Mari no és un nom de tieta

Mari El podria ser el nom d'un país èlfic, però en canvi és el nom d'una de la vintena de repúbliques de la Federació de Rússia. Està situada al curs mitjà del Volga, una regió prolixa en repúbliques nacionals, i el seu topònim significa 'país dels mari', perquè és el territori on el poble mari s'organitza administrativament. He dit poble mari, sí. Existeix el poble mari. I abans que se us acudeixi fer l'acudit de "la meva tieta també se'n diu", us diré que és un grup ètnic de llengua finoúgrica i, sorpresa, sorpresa, religió pagana. Són els últims pagans d'Europa. O, com em va dir un mari: "Els únics pagans d'Europa".

El president de Mari El ha convertit la capital, Ioixkar-Olà,
en una mena de parc d'atraccions. A la foto, ehem, Bruges.

En realitat a Mari El no només hi viuen mari, ni tots els mari viuen a Mari El. Tampoc tots els mari són pagans, de la mateixa manera que hi ha altres pobles a Rússia que practiquen religions similars a la dels mari (com alguns txuvaixos i udmurts). La República de Mari El (capital, Ioixkar-Olà) té una població d'unes 730.000 persones, de les quals un 43% diuen ser mari, un 47,5% russos i la resta es reparteix entre tàtars, txuvaixos i altres. A més, els mateixos mari no formen una comunitat lingüística i cultural homogènia, sinó que se'n poden distingir dos grups: els mari dels prats i els mari dels turons (olyk mari i kyryk mari, respectivament). A part de parlar llengües similars però diferents, els mari dels turons i els dels prats han tingut al llarg de la història més o menys interacció amb els altres pobles de la regió, principalment amb els russos i els tàtars, i això ha tingut un impacte definitori a l'hora de modelar els dos pobles, sobretot pel que fa a la religió: mentre que els mari dels turons són majoritàriament ortodoxos, entre els mari dels prats encara n'hi ha molts que practiquen la seva religió ancestral de veneració dels déus de la natura. I fins i tot entre aquells que en algun moment o altre de la llarga història de conversions van adoptar el cristianisme és molt comú el que ells anomenen marla vera, o 'fe mari', és a dir, considerar-se oficialment ortodoxos però practicar simultàniament les dues religions.

La religió tradicional mari, tal com se l'anomena oficialment, consisteix en el culte a un seguit de déus i esperits que es materialitzen en elements de la natura. En aquest sentit, molts mari rebutgen la paraula paganisme, al·legant que no veneren els elements de la natura en sí, sinó els déus i esperits materialitzats en aquests elements (arbres, rius, fenòmens meteorològics, el cel...). A mi, personalment, m'agrada pensar que en realitat és una religió politeista, que em peguin si no tinc raó.

Davant de la suposada sepultura de Txumbylat
amb un organitzador de la pregària.

El panteó mari està presidit per Kugu-Iumó, el gran déu, o el déu cel. Altres deïtats importants són Mlande-Ava (Mare Terra), Püreshö-Iumó (el déu predeterminador de les coses), Tylze-Iumó (el déu de la lluna) i molts, molts més. Aquest panteó ha anat variant i incorporant deïtats al llarg dels segles, influït per les cultures monoteïstes veïnes; ho demostra que al segle XIX comença a haver-hi referències a un déu únic, Tüng Osh Poro Kugu Iumó, o el 'gran déu únic brillant i bondadós'. Una altra mostra d'això és que amb l'augment del poder del tsar al segle XVII apareix també el déu del tsar, Kugezhan-Iumó. La religió tradicional mari és una religió pragmàtica, apareguda en un medi rural i adaptada a les necessitats del poble que hi viu. D'aquí que, més que palles mentals metafísiques, la religió mari hagi desenvolupat pregàries per demanar bones collites, salut per a la família, els ramats i les abelles (l'apicultura ha tingut tradicionalment un paper molt important en l'economia dels mari) i, en general, el benestar físic i material.

