Quan es parla de Volgograd i s’esmenten els
alemanys, les associacions que es fan no són gaire positives. I és
comprensible: si un exèrcit et bombardeja la ciutat i te la deixa completament
arrasada és normal que no intercanviïs adreces amb els soldats per convidar-los
al dinar de Nadal.
Monument La Mare Pàtria et crida! al complex monumental de Mamàiev Kurgan, Volgograd |
Els alemanys van establir colònies agrícoles i
industrials que ben aviat van destacar per la seva eficiència i alta
productivitat. Van ser ells els que van introduir el cultiu de la patata a Rússia,
a més de moltes innovacions tecnològiques, sobretot del camp del tèxtil. Van
augmentar la quantitat de terra destinada al cultiu de lli i cànem, i van
fomentar també el conreu de planta de tabac.
La colònia de Sarepta, uns quilòmetres al sud de l’actual
Volgograd (que, repeteixo, aleshores s’anomenava Tsaritsyn) era coneguda per la
producció de mostassa i, sorprenentment, de vi. Una altra de les indústries
importants era la tèxtil, i ho testimonia que un tipus de teixit de cotó (la sarpinka) s’anomenava així en honor a
aquesta colònia.
Actualment Sarepta forma part de Krasnoarmeisk, un
barri de la conurbació de Volgograd. Aquest municipi, contaminat i populós, pot
semblar anodí a primera vista. Però si et prens la molèstia de guipar darrere
dels seus alts blocs de pisos pots trobar coses interessants. Jo hi vaig anar amb
tren suburbà des de Volgograd. Vaig baixar a la parada que no tocava (crec que
l’error és perdonable: la parada es deia “Sarepta”), i només puc fer que
alegrar-me’n, ja que per esmenar l’error em vaig veure obligat a agafar
marxrutkes i a demanar indicacions a la gent, cosa que sempre et permet veure
més coses, boniques o no. En aquest cas, vaig anar a parar sense voler a les comportes del canal Don-Volga, una impressionant fita de la enginyeria fluvial.
Una estreta via d’aigua artificial permet als vaixells procedents del Don i del
mar Negre prosseguir el seu viatge Volga amunt o Volga avall fins a Moscou i l’Àrtic
o Àstrakhan i el Caspi, respectivament.
En cert moment, els immensos bucs
passen per sota de l’edifici de control, una mena d’imponent arc d’estil stalinista
d’estètica incongruentment neoclàssica. Jo em vaig quedar una bona estona
mirant barquets embadalit i àdhuc bocabadat, malgrat el fred que fumia. Gràcies
a la meva equivocació també vaig trobar, per casualitat, l’estàtua més gran del
món. Bé, puntualitzo: l’estàtua més gran del món que representa una persona que
va viure realment. La persona en qüestió és, com ja us deveu imaginar, Lenin.
Però antigament aquesta grandiosa figura humana representava
Stalin, que per alguna cosa l’actual Volgograd es deia Stalingrad. Anys més tard, quan el bigotut criminal georgià va caure en merescuda desgràcia van canviar la seva estàtua per una de Lenin, un personatge històricament menys comprometedor, suposo.
Però tornem als nostres laboriosos alemanys.
Sarepta és una de les poques ciutats russes que ha pogut conservar el seu
llegat colonial alemany, cosa que no deixa de ser paradoxal si tenim en compte
que, uns quants segles més tard, els alemanys no van permetre conservar res de Volgograd/Stalingrad.
I precisament per això no deixa de ser commovedor l’orgull amb què Sarepta
mostra el seu passat alemany: la part antiga del municipi la forma una ordenada
plaça amb edificis disposats al seu voltant seguint una planificació urbanística
força escassa a Rússia. La majoria de construccions, per desgràcia, estan en
molt mal estat, però algunes allotgen museus i edificis administratius, i hi ha
plans de reconstruir de nou elements de la colònia alemanya que permetin fer-se
una idea de com havia set. Per exemple, l’embarcador, una fàbrica, alguns dels
bastions de defensa…
Stalin, que per alguna cosa l’actual Volgograd es deia Stalingrad. Anys més tard, quan el bigotut criminal georgià va caure en merescuda desgràcia van canviar la seva estàtua per una de Lenin, un personatge històricament menys comprometedor, suposo.
L’edifici estrella del complex és l’església
luterana, que, per desgràcia, estava tancada i no hi vaig poder entrar. Algunes
oficines de l’Ajuntament local estan ubicades al que havien estat les
habitacions per a dones solteres (situades sàviament just al costat de l’edifici
on vivien els homes solters).
Jo, de tot plegat, em vull quedar amb la imatge dels
monjos budistes calmucs passant amb camell per davant de les portes de la colònia
alemanya. Cal dir que una de les activitats que havien de dur a terme els
colons era la de missioners, ja que se’ls encomanava la tasca de fer
proselitisme del luteranisme. Però es veu que aviat ho van deixar córrer, perquè
ni els calmucs budistes, ni els russos ortodoxos ni els tàtars musulmans
estaven per brocs.
Als inicis de l’existència de les colònies, els
tallers tèxtils treballaven amb seda que arribava via
Itàlia. Però aquest material, i també la importació, era molt car, i aviat els teixidors de Sarepta van començar a treballar amb cotó provinent de Pèrsia a través del port d’Àstrakhan.
Itàlia. Però aquest material, i també la importació, era molt car, i aviat els teixidors de Sarepta van començar a treballar amb cotó provinent de Pèrsia a través del port d’Àstrakhan.
I, un cop més, el Volga enllaçava mons. Flocs de
cotó cultivats a les planes perses, o a les ribes del Sir Darià, acabaven convertits
en els teixits que sortien dels telers d’uns alemanys que, provinents de Suàbia
o Saxònia, havien fet de les estepes russes la seva llar.