dissabte, 21 de desembre del 2013

Els altres alemanys de Stalingrad

 
Quan es parla de Volgograd i s’esmenten els alemanys, les associacions que es fan no són gaire positives. I és comprensible: si un exèrcit et bombardeja la ciutat i te la deixa completament arrasada és normal que no intercanviïs adreces amb els soldats per convidar-los al dinar de Nadal.

Monument La Mare Pàtria et crida!
al complex monumental de Mamàiev Kurgan, Volgograd
Fins fa poc, les úniques imatges que m’inspirava la combinació Volgograd-alemanys eren de cases enrunades, obusos, destrucció i monuments soviètics commemoratius de la batalla de Stalingrad (àlies Volgograd, àlies Tsaritsyn. De res). Però literalment quatre dies abans d’agafar el tren Moscou-Volgograd en la primera etapa del viatge a Calmúquia vaig “descobrir” que, prop de la ciutat que va ressorgir de les cendres a què la van reduir els nazis entre el juliol de 1942 i el febrer de 1943, continuava viva la memòria d’uns altres alemanys que, més pacíficament, havien pul·lulat per aquelles terres uns segles abans.

El 22 de juliol de 1763, un manifest de la tsarina Caterina II (que actuava amb el nom artístic de la Gran) emetia un edicte que permetia als estrangers establir-se a Rússia. L’estratègia era part d’un pla per colonitzar zones poc poblades i modernitzar el país. Caterina, d’origen alemany, volia atraure compatriotes seus perquè conreessin terres del sud de Rússia que aleshores estaven incultes, i va ser especialment activa intentant captar camperols d’Ulm i Frankfurt. Només en tres anys 30.000 alemanys van respondre a la crida i es van dirigir a Sant Petersburg procedents de la ciutat hanseàtica de Lübeck, on iniciaven el seu periple cap a terres russes. Després de passar uns mesos a l’aleshores capital de l’Imperi rus (més concretament a Oranienbaum), posteriorment salpaven per riu amb destinació a Saràtov, a les ribes del Volga. La travessia, que durava uns quants mesos, no era un creuer de plaer: dels prop de 26.000 colons alemanys que es van dirigir a Saràtov, més de 3.000 van morir a conseqüència de la duresa del viatge.

Els alemanys van establir colònies agrícoles i industrials que ben aviat van destacar per la seva eficiència i alta productivitat. Van ser ells els que van introduir el cultiu de la patata a Rússia, a més de moltes innovacions tecnològiques, sobretot del camp del tèxtil. Van augmentar la quantitat de terra destinada al cultiu de lli i cànem, i van fomentar també el conreu de planta de tabac.

La colònia de Sarepta, uns quilòmetres al sud de l’actual Volgograd (que, repeteixo, aleshores s’anomenava Tsaritsyn) era coneguda per la producció de mostassa i, sorprenentment, de vi. Una altra de les indústries importants era la tèxtil, i ho testimonia que un tipus de teixit de cotó (la sarpinka) s’anomenava així en honor a aquesta colònia.

Actualment Sarepta forma part de Krasnoarmeisk, un barri de la conurbació de Volgograd. Aquest municipi, contaminat i populós, pot semblar anodí a primera vista. Però si et prens la molèstia de guipar darrere dels seus alts blocs de pisos pots trobar coses interessants. Jo hi vaig anar amb tren suburbà des de Volgograd. Vaig baixar a la parada que no tocava (crec que l’error és perdonable: la parada es deia “Sarepta”), i només puc fer que alegrar-me’n, ja que per esmenar l’error em vaig veure obligat a agafar marxrutkes i a demanar indicacions a la gent, cosa que sempre et permet veure més coses, boniques o no. En aquest cas, vaig anar a parar sense voler a les comportes del canal Don-Volga, una impressionant fita de la enginyeria fluvial. Una estreta via d’aigua artificial permet als vaixells procedents del Don i del mar Negre prosseguir el seu viatge Volga amunt o Volga avall fins a Moscou i l’Àrtic o Àstrakhan i el Caspi, respectivament.
 