Els temples dels mari són els boscos, o, més concretament, les arbredes sagrades (küsoto). Originalment, quan els boscos ocupaven la major part del territori de l'actual Rússia, els mari resaven en seccions del bosc considerades sagrades. A mesura que es van anar talant aquests boscos al llarg dels segles, les parts sagrades (que es van deixar intactes) van quedar com arbredes sagrades enmig dels camps. Actualment tot poble mari té com a mínim una arbreda sagrada, i és molt pintoresc veure-les a uns quants metres dels pobles mentre viatges per les zones més rurals de la república (que ja és molt rural tota ella). Hi ha arbredes sagrades de diferents tipus i mides. N'hi ha de familiars, n'hi ha que pertanyen a tot un clan o a un poble, i n'hi ha de 'mundials', és a dir, que pertanyen a tots els mari. Aquestes arbredes, veritables temples naturals, solen estar marcades amb una 'porta' feta de branques i teles cerimonials. A dins està prohibit fumar, beure alcohol, embrutar i fer-hi les necessitats (força lògic...), així com trencar branques o arrancar plantes, parlar per telèfon, parlar en veu alta o de temes no escaients (política, per exemple), i es demana no entrar-hi tenint pensaments negatius i violents. Solen estar impecablement netes, però per si de cas abans de les cerimònies es netegen. Jo no sóc una persona donada a les mistificacions, però he de reconèixer que quan vaig entrar en un d'aquests boscos sagrats vaig tenir la sensació d'entrar en un lloc molt antic. La nota discordant era el cotxe de policia que vetllava, suposadament, per la seguretat dels creients, la majoria velletes habillades amb el vesttit tradicional mari i amb mocadors virolats al cap. Tampoc devien conèixer les normes de comportament a dins del bosc sagrat un dels policies, que insistia a perseguir-me per parlar del Barça, ni un home, que va arribar al moment culminant de la cerimònia i em preguntava a crits per la situació política a Catalunya. Vaig haver d'escapar-me de tots dos per gaudir del moment, força màgic, en què els sacerdots oficiaven la pregària final i un centenar de persones, agenollades al bell mig d'un bosc centenari, resaven en silenci capcots en senyal de respecte a la mare natura.

 

Actuació d'un grup de música tradicional mari durant el Peledyix Pairem

La pregària (kumaltysh) es la principal cerimònia religiosa mari. Les pregàries només es poden celebrar dies concrets (dilluns, divendres o diumenge) i poden ser familiars, de clan, de poble o 'mundials', depenent del qual se celebraran en una arbreda sagrada o altra. La que vaig presenciar jo era 'mundial', i va tenir lloc a l'indret més sagrat dels mari, la muntanya de Txumbylat, en territori de la província de Kírov. Txumbylat va ser un príncep mari mític (o mitificat) que al segle XI que va unificar les tribus mari, va iniciar la construcció de ciutats i va establir les normes litúrgiques que encara perduren avui en dia. Cal dir que la gran roca on durant segles van resar tant els mari com els udmurts va ser dinamitada el 1830 per ordre del Ministeri d'Exteriors de l'Imperi rus a petició de l'Església ortodoxa. Avui en dia hi ha dues roques on es creu que pot estar enterrat el príncep Txumbylat, tot i que hi ha poques eviències que  ho demostrin. Els creients insereixen a les escletxes d'una d'aquestes roques monedes d'un, dos i cinc rubles, es a dir, les monedes platejades, que substitueixen les monedes i objectes de plata de què es feia ofrena antigament. Plata o no plata, actualment en una d'aquestes escletxes hi viu una granoteta a qui ningú no fa mal (només faltaria, en una arbreda sagrada fer mal a un animal!) i que es deixa acaronar el caparró.

 

Bilingüisme rus-mari dels turons a Kozmodemianks.
Algunes plaques també contenen el nom en mari dels prats.

