Elistà o la saviesa del segurata

Elistà és un nom de ciutat desconcertant. A Rússia hi ha milers de topònims que qualsevol persona mínimament iniciada identificaria com a no eslaus. La majoria són turcs, però també n’hi ha en una miríade d’altres llengües pertanyents a les més variades famílies lingüístiques: uràliques, caucàsiques, paleosiberianes, tungús… Tots aquests topònims solen trobar-se en les zones on previsiblement els pertoca. Però Elistà, en canvi, sembla empeltat al mig de l’estepa. Crida l’atenció, primerament, perquè comença amb la lletra Э (e), ben poc productiva en el fons toponímic de la Federació Russa. I és que Elistà (Элиста), el nom de la capital de Calmúquia, no és res més que la russificació de Элст (Elst), que en calmuc significa sorrenc, sabulós. I qui diu calmuc diu mongol. Perquè els calmucs constitueixen una illa de llengua mongol i religió budista en un territori que tradicionalment s’han disputat els russos, els pobles turcs (kirguisos, kazakhs, balkars, tàtars, nogai…) i els pobles caucàsics (txetxens, ingúixos, àvars, lesguins…). Ortodoxos i musulmans. I, de sobte, monestirs budistes, rodes d’oració, estupes i cants difònics. I això que Elistà és més a prop de Viena que no pas d’Ulan Bator: un cop més la indiscutible objectivitat de la geografia ens demostra que els conceptes de proper i llunyà, propi i aliè, són fruit de la percepció subjectiva i el prejudici. Mongòlia al llindar d’Europa. L’únic país budista del vell continent.

Una anomalia geopolítica d’aquest calibre no pot deixar de visitar-se. I menys quan els calmucs tenen la seva pròpia república (la República de Calmúquia, o Halm Tangtx, en transcripció directa del calmuc) i la bandera és una flor de lotus inserida en un cercle blau en un fins groc.

Sí, m’agraden aquestes petites mostres d’exotisme. Per mi són motiu de viatge per si mateixes.
 

Arribo a Calmúquia amb furgoneta (marxrutka). Agafo la que surt a dos de deu de l’estació d’autobusos de Volgograd, la mateixa on fa més de deu anys vaig començar un viatge iniciàtic fins a Àstrakhan, si és que al segle XXI això dels viatges iniciàtics encara es porta.
 

La furgoneta, mig buida, s’endinsa per l’estepa. Bufa un fort vent que traspassa tots els tipus d’abrigall que portem els passatgers. Dues de les viatgeres, una dona refeta de trets mongoloides i la seva filla d’uns set o vuit anys, fa quatre dies que estan de camí. Vénen de Buriàtia, una altra de les tres repúbliques budistes de Rússia (la tercera es Tuvà), i intueixo que van anar amb tren d’Ulan Udé fins a Moscou (tres jornades), i d’allà vint hores més en un altre tren fins a Volgograd. Tenen família a Elistà, i em vull imaginar que els seus parents van triar desplaçar-se de Buriàtia fins a aquesta ciutat per la proximitat cultural i lingüística, que no geogràfica (allò que deia…).
 

O potser no. Perquè va ser realment decebedor arribar a la minúscula estació de busos d’Elistà i no detectar cap senyal de l’existència de la llengua calmuca. La gran majoria de dependents de les paradetes de l’estació, els taxistes i conductors de transport públic que esperen fora de l’edifici… pràcticament tots són calmucs, però totes les converses tenen lloc en rus. L’únic indici de la particularitat del lloc la hi posa un anunci que, en forma de DIN-A 4 penjat en una columna de l’estació, demana als creients proposar noms per a un temple.
 

Però de seguida es revela quelcom d’asiàtic en el tracte humà. Una dona que regenta una parada d’entrepans i pastissos es desviu per ajudar-me a trobar allotjament barat. Truca a una amiga que lloga habitacions, i m’indica on hi ha una residència d’estudiants que abans funcionava com a hotel. Cap de les dues variants dóna resultat, però s’agraeix l’ajuda. Dos conductors de furgonetes de transport urbà em veuen esperant un autobús en un lloc que no toca i s’ofereixen a portar-me a “un hotel que han obert nou”. Quan els demano que quant els dec per la cursa, em diuen que no els cal res, que només volien ajudar, i que molta sort.
 

Elistà és una ciutat petita, de poc més de 100.000 habitants. Als afores s’hi estan construint barris que arrabassen terrenys a l’estepa, moderns blocs de pisos exposats als vents, alternats amb estupes i temples budistes de construcció recent, amb cert aspecte de la Xina de Port Aventura. Al centre de la ciutat, estructurat al llarg del carrer de Lenin, s’hi poden trobar cilindres d’oració, estàtues de Buda, arbres amb cintes votives. Pocs anys després de la desaparició de la Unió Soviètica, Calmúquia va començar a experimentar un ressorgiment de la cultura tradicional. L’artífex en va ser, sobretot, Kirsan Iliumjínov, president de la república del 1993 al 2010.
 