En cert moment, els immensos bucs passen per sota de l’edifici de control, una mena d’imponent arc d’estil stalinista d’estètica incongruentment neoclàssica. Jo em vaig quedar una bona estona mirant barquets embadalit i àdhuc bocabadat, malgrat el fred que fumia. Gràcies a la meva equivocació també vaig trobar, per casualitat, l’estàtua més gran del món. Bé, puntualitzo: l’estàtua més gran del món que representa una persona que va viure realment. La persona en qüestió és, com ja us deveu imaginar, Lenin. Però antigament aquesta grandiosa figura humana representava
Stalin, que per alguna cosa l’actual Volgograd es deia Stalingrad. Anys més tard, quan el bigotut criminal georgià va caure en merescuda desgràcia van canviar la seva estàtua per una de Lenin, un personatge històricament menys comprometedor, suposo.

Però tornem als nostres laboriosos alemanys. Sarepta és una de les poques ciutats russes que ha pogut conservar el seu llegat colonial alemany, cosa que no deixa de ser paradoxal si tenim en compte que, uns quants segles més tard, els alemanys no van permetre conservar res de Volgograd/Stalingrad. I precisament per això no deixa de ser commovedor l’orgull amb què Sarepta mostra el seu passat alemany: la part antiga del municipi la forma una ordenada plaça amb edificis disposats al seu voltant seguint una planificació urbanística força escassa a Rússia. La majoria de construccions, per desgràcia, estan en molt mal estat, però algunes allotgen museus i edificis administratius, i hi ha plans de reconstruir de nou elements de la colònia alemanya que permetin fer-se una idea de com havia set. Per exemple, l’embarcador, una fàbrica, alguns dels bastions de defensa…

Els museus (força pobres, però què vols fer-hi) exposen objectes, gravats i fotografies relacionades amb la vida dels colons. Estris de cuina, pots de mostassa, filoses, canonades de fusta i terra cuita, aparells per a la producció de vi… alguns gravats mostren les fileres ordenades de cases i fàbriques de totxana vermella dins les sòlides muralles de l’assentament, als peus de les quals calmucs i kirguisos acampen amb les seves centenàries tendes circulars de pell de camell. És una escena, al meu parer, entendridora, perquè, si bé segur que els diferents interessos dels diversos grups ètnics del Volga devien provocar conflictes, en general es pot dir que, dintre de tot, la convivència entre persones tan dispars com els camperols russos, els fabricants alemanys i els nòmades turcs i mongols era força harmoniosa. Una mostra d’aquesta convivència és una pintura en què es pot veure com un dentista alemany de la colònia arranca un queixal a un camperol rus. Possiblement, l’arribada dels alemanys i de la seva cultura material va suposar una millora de les condicions de vida per a molts dels pobladors ancestrals de les ribes del Volga.

L’edifici estrella del complex és l’església luterana, que, per desgràcia, estava tancada i no hi vaig poder entrar. Algunes oficines de l’Ajuntament local estan ubicades al que havien estat les habitacions per a dones solteres (situades sàviament just al costat de l’edifici on vivien els homes solters).

Jo, de tot plegat, em vull quedar amb la imatge dels monjos budistes calmucs passant amb camell per davant de les portes de la colònia alemanya. Cal dir que una de les activitats que havien de dur a terme els colons era la de missioners, ja que se’ls encomanava la tasca de fer proselitisme del luteranisme. Però es veu que aviat ho van deixar córrer, perquè ni els calmucs budistes, ni els russos ortodoxos ni els tàtars musulmans estaven per brocs.

Als inicis de l’existència de les colònies, els tallers tèxtils treballaven amb seda que arribava via
Itàlia. Però aquest material, i també la importació, era molt car, i aviat els teixidors de Sarepta van començar a treballar amb cotó provinent de Pèrsia a través del port d’Àstrakhan.