Les pregàries les oficien els sacerdots, que en mari s'anomenen kart, un exemple més de la permeabilitat de les cultures del Volga i de la interacció que hi ha entre elles, o si més no de la influència de les cultures més potents, ja que kart és una paraula d'origen tàrtar que en aquest idioma  significa 'vell', 'ancià'. Una altra mostra d'aquesta influència és la paraula pairem (del turc o tàtar bairam), que significa 'festa' en tots dos idiomes. Si això no us convenç, penseu que 'hola' en mari es diu salam lizhe, amb variacions dialectals com salamnik o tsalamanikum o manikm. Jo trobo molt maco això que en una llengua semblant al finès parlada als boscos de Rússia se saludin amb una paraula àrab, una llengua nascuda als rigorosos deserts de la península aràbiga.

Kozmodemiansk, capital de la regió dels mari dels turons
(Gornomariiskii raion), a la República de Mari El

Però no m'enrotllo, segueixo amb les pregàries. Un element important de la religió mari són les ofrenes i els sacrificis. Sí, sacrificis. La religió mari requereix sacrificis d'animals als déus. Antigament se sacrificaven bous, cabres, xais, marrans i ovelles. Havien de ser animals sans, forts i bonics. Avui en dia se sacrifiquen oques i ànecs. El sacerdot du a terme un ritus per assegurar-se que els déus acceptaran l'animal: li esquitxen les ales amb aigua, i si s'espolsa, vol dir que l'ànec o oca en qüestió són aptes per al sacrifici. Un cop han estat 'acceptats' pel déu de torn, li fan acotar el cap prement-li el coll amb un bastó, en senyal de submissió al déu, i després, cataclac! Ganivetada i cap a l'olla. Com us podeu imaginar, aquest aspecte no pot no crear polèmica, de manera que els mari no en solen fer gaires escarafalls. Recordo que, tot just arribar a la part central del bosc sagrat, on es fan les ofrenes i les pregàries, un home em va ensenyar una bossa de plàstic que, visiblement, contenia carn, i em va dir sense que li preguntés res: “Carn de cavall per a l'ofrena... la carn és comprada, no hem sacrificat cap cavall”. El que sí se sacrifica, com ja he dit, són ànecs i oques. Un cop morts, els ajudants dels sacerdots els plomen, i després els posen sencers en uns grans calders de ferro colat penjats d'un travesser al costat de l'altar d'ofrenes. La carn, un cop acabada la cerimònia, serà consumida per tots els presents, i les restes (tant la carn que no es mengi, com ossos i plomes) es cremaran abans d'abandonar l'arbreda. Ningú no es podrà endur res a casa.

Durant la cerimònia els sacerdots oficien tres pregàries: durant la purificació amb foc, la purificació amb aigua, després de la preparació del brou cerimonial, durant les ofrenes i abans de sortir del bosc.

Els 'kart', o sacerdots, durant un parlament en el marc de la Festa
de les Flors, o Peledyix Pairem. 

Les ofrenes no només són animals, sinó que els creients porten a l'altar monedes, draps, diferents tipus de pans, bliný (crêpes), mató, espelmes de cera natural (no poden ser comprades a les esglésies!)... tot ha de ser casolà i natural. Excepte les monedes, clar. Antigament els draps havien de ser teixits i brodats a casa, però avui en dia tothom porta draps comprats. Per fer l'ofrena, els creients (i jo) es disposen en files davant dels sacerdots, que al seu torn estan drets davant de l'altar. Van rebent les ofrenes de cadascú i beneeixen o llegeixen una pregària als fidels (i a mi) i després deixen les ofrenes a l'altar. Aquest altar es munta i es desmunta cada cop que hi ha una pregària (en algunes arbredes se n'hi fa una a l'any i prou) i està fet de troncs i branques lligats entre sí, suposo que d'arbres portats de fora de l'arbreda sagrada. L'altar sempre és al costat de l'onapu, el principal arbre sagrat, dedicat a Kugu-Iumó, que serveix de nexe entre el nostre món i el món celestial. Durant els rituals aquest arbre s'enrama i s'hi fixa una espelma. En un bosc sagrat hi pot haver altres arbres dedicats a diferents deïtats, però el principal sempre és l'onapu. Al final de la pregària, tots els pans seran consumits (o cremats) juntament amb la carn i el brou, les tovalloles es reparteixen entre els assistents i les monedes se les queden els sacerdots (suposo).

