dijous, 15 de gener del 2015

Teniu que anar al teiatru tàtar

Ahir vaig anar al teatre. Al teatre tàtar. A Moscou. Sí.

La companyia del Teatre Galiasgar Kamal estrenava la seva gira per Moscou, si és que en el llenguatge de la faràndula es pot anomenar estrictament 'gira' a representar durant una setmana a Moscou les obres que habitualment representes a Kazan. Perquè el Teatre G. Kamal és el principal teatre de Kazan; el teatre en si està situat en plenes entranyes de la capital tàrtara i es manifesta en forma de mola de ciment que priva el centre de Kazan de vistes moderadament pintoresques al llac Kaban, que en rus vol dir 'senglar' però en tàtar segurament no. La teulada podria allotjar competicions de salt d'esquí, però té la sensibilitat d'estar pintada de color verd turquesa.

La companyia del Kamal no va portar el seu edifici a Moscou, però poc els en va faltar, almenys si jutgem pel muntatge escenogràfic de l'obra que vaig anar a veure. Bé, la veritat és que contenia tots els elements característics d'uns Pastorets, però estic en una edat impressionable. L'obra en qüestió es titula El xal blau, en rus Golubaia xal, i en tàtar Zenguer xel. Perquè l'obra era en tàtar, tot i representar-la a Moscou; i per tal que els llecs en aquesta bella llengua entenguéssim de què anava l'obra a l'entrada se'ns oferia l'oportunitat de prendre, prèvia donació d'un dipòsit de cent rubles, un aparell amb auricular per sentir la interpretació al rus mentre gaudíem de la interpretació dels actors a l'escenari. El mateix mètode que, si no recordo malament, es fa servir a altres teatres de Rússia quan presenten obres en llengües 'nacionals' (o sense les cometes, com vulgueu).

L'obra en qüestió es va estrenar el 1926, i des d'aleshores s'ha anat reposant sense repòs. Narra les desventures amoroses de la pobra Maissarà, una bella joveneta d'un poble tàtar que des de fa dos anys espera que el seu estimat Bulat, un mite local, torni de les mines on ha anat a treballar per estalviar i casar-se. Entre tornades i estrofes de folklòriques cançonelles (que ens van traduir al 20%), balls populars i escenes de romanticoies murrieries entre els dos gèneres, la germana d'en Bulat comunica a cau d'orella a la Maissarà que el seu platònic maromo tornarà al poble la vigília del Sabantui [festa tàrtara que se celebra abans de la sega. O de la sembra, o de la collita, tant fa -N. del. T.-]

En Bulat arriba envoltat d'una aura d'heroisme i admiració i, a sobre, reparteix regals entre les fèmines. Per a la Maissarà ha portat un xal blau que es veu que és molt maco i molt fi. I es prometen i acorden casar-se la setmana següent.

Però la Maissarà és una orfeneta que viu amb el seu oncle que la maltracta, i que a més està compinxat amb l'ixan local (una mena de mul·là), un vell xaruc que viu sense fotre brot engalipant les bones gents perquè li facin donacions de blat, ous, gallines i pollastres a canvi de rituals religiosos que s'inventa. I també es beneficia les jovenetes, a qui alerta dels perills que corren els seus pits, que es tornaran peluts si no li deixen que els apliqui uns encanteris que ell coneix. Un campió, vaja.

Total, que el tiet obliga a la pobra Maissarà a casar-se'm amb l'ixan, en Bulat es baralla amb el tiet i el mata i ja tenim el drama. En Bulat fuig del poble, la Maissarà acaba vivint una existència còmoda però desgraciada amb les altres mullers de l'ixan fins que en Bulat torna del bosc on s'amaga amb altres fugitius de la llei i entre tots acaben fotent una pallissa als dos dolents molt dolents i se suposa que al final es casa amb la Maissarà, perquè si no, ja em diràs.

Total, que vaig assistir a la representació d'un melodrama nyonyo amb final feliç. Però és igual, perquè l'interès que potser no tenia l'obra el tenien els elements que la precedien i l'envoltaven.

Per començar, jo trobo interessantíssim que a Moscou es representi una obra en tàtar, digueu-me freak. Al vestíbul del teatre la 'tataritat' de l'esdeveniment es revelava amb les tiubiteikes i kalfaks de gala que cofaven el cap d'alguns homes i dones grans, respectivament. Alguns joves combinaven la tiubiteika amb l'americana i la corbata. Jo afinava l'orella i intentava captar fragments de converses en tàtar i em preguntava una vegada més d'on ve la fascinació dels tàtars pel turquesa, plasmada en aquesta ocasió en una abundància poc habitual d'aquest color en els vestits, mocadors de cap i indumentàries variades dels assistents.