I, un cop més, el Volga enllaçava mons. Flocs de cotó cultivats a les planes perses, o a les ribes del Sir Darià, acabaven convertits en els teixits que sortien dels telers d’uns alemanys que, provinents de Suàbia o Saxònia, havien fet de les estepes russes la seva llar.

 

divendres, 20 de desembre del 2013

Elistà o la saviesa del segurata

Elistà és un nom de ciutat desconcertant. A Rússia hi ha milers de topònims que qualsevol persona mínimament iniciada identificaria com a no eslaus. La majoria són turcs, però també n’hi ha en una miríade d’altres llengües pertanyents a les més variades famílies lingüístiques: uràliques, caucàsiques, paleosiberianes, tungús… Tots aquests topònims solen trobar-se en les zones on previsiblement els pertoca. Però Elistà, en canvi, sembla empeltat al mig de l’estepa. Crida l’atenció, primerament, perquè comença amb la lletra Э (e), ben poc productiva en el fons toponímic de la Federació Russa. I és que Elistà (Элиста), el nom de la capital de Calmúquia, no és res més que la russificació de Элст (Elst), que en calmuc significa sorrenc, sabulós. I qui diu calmuc diu mongol. Perquè els calmucs constitueixen una illa de llengua mongol i religió budista en un territori que tradicionalment s’han disputat els russos, els pobles turcs (kirguisos, kazakhs, balkars, tàtars, nogai…) i els pobles caucàsics (txetxens, ingúixos, àvars, lesguins…). Ortodoxos i musulmans. I, de sobte, monestirs budistes, rodes d’oració, estupes i cants difònics. I això que Elistà és més a prop de Viena que no pas d’Ulan Bator: un cop més la indiscutible objectivitat de la geografia ens demostra que els conceptes de proper i llunyà, propi i aliè, són fruit de la percepció subjectiva i el prejudici. Mongòlia al llindar d’Europa. L’únic país budista del vell continent.

Una anomalia geopolítica d’aquest calibre no pot deixar de visitar-se. I menys quan els calmucs tenen la seva pròpia república (la República de Calmúquia, o Halm Tangtx, en transcripció directa del calmuc) i la bandera és una flor de lotus inserida en un cercle blau en un fins groc.

Sí, m’agraden aquestes petites mostres d’exotisme. Per mi són motiu de viatge per si mateixes.
 
Arribo a Calmúquia amb furgoneta (marxrutka). Agafo la que surt a dos de deu de l’estació d’autobusos de Volgograd, la mateixa on fa més de deu anys vaig començar un viatge iniciàtic fins a Àstrakhan, si és que al segle XXI això dels viatges iniciàtics encara es porta.
 
La furgoneta, mig buida, s’endinsa per l’estepa. Bufa un fort vent que traspassa tots els tipus d’abrigall que portem els passatgers. Dues de les viatgeres, una dona refeta de trets mongoloides i la seva filla d’uns set o vuit anys, fa quatre dies que estan de camí. Vénen de Buriàtia, una altra de les tres repúbliques budistes de Rússia (la tercera es Tuvà), i intueixo que van anar amb tren d’Ulan Udé fins a Moscou (tres jornades), i d’allà vint hores més en un altre tren fins a Volgograd. Tenen família a Elistà, i em vull imaginar que els seus parents van triar desplaçar-se de Buriàtia fins a aquesta ciutat per la proximitat cultural i lingüística, que no geogràfica (allò que deia…).
 
O potser no. Perquè va ser realment decebedor arribar a la minúscula estació de busos d’Elistà i no detectar cap senyal de l’existència de la llengua calmuca. La gran majoria de dependents de les paradetes de l’estació, els taxistes i conductors de transport públic que esperen fora de l’edifici… pràcticament tots són calmucs, però totes les converses tenen lloc en rus. L’únic indici de la particularitat del lloc la hi posa un anunci que, en forma de DIN-A 4 penjat en una columna de l’estació, demana als creients proposar noms per a un temple.
 