Museu etnogràfic de Kozmodemiansk un dia molt assolellat.

En aquestes cerimònies és difícil, per no dir impossible, destriar l'element religiós del nacional. Molts dels assistents van vestits amb la roba tradicional mari: camises i pantalons o faldilla de color blanc, amb brodats al pit, la cintura i l'esquena. Aquests brodats amaguen una simbologia antiquíssima i molt complexa i tenen una funció protectora. Els kart van vestits completament de blanc i porten un capell de feltre molt característic.

En contra del que es podria pensar, a la Rússia medieval el poder es va mostrar, en general, tolerant vers el 'paganisme' mari. Hi ha notícies fins i tot d'un edicte d'Ivan el Terrible (estem parlant del segle XVI) que prohibeix la cristianització forçosa dels mari. Això sí, al llarg del segle XVII es van prendre tot un seguit de lleis que oferien avantatges i eximien d'obligacions a tothom que acceptés la fe cristiana. És probable que aquesta política motivés les conversions interessades i permetés la preservació de la religió mari (recordeu la 'fe mari'). Però com sol passar sempre que dos pobles conviuen en un mateix territori, en cert moment el més poderós va fer tot el possible per assimilar el més feble. Ja he explicat com al segle XIX la roca sagrada de Txumbylat va ser volada a petició de l'Església ortodoxa. El poder soviètic, bel·ligerant amb totes les religions, va tenir en la religió mari una presa fàcil. Víctima dels prejudicis ancestrals contra el paganisme i de les noves polítiques antirreligioses, els mari van veure com se'ls prohibia la celebració de pregàries i com es talaven moltes de les arbredes sagrades. Però tot té un preu, i avui en dia encara s'expliquen històries de brigades de llenyataires o directors de kolkhoz que morien en circumstàncies estranyes després d'haver destruït un küsoto o d'haver talar un onapu. Malgrat les prohibicions, però, fins i tot durant l'època soviètica es va mantenir viva la religió tradicional dels mari, que s'ocultaven de les autoritats resant a casa en silenci, o anant en petits grups a boscos sagrats secrets a hores intempestives. Em van explicar que durant aquest període de prohibicions molts alcaldes o directors de kolkhoz feien els ulls grossos davant d'això, o fins i tot participaven en les pregàries, arriscant-se a ser empresonats o, pitjor, perdre el carnet del partit.

Avui en dia la religió mari és totalment legal, i a principis dels anys 2000 les comunitats religioses van començar a registrar-se com a organitzacions i unificades en una organització religiosa central.

Desfilada de grups de dansa tradicional de totes les regions de
Mari El durant el Peledyix Pairem a Ioixkar-Olà.