Com a tants altres dirigents excomunistes (i, es de suposar, ateus), a en Kirsan Nikolàievitx la caiguda de la URSS li va provocar un renaixement de la fe (en el seu cas, la budista), que es va traduir en la construcció de diversos temples i monestirs, els més espectaculars dels quals són el Temple de la Residència Daurada del Buda Shakiamuni i el monestir d’Arxan.
 

Si bé es pot criticar que aquest ressorgiment sigui interessat i se centri en els aspectes més vistosos, també és cert que durant l’època soviètica es perseguia qualsevol expressió religiosa budista, prohibició que a la pràctica era sinònima d’una repressió de la cultura calmuca. Actualment, en canvi desenes de joves calmucs s’instrueixen en temples i monestirs del Tibet i l’Índia per complir les funcions clericals entre el seu poble un cop finalitzats els estudis. Al temple de la Llar Daurada del Buda Shakiamuni una part considerable dels monjos són tibetans, i aquesta és la llengua en què es comuniquen entre ells els clergues, tant tibetans com calmucs. En un temple de barri, en canvi, vaig veure com calmucs i calmuques feien cua per rebre consell d’un monjo, que va resultar ser un rus. Suposo que en aquests casos la llengua de comunicació entre monjos i feligresos és el rus.
 

Pel que fa a la llengua, el president Iliumjínov (de Rússia Unida), no va ser tan assertiu com en l’aspecte religiós. No hi ha cap escola on s’ensenyi íntegrament en aquesta llengua, i a la ciutat són pocs els joves i nens que la parlen.
 

Això no sembla preocupar la Vàlia, devota budista, fervent partidària de l’expresident Iliumjínov i mala comerciant. Es nega a vendre’m les imatges de budes i tares que vull comprar, i no m’ensenya els domassos amb la inscripció “om mani padme hum” que, si em deixés, compraria a la botiga del temple, que regenta ella.
 

-          Vols masses coses, tu. Veus les coses i les vols. Però no ho necessites.

-          Dona, però ho vull per regalar a unes amigues. Dóna’m sis adhesius d’aquests.

-          Les teves amigues no els necessiten per a res, aquests adhesius. Val més que els compris un CD amb les ensenyances del Dalai Lama.

-          Val, d’acord, posa’m el compact. I cinc adhesius, que no sigui dit.
 

I em dóna els adhesius (de mala gana), el CD i, de regal, un llibre perquè jo i les meves amigues ens iniciem en el coneixement de les ensenyances de Buda i ens familiaritzem amb els termes samsara, nirvana, etc.
 

La Vàlia està molt orgullosa d’haver estat present sempre que Sa Santedat el Dalai Lama ha visitat Calmúquia. En total, dues. Una als anys 90, l’altra ja al segle XXI. La primera va ser durant la inauguració del temple d’Arxan, un dia fred i plujós en què, malgrat el temps miserable, “tothom estava content, Sa Santedat somreia, feliç de poder ser finalment a Calmúquia. Ningú sentia el fred, el Dalai Lama només portava una túnica, però no tenia fred. Va decidir visitar-nos a nosaltres, i no als buriats ni als tuvans”, diu, sense amagar l’orgull que li suposa haver estat el poble “escollit” pel Dalai Lama, almenys dins de la Federació de Rússia.
 

-          Tens molt bon karma, tu! –insisteix.

-          I com ho saps, que tinc bon karma?

-                     Doncs perquè ara ets aquí, en aquest temple que va trepitjar Sa Santedat, veient el mateix que va veure ell. Això et permet acumular karma. Oh, i veure els seus hàbits també!- i m’agafa de la mà i m’ensenya la túnica de color safrà de Sa Santedat, que el temple exposa com una relíquia a l’altar principal.
 

La nit anterior, quan va plegar de la feina i va tancar la botiga, em va acompanyar a un suposat centre tibetà on teòricament m’havien de deixar dormir, i així m’estalviaria de pagar hotel. Però el centre no va aparèixer.
 

Mentre la Vàlia recollia els trapaus, jo conversava amb el segurata del temple, un calmuc alt i gros d’una cinquantena d’anys que reconeixia que, malgrat tot, “els russos també són persones”, i que mirava amb desaprovació una jove que es postrava davant del Buda.
 

-          Això no serveix de res. Resar, fer ofrenes, reverències, genuflexions… el que és important és ser persona. Ser bona persona. Jo no vull la vida eterna, no sé si sóc virtuós o no. Jo només m’esforço per ser persona. 

Jo reflexiono sobre les seves paraules de la millor manera que sé: menjant. Engoleixo una reconstituent sopa de menuts de xai, acompanyada d’un te calmuc (amb llet, sal i mantega) per recuperar-me de la fredor de la nit de l’estepa. Suposo que encara dec haver d'aprendre molt, abans no sigui capaç de desprendre'm del desig. Però és que una sopa d'intestins de xai és una sopa d'intestins de xai, tu...