Però de seguida es revela quelcom d’asiàtic en el tracte humà. Una dona que regenta una parada d’entrepans i pastissos es desviu per ajudar-me a trobar allotjament barat. Truca a una amiga que lloga habitacions, i m’indica on hi ha una residència d’estudiants que abans funcionava com a hotel. Cap de les dues variants dóna resultat, però s’agraeix l’ajuda. Dos conductors de furgonetes de transport urbà em veuen esperant un autobús en un lloc que no toca i s’ofereixen a portar-me a “un hotel que han obert nou”. Quan els demano que quant els dec per la cursa, em diuen que no els cal res, que només volien ajudar, i que molta sort.
 
Elistà és una ciutat petita, de poc més de 100.000 habitants. Als afores s’hi estan construint barris que arrabassen terrenys a l’estepa, moderns blocs de pisos exposats als vents, alternats amb estupes i temples budistes de construcció recent, amb cert aspecte de la Xina de Port Aventura. Al centre de la ciutat, estructurat al llarg del carrer de Lenin, s’hi poden trobar cilindres d’oració, estàtues de Buda, arbres amb cintes votives. Pocs anys després de la desaparició de la Unió Soviètica, Calmúquia va començar a experimentar un ressorgiment de la cultura tradicional. L’artífex en va ser, sobretot, Kirsan Iliumjínov, president de la república del 1993 al 2010.
 
Com a tants altres dirigents excomunistes (i, es de suposar, ateus), a en Kirsan Nikolàievitx la caiguda de la URSS li va provocar un renaixement de la fe (en el seu cas, la budista), que es va traduir en la construcció de diversos temples i monestirs, els més espectaculars dels quals són el Temple de la Residència Daurada del Buda Shakiamuni i el monestir d’Arxan.
 
Si bé es pot criticar que aquest ressorgiment sigui interessat i se centri en els aspectes més vistosos, també és cert que durant l’època soviètica es perseguia qualsevol expressió religiosa budista, prohibició que a la pràctica era sinònima d’una repressió de la cultura calmuca. Actualment, en canvi desenes de joves calmucs s’instrueixen en temples i monestirs del Tibet i l’Índia per complir les funcions clericals entre el seu poble un cop finalitzats els estudis. Al temple de la Llar Daurada del Buda Shakiamuni una part considerable dels monjos són tibetans, i aquesta és la llengua en què es comuniquen entre ells els clergues, tant tibetans com calmucs. En un temple de barri, en canvi, vaig veure com calmucs i calmuques feien cua per rebre consell d’un monjo, que va resultar ser un rus. Suposo que en aquests casos la llengua de comunicació entre monjos i feligresos és el rus.
 
Pel que fa a la llengua, el president Iliumjínov (de Rússia Unida), no va ser tan assertiu com en l’aspecte religiós. No hi ha cap escola on s’ensenyi íntegrament en aquesta llengua, i a la ciutat són pocs els joves i nens que la parlen.
 
Això no sembla preocupar la Vàlia, devota budista, fervent partidària de l’expresident Iliumjínov i mala comerciant. Es nega a vendre’m les imatges de budes i tares que vull comprar, i no m’ensenya els domassos amb la inscripció “om mani padme hum” que, si em deixés, compraria a la botiga del temple, que regenta ella.
 
-          Vols masses coses, tu. Veus les coses i les vols. Però no ho necessites.
-          Dona, però ho vull per regalar a unes amigues. Dóna’m sis adhesius d’aquests.
-          Les teves amigues no els necessiten per a res, aquests adhesius. Val més que els compris un CD amb les ensenyances del Dalai Lama.
-          Val, d’acord, posa’m el compact. I cinc adhesius, que no sigui dit.
 
I em dóna els adhesius (de mala gana), el CD i, de regal, un llibre perquè jo i les meves amigues ens iniciem en el coneixement de les ensenyances de Buda i ens familiaritzem amb els termes samsara, nirvana, etc.
 