Més enllà de l'aspecte religiós, sembla que actualment està tenint lloc una mena de ressorgiment cultural i lingüístic mari. La presa de consciència és important, però cal no oblidar que la situació de les llengües finoúgriques a la Federació de Rússia és dramàtica. Recordo que quan vaig ser a Kozmodemiansk, la principal població del territori on viuen els mari dels turons, la gent gran i de la meva generació parlava entre sí en mari, però als nens els parlaven en rus. La situació del mari dels prats potser no és tan negativa, segurament perquè numèricament són molts més i és el dialecte (perdó, idioma) que es parla a gran aprt del territori i a la capital (tot i que el mari es parla de manera predominant als pobles). Hi ha una emissora de ràdio en mari, que tot sigui dit veu com cada any li redueixen les hores d'emissió, una certa intel·lectualitat que reivindica els drets lingüístics, i una producció literària, teatral i musical discreta però valorada i visible. La família Andrópov, que em va convidar a passar uns dies al seu poble i amb qui vaig assistir a la pregària a la muntanya de Txumbylat, continua transmetent l'idioma als seus fills, tal com fan tants altres. A diferència del que vaig veure a Kozmodemiansk, al poble d'Andropsolà els nens i els adolescents parlaven tots en mari. Això sí, els més petits només tenien l'oportunitat de veure dibuixos en rus.

Abans d'anar al poble, vaig celebrar amb els meus amics el Peledyix Pairem (la Festa de les Flors) a Ioixkar-Olà. Les cançons, balls i converses en mari eren omnipresents. Una situació molt diferent a la de fa només una dècada (o menys), quan parlar mari a les ciutats es considerava de mal to i motiu de burla o ofensa i 'mari', en comptes d'un gentilici, era un insult sinònim d''inculte'. Esperem que això no es torni a repetir mai més.

Teniu que anar al teiatru tàtar

Ahir vaig anar al teatre. Al teatre tàtar. A Moscou. Sí.

La companyia del Teatre Galiasgar Kamal estrenava la seva gira per Moscou, si és que en el llenguatge de la faràndula es pot anomenar estrictament 'gira' a representar durant una setmana a Moscou les obres que habitualment representes a Kazan. Perquè el Teatre G. Kamal és el principal teatre de Kazan; el teatre en si està situat en plenes entranyes de la capital tàrtara i es manifesta en forma de mola de ciment que priva el centre de Kazan de vistes moderadament pintoresques al llac Kaban, que en rus vol dir 'senglar' però en tàtar segurament no. La teulada podria allotjar competicions de salt d'esquí, però té la sensibilitat d'estar pintada de color verd turquesa.

La companyia del Kamal no va portar el seu edifici a Moscou, però poc els en va faltar, almenys si jutgem pel muntatge escenogràfic de l'obra que vaig anar a veure. Bé, la veritat és que contenia tots els elements característics d'uns Pastorets, però estic en una edat impressionable. L'obra en qüestió es titula El xal blau, en rus Golubaia xal, i en tàtar Zenguer xel. Perquè l'obra era en tàtar, tot i representar-la a Moscou; i per tal que els llecs en aquesta bella llengua entenguéssim de què anava l'obra a l'entrada se'ns oferia l'oportunitat de prendre, prèvia donació d'un dipòsit de cent rubles, un aparell amb auricular per sentir la interpretació al rus mentre gaudíem de la interpretació dels actors a l'escenari. El mateix mètode que, si no recordo malament, es fa servir a altres teatres de Rússia quan presenten obres en llengües 'nacionals' (o sense les cometes, com vulgueu).

L'obra en qüestió es va estrenar el 1926, i des d'aleshores s'ha anat reposant sense repòs. Narra les desventures amoroses de la pobra Maissarà, una bella joveneta d'un poble tàtar que des de fa dos anys espera que el seu estimat Bulat, un mite local, torni de les mines on ha anat a treballar per estalviar i casar-se. Entre tornades i estrofes de folklòriques cançonelles (que ens van traduir al 20%), balls populars i escenes de romanticoies murrieries entre els dos gèneres, la germana d'en Bulat comunica a cau d'orella a la Maissarà que el seu platònic maromo tornarà al poble la vigília del Sabantui [festa tàrtara que se celebra abans de la sega. O de la sembra, o de la collita, tant fa -N. del. T.-]

En Bulat arriba envoltat d'una aura d'heroisme i admiració i, a sobre, reparteix regals entre les fèmines. Per a la Maissarà ha portat un xal blau que es veu que és molt maco i molt fi. I es prometen i acorden casar-se la setmana següent.