Asseguts a la sisena fila de la platea abans que sonés el tercer timbre, la meva amfitriona, la Gulfià, m'explicava l'argument i els secrets de l'obra quan dues altres espectadores que ens seien a prop van ficar cullerada a la conversa. Aquí he d'aclarir que el públic estava compost predominantment per dones de més de cinquanta anys, segment de la població en el qual se situen la majoria de les meves admiradores.

- Vostè és tàrtara? De Kazan? – pregunta la meva veïna a la Gulfià, que se la mira amb recel.

- Sóc tàrtara, però no de Kazan.

- D'on? – a la Gulfià li puja una mica la mosca al nas, però es conté.

- De la regió de X.

- Ah, sí, ja ho conec. Fa molt que és a Moscou? Nosaltres vam venir aquí fa sis anys.

- Jo en fa vint que visc aquí.

I després li van preguntar per la feina, i resulta que la nora o la filla de la senyora preguntadora era metgessa, com la Gulfià, etc. Sempre em fa gràcia com els tàtars sondegen els seus compatriotes, sobretot fora del Tatarstan, per intentar trobar coneixences o parentius comuns, o per intentar encolomar algun fill o filla.

- No té res de graciós, són uns pesats, no et desitjaria haver de passar un interrogatori tàtar – em deia un dia la filla de la Gulfià, que m'agrada més que la seva mare però que com que no era a Moscou no va venir a l'obra.

Quan la senyora de la butaca del costat ja va tenir a tothom identificat, amb la Gulfià i la senyora del davant van començar a valorar l'obra que ens preparàvem a veure. Un clàssic de la dramatúrgia tàrtara, entre totes juntes l'havien vist mig centenar de vegades, em sembla.

- I que n'és de maca! A nosaltres ens agrada molt. A tots els tàtars els agrada molt El xal blau – i recordaven el repartiment d'actors que la representaven als anys vuitanta, i noranta...

- Parlen un tàtar tan ric i maco... clar que amb la traducció t'ho perdràs. Llàstima –i així va ser, perquè la senyora que llegia la traducció va callar més que no pas garlar.

- A moments rius, a moments plores... és una obra boníssima! – deia una senyora de bondadosos ulls blaus amongolats, galtes molsudes i ros platí.

M'expliquen que als censors els van passar per alt alguns elements de l'obra crítics amb el tsar, com quan s'insinua que els cosacs que defensen les fronteres de Rússia poden destruir el poble i matar els seus habitants. Però jo penso: "Si l'obra es va escriure el 1926, les crítiques al tsar haurien de ser més que benvingudes, no?". Més congruent sembla que als anys 90 volguessin evitar que es representés, perquè el clergat musulmà (o el clergat i punt) en surt força mal parat. M'expliquen també que en una ocasió pels motius que fos no es va trobar cap actriu jove que pogués interpretar el paper de la Maissarà, i la va encarnar una dona gran, no gaire escaient per al rol de jovencella casadora. I abans que comencen a riure-us-en us recomano que mireu la sèrie que va fer TV3 de Mirall trencat i que compareu l'edat que té la Teresa al principi de l'obra i la que aparenta l'actriu.

Però, vaja, malgrat una cosa i l'altra, vaig tenir molts 'inputs', i vaig aprendre i deduir coses. Una de les més destacables, però, va ser al principi, quan diferents peixos grossos de la companyia del Kamal, del teatre de Moscou on es representava l'obra i la representació permanent del Govern del Tatarstan a Moscou, un senyor (actor d'un altre teatre, crec) amb un cap de rectangularitats blanes i una bona tofa de cabells va pixar molt fora de test i de text dient: "En un moment com l'actual, quan un setmanari francès vexa el profeta dels musulmans, igual que fa un temps les idiotes de les Pussy Riot van ofendre els ortodoxos a la catedral del Crist Salvador, nosaltres proposem una obra que no conté cap ofensa, només bondat i bones intencions". Doncs molt bé. Però el diàleg d'una de les escenes en què els fugitius ateus es barallaven amb els fugitius religiosos al bosc on s'ocultaven diu el següent:

- No us permeto que us burleu de déu! Estic disposat a perdre la testa per la fe [...] No permetré que ningú el nom de déu! (s'aixeca amenaçador)

- (rient) Va, només fan broma. Tranquil·litza't, home, no t'enfadis, ja no ets pas una criatura, per no entendre les bromes.

Si els espectadors van riure o no les bromes no ho podria assegurar, però quan es van encendre els llums a l'entreacte, tant la Gulfià com meva garlaire veïna tenien els ulls negats i se'ls eixugaven amb la punta del mocador.