La Vàlia està molt orgullosa d’haver estat present sempre que Sa Santedat el Dalai Lama ha visitat Calmúquia. En total, dues. Una als anys 90, l’altra ja al segle XXI. La primera va ser durant la inauguració del temple d’Arxan, un dia fred i plujós en què, malgrat el temps miserable, “tothom estava content, Sa Santedat somreia, feliç de poder ser finalment a Calmúquia. Ningú sentia el fred, el Dalai Lama només portava una túnica, però no tenia fred. Va decidir visitar-nos a nosaltres, i no als buriats ni als tuvans”, diu, sense amagar l’orgull que li suposa haver estat el poble “escollit” pel Dalai Lama, almenys dins de la Federació de Rússia.
 
-          Tens molt bon karma, tu! –insisteix.
-          I com ho saps, que tinc bon karma?
-                     Doncs perquè ara ets aquí, en aquest temple que va trepitjar Sa Santedat, veient el mateix que va veure ell. Això et permet acumular karma. Oh, i veure els seus hàbits també!- i m’agafa de la mà i m’ensenya la túnica de color safrà de Sa Santedat, que el temple exposa com una relíquia a l’altar principal.
 
La nit anterior, quan va plegar de la feina i va tancar la botiga, em va acompanyar a un suposat centre tibetà on teòricament m’havien de deixar dormir, i així m’estalviaria de pagar hotel. Però el centre no va aparèixer.
 
Mentre la Vàlia recollia els trapaus, jo conversava amb el segurata del temple, un calmuc alt i gros d’una cinquantena d’anys que reconeixia que, malgrat tot, “els russos també són persones”, i que mirava amb desaprovació una jove que es postrava davant del Buda.
 
-          Això no serveix de res. Resar, fer ofrenes, reverències, genuflexions… el que és important és ser persona. Ser bona persona. Jo no vull la vida eterna, no sé si sóc virtuós o no. Jo només m’esforço per ser persona. 
Jo reflexiono sobre les seves paraules de la millor manera que sé: menjant. Engoleixo una reconstituent sopa de menuts de xai, acompanyada d’un te calmuc (amb llet, sal i mantega) per recuperar-me de la fredor de la nit de l’estepa. Suposo que encara dec haver d'aprendre molt, abans no sigui capaç de desprendre'm del desig. Però és que una sopa d'intestins de xai és una sopa d'intestins de xai, tu...

dijous, 19 de desembre del 2013

Operació 'ulusy': la tragèdia del poble calmuc



A tombant del segle passat els hurul (temples budistes) calmucs
eren així de monos
A principis del segle XVII, els turguts, una de les tribus mongoles que formaven l’aliança dels Quatre Oirats, van abandonar la seva terra ancestral entre Mongòlia occidental i les muntanyes de l’Altai i van iniciar una emigració cap a l’oest. El motiu de l’èxode no és clar: algunes fonts diuen que buscaven noves pastures, mentre que altres especulen amb conflictes per la supremacia política. Fos com fos, una ràpida marxa amb caravanes de cavalls i camells els va portar a establir, vers el 1630, les seves tendes circulars a les planes del baix Volga, on entre els diversos pobles de l’Imperi rus eren coneguts com a calmucs, l’exònim amb què els havien batejat els pobladors musulmans de la zona. A la vida dels nòmades, però, no hi pot haver mai res de gaire definitiu, i a finals del mateix segle una facció de la tribu se’n tornava un altre cop cap a orient. Contes les males llengües calmuques que en realitat tota la tribu se’n volia tornar al lloc d’on havien vingut, però una crescuda imprevista del riu-mar Volga ho va impedir. I aleshores els calmucs, amb les seves tendes de feltre, els seus cavallets rabassuts, camells peluts de dues gepes i ramats d’ovelles grasses es van quedar a senyorejar pel país del Volga, que gràcies als monjos d’aquest poble sentia per primera vegada els cants i les oracions d’una de les poques religions que encara no havien sobrevolat les seves aigües: el budisme. Invocacions paganes, pregàries ortodoxes, namaz musulmans… tots s’havien proferit a les ribes del gran riu, on probablement també havien resat els enigmàtics jueus del regne khàzar. Però fins que no van arribar els calmucs, les tangkas i les banderes d’oracions no havien voleiat al vent de l’estepa del sud de Rússia. 