Però la Maissarà és una orfeneta que viu amb el seu oncle que la maltracta, i que a més està compinxat amb l'ixan local (una mena de mul·là), un vell xaruc que viu sense fotre brot engalipant les bones gents perquè li facin donacions de blat, ous, gallines i pollastres a canvi de rituals religiosos que s'inventa. I també es beneficia les jovenetes, a qui alerta dels perills que corren els seus pits, que es tornaran peluts si no li deixen que els apliqui uns encanteris que ell coneix. Un campió, vaja.

Total, que el tiet obliga a la pobra Maissarà a casar-se'm amb l'ixan, en Bulat es baralla amb el tiet i el mata i ja tenim el drama. En Bulat fuig del poble, la Maissarà acaba vivint una existència còmoda però desgraciada amb les altres mullers de l'ixan fins que en Bulat torna del bosc on s'amaga amb altres fugitius de la llei i entre tots acaben fotent una pallissa als dos dolents molt dolents i se suposa que al final es casa amb la Maissarà, perquè si no, ja em diràs.

Total, que vaig assistir a la representació d'un melodrama nyonyo amb final feliç. Però és igual, perquè l'interès que potser no tenia l'obra el tenien els elements que la precedien i l'envoltaven.

Per començar, jo trobo interessantíssim que a Moscou es representi una obra en tàtar, digueu-me freak. Al vestíbul del teatre la 'tataritat' de l'esdeveniment es revelava amb les tiubiteikes i kalfaks de gala que cofaven el cap d'alguns homes i dones grans, respectivament. Alguns joves combinaven la tiubiteika amb l'americana i la corbata. Jo afinava l'orella i intentava captar fragments de converses en tàtar i em preguntava una vegada més d'on ve la fascinació dels tàtars pel turquesa, plasmada en aquesta ocasió en una abundància poc habitual d'aquest color en els vestits, mocadors de cap i indumentàries variades dels assistents.

Asseguts a la sisena fila de la platea abans que sonés el tercer timbre, la meva amfitriona, la Gulfià, m'explicava l'argument i els secrets de l'obra quan dues altres espectadores que ens seien a prop van ficar cullerada a la conversa. Aquí he d'aclarir que el públic estava compost predominantment per dones de més de cinquanta anys, segment de la població en el qual se situen la majoria de les meves admiradores.

- Vostè és tàrtara? De Kazan? – pregunta la meva veïna a la Gulfià, que se la mira amb recel.

- Sóc tàrtara, però no de Kazan.

- D'on? – a la Gulfià li puja una mica la mosca al nas, però es conté.

- De la regió de X.

- Ah, sí, ja ho conec. Fa molt que és a Moscou? Nosaltres vam venir aquí fa sis anys.

- Jo en fa vint que visc aquí.

I després li van preguntar per la feina, i resulta que la nora o la filla de la senyora preguntadora era metgessa, com la Gulfià, etc. Sempre em fa gràcia com els tàtars sondegen els seus compatriotes, sobretot fora del Tatarstan, per intentar trobar coneixences o parentius comuns, o per intentar encolomar algun fill o filla.

- No té res de graciós, són uns pesats, no et desitjaria haver de passar un interrogatori tàtar – em deia un dia la filla de la Gulfià, que m'agrada més que la seva mare però que com que no era a Moscou no va venir a l'obra.

Quan la senyora de la butaca del costat ja va tenir a tothom identificat, amb la Gulfià i la senyora del davant van començar a valorar l'obra que ens preparàvem a veure. Un clàssic de la dramatúrgia tàrtara, entre totes juntes l'havien vist mig centenar de vegades, em sembla.

- I que n'és de maca! A nosaltres ens agrada molt. A tots els tàtars els agrada molt El xal blau – i recordaven el repartiment d'actors que la representaven als anys vuitanta, i noranta...

