no, val, no té gens ni mica de gràcia) ni res. Ho vaig trobar encomiable. També vaig trobar digne de lloança que algú hagués dedicat part del seu temps a embellir la ciutat (d’acord que potser impel·lit per la necessitat). Potser, posats a tenir confiança en la humanitat, un grup de veïns van dir “Va, organitzem activitats per als nens, perquè es diverteixin durant l’estiu i desenvolupin la creativitat i facin alguna cosa maca de la qual puguin dir ‘Això ho vam fer nosaltres i ara la nostra ciutat és més maca!’”. I als borratxos amb xandall que escolten música txumba txumba i s’emborratxen amb xandall i escupen al terra ni els passa pel cap de destroçar-ho, perquè són borratxos i no tenen gust musical, però no són uns imbècils. I cap ordenança municipal va obligar als veïns a retirar les palmeres, els bolets, les mari(t)etes ni els porquets amb l’argument que no tenien permís, i que era un perill per a la salut pública i ocupaven espai públic.

Uns metres més enllà, a la plaça principal de Bor, hi ha un memorial als homes locals morts durant la Guerra (Mundial o Pàtria, cadascú que triï). Consisteix en unes vitrines on hi ha grans fotografies dels borencs que van anar a la guerra i no en van tornar. Hi ha l’habitual, esperable i comprensible profusió d’estrelles roges, corones de flors i cintes taronges i negres. El més impressionant de la plaça és, però, un complex escultural de pedra negra que representa uns joves forts i angulosos que se’n van a la guerra, fusell en mà. A un d’ells l’abraça una dona que li posa el cap al pit, possiblement conscient que no el tornarà a veure mai més.

Què voleu que us digui, a mi em van tocar més la fibra les palmeres i els porquets fets amb ampolles. De fet, si quan toqués anar a una guerra tothom estigués ocupat transformant garrafes i pots de plàstic en palmeres, bolets i marietes, potser viuríem més tranquils.

I mireu si n’engendra, de pensaments profunds, una passejada per la ciutat de Bor. Perquè després us en foteu.