I els monjos budistes tenien aquest aspecte
Dir que els calmucs “senyorejaven” no és una exageració, ja que van ocupar bona part de les terres de l’antic khanat d’Àstrakhan i van rendir en vassallatge els pobladors de la zona, la majoria tàtars nogai. A diferència dels calmucs actuals, els d’aleshores eren un poble bel·licós que assolava amb ràtzies constants els pobles i assentaments de les estepes, i l’Imperi del tsar els intentava mantenir a ratlla des de la ciutadella d’Àstrakhan. Sense una capital fixa, parant les tendes circulars (gher) allà on els semblava més adequat, van mantenir autonomia i conflictes amb la Rússia tsarista fins que el poder calmuc va començar a minvar gradualment.

I quan va esclatar la Revolució els calmucs eren simplement un més dels pobles del calaix de sastre d’ètnies que són les estepes. Els grans canvis socials que van comportar per a Rússia els esdeveniments de 1917 també van tocar de ple els calmucs, que van veure com els bolxevics executaven o deportaven el clergat budista i, a més, destruïen centenars de temples (hurul), ja que aleshores els calmucs ja s’havien començat a sedentaritzar i els monjos ja no oficiaven en tendes-temple portàtils, sinó en petits temples de fusta molt elaborats que donaven a l’extrem oriental d’Europa un aire, doncs això, oriental.

Però la gran tragèdia dels calmucs al segle XX seria molt més cruel i insospitada.

Semblava que la Unió Soviètica els tractava força bé, com a tantes altres minories: els van muntar una província o república autònoma per a ells i, malgrat que la prohibició del budisme va comportar la pèrdua d’un dels principals canals per a les manifestacions culturals d’aquest poble, un pilar de la cultura tan important com és la llengua es mantenia robust, ja que aleshores la immensa majoria de calmucs no parlava ni un borrall de rus.

Però la gèlida matinada del 28 de desembre de 1943 es va fer efectiva l’ordre de Stalin de deportar tot el poble calmuc sota acusació de col·laboració amb els ocupants nazis. A dos quarts de set del matí del fatídic dia, la porta de cada casa calmuca de la república i de les províncies veïnes rebia els trucs d’una parella de soldats. Els uniformats comunicaven a les famílies que tenien mitja hora per aplegar les pertinences més preuades i emprendre un viatge en tren amb destí desconegut. L’imaginari calmuc posa èmfasi en què molts dels soldats eren bones persones que ajudaven els futurs deportats; els aconsellaven que agafessin roba d’abric i matessin una vedella per tenir aliment durant el viatge. Possiblement és cert, però el fet de reparar en la humanitat dels soldats en un moment en què centenars de milers de persones innocents eren a punt de ser deportades em sembla molt sospitós. Com si la consigna fos que, malgrat que la decisió de deportar dones, nens, ancians i malalts constituïa un crim injustificable, els soldats soviètics traçaven la pinzellada amable, aportaven el contrapès que permet relativitzar el crim, perquè tan inconcebible era deportar els calmucs argüint un delicte de traïció  com que la Unió Soviètica cometés una injustícia contra els seus habitants.

És grotesc també pensar que en el moment en què nens, dones, vells i malalts pujaven als vagons de bestiar que els portarien a Sibèria, els homes calmucs lluitaven al front contra els nazis. Enmig dels combats, conten, fins i tot potser en el moment en què més falta feien homes al front, els van informar que, en tant que calmucs, eren sospitosos de col·laboració amb l’enemic, i que per tant se’ls enviava a camps de treballs forçats a Sibèria. 

Durant la meva estada a Elistà, en totes les ocasions que va sortir el tema de la deportació (és a dir, en totes les ocasions que vaig parlar amb un calmuc) immediatament s’especificava que “alguns soldats havien estat mot considerats”. Com si això apaivagués l’aberració que suposava la deportació. Em feia la impressió que, per aquest sentiment de culpa que tenen (tenim) les minories, al capdavall intentaven treure ferro al destí que les autoritats els havien deparat, i que ho feien repetint la consigna que aquestes mateixes autoritats els havien presentat al llarg dels anys fins a incrustar-la a l’imaginari col·lectiu.

Més creïble em resultava quan els calmucs recordaven l’ajuda que havien rebut per part dels llogarrencs dels pobles on els havien enviat. Així com els homes capaços van anar del front directament a camps de treball (majoritàriament al de Xirókovskaia, al territori de Perm, on es construïa una gran central hidroelèctrica), els calmucs que durant la guerra no estaven capacitats per combatre van ser enviats a diferents zones de Sibèria i l’Orient Llunyà rus: a les províncies de Novosibirsk i Omsk, a l’illa de Sakhalin, al territori de Krasnoiarsk i, paradoxalment, a la província autònoma de l’Altai, d’on era originària la tribu turgut, ancestres dels calmucs. El seu destí no van ser les capitals provincials o regionals, sinó zones remotíssimes, pobles on les condicions climàtiques i geogràfiques extremes eren molt diferents de les que presentava l’estepa a la qual estaven avesats els calmucs. Les autoritats de la URSS es van preocupar que les condicions d’existència (ja no només de vida) dels calmucs a la seva nova llar fossin tan miserables com resultés possible. I, si no hagués estat per l’ancestral hospitalitat i bondat dels siberians, els calmucs haurien patit un destí encara pitjor del que els va tocar. Els van ensenyar a entendre la dura natura siberiana, a distingir els bolets comestibles dels verinosos, a orientar-se al bosc (els calmucs mai no n’havien vist cap, de bosc: a l’estepa no hi ha arbres), a reconèixer quins arbustos donen fruit, quines plantes es poden cultivar i quan,a construir trineus… I els van ensenyar també a parlar rus: fins ben entrat el segle XX, les classes populars calmuques no havien tingut cap ocasió ni necessitat d’aprendre la llengua de l’imperi.

El 1957 als calmucs deportats se’ls va permetre tornar a les seves terres. Durant catorze anys, les famílies d’aquest poble poc nombrós van viure dispersades per tota la Unió, a milers de quilòmetres les unes de les altres. Quan van tornar a les estepes que estimaven, tot havia canviat. Les seves cases (que havien adoptat com a habitatge en substitució de les tendes no feia gaires dècades) ja no eren seves, no tenien dret a la terra (com la resta de ciutadans soviètics), la seva religió, com totes les altres, estava prohibida, i, potser el més decisiu, la població s’havia reduït en un 33% i pràcticament havien oblidat la seva llengua. I la pregunta és: per què? Per traïció a la Unió Soviètica? Com podia trair el poble calmuc la URSS si els homes van lluitar al front com qualsevol altre compatriota, morint per expulsar l’enemic nazi? La paradoxa la il·lustra el fet que, mentre realitzaven treballs de camp a Xirókovskaia, molts calmucs van ser condecorats pel seu valor i pels servei prestat a la pàtria durant els combats. Molts oficials de l’exèrcit soviètic, jugant-se la pell, signaven documents afirmant que els seus soldats calmucs eren en realitat buriats, tuvans o kazakhs perquè no se’ls enduguessin als camps de treball.

Avui en dia, com a l’any 43, ningú no es creu que els calmucs confabulessin amb els alemanys per trair la Unió Soviètica. Si hi va haver traïdors i espies entre aquest poble, no devia pas ser en major proporció que entre els russos, ucraïnesos, tàtars… Alguns especulen amb la possibilitat que a Stalin li interessava assignar altres usos a les terres que habitaven els calmucs, però aquesta explicació no sembla gaire lògica, tenint en compte que la densitat de població de les estepes era molt baixa.

Només queda pensar que, simplement i tristament, el poble calmuc, igual que als alemanys del Volga, els txetxens, els balkars i tants d’altres, van ser víctimes del destí que, pel motiu que fos, els va deparar la follia de Stalin.