- Parlen un tàtar tan ric i maco... clar que amb la traducció t'ho perdràs. Llàstima –i així va ser, perquè la senyora que llegia la traducció va callar més que no pas garlar.

- A moments rius, a moments plores... és una obra boníssima! – deia una senyora de bondadosos ulls blaus amongolats, galtes molsudes i ros platí.

M'expliquen que als censors els van passar per alt alguns elements de l'obra crítics amb el tsar, com quan s'insinua que els cosacs que defensen les fronteres de Rússia poden destruir el poble i matar els seus habitants. Però jo penso: "Si l'obra es va escriure el 1926, les crítiques al tsar haurien de ser més que benvingudes, no?". Més congruent sembla que als anys 90 volguessin evitar que es representés, perquè el clergat musulmà (o el clergat i punt) en surt força mal parat. M'expliquen també que en una ocasió pels motius que fos no es va trobar cap actriu jove que pogués interpretar el paper de la Maissarà, i la va encarnar una dona gran, no gaire escaient per al rol de jovencella casadora. I abans que comencen a riure-us-en us recomano que mireu la sèrie que va fer TV3 de Mirall trencat i que compareu l'edat que té la Teresa al principi de l'obra i la que aparenta l'actriu.

Però, vaja, malgrat una cosa i l'altra, vaig tenir molts 'inputs', i vaig aprendre i deduir coses. Una de les més destacables, però, va ser al principi, quan diferents peixos grossos de la companyia del Kamal, del teatre de Moscou on es representava l'obra i la representació permanent del Govern del Tatarstan a Moscou, un senyor (actor d'un altre teatre, crec) amb un cap de rectangularitats blanes i una bona tofa de cabells va pixar molt fora de test i de text dient: "En un moment com l'actual, quan un setmanari francès vexa el profeta dels musulmans, igual que fa un temps les idiotes de les Pussy Riot van ofendre els ortodoxos a la catedral del Crist Salvador, nosaltres proposem una obra que no conté cap ofensa, només bondat i bones intencions". Doncs molt bé. Però el diàleg d'una de les escenes en què els fugitius ateus es barallaven amb els fugitius religiosos al bosc on s'ocultaven diu el següent:

- No us permeto que us burleu de déu! Estic disposat a perdre la testa per la fe [...] No permetré que ningú el nom de déu! (s'aixeca amenaçador)

- (rient) Va, només fan broma. Tranquil·litza't, home, no t'enfadis, ja no ets pas una criatura, per no entendre les bromes.

Si els espectadors van riure o no les bromes no ho podria assegurar, però quan es van encendre els llums a l'entreacte, tant la Gulfià com meva garlaire veïna tenien els ulls negats i se'ls eixugaven amb la punta del mocador.

La gran escapada caucàsica: cremant pneumàtic al Daguestan

Per a algú que, com jo, només ha conduït un Seat Marbella (amb tapisseria blau turquesa) es fa difícil entendre que en cert moment la seva vida es transformés en una road movie. Com a excusa puc argumentar que tot va començar a Makhatxkalà. I que no va ser culpa meva.

Jo estava prenent cafè i xocolata en un minigratacels de Makhatxkalà. Si girava el cap cap a l'esquerra s'obria davant meu una panoràmica del magre centre de la capital daguestanesa. I si el mantenia recte veia la que probablement era la noia més atractiva d'aquella banda del Gran Caucas. I de l'altra.

Els gens eslaus van regalar a la Marina un d'aquells nassarrons culminats amb una protuberància rodanxona que són la millor aportació de la nació russa a la humanitat (davant d'aquests nassos, Dostoievski i Tolstoi poc hi tenen a fer) i, ja posats a embadalir, també li féu present d'uns iris de color de mel. Algun tataravi tataromongol li va deixar de record el dolç ametllat dels ulls, i el llegat darguí se li manifesta en una brunor de pell subcontinental.

Aconsegueixo la proesa de deglutir el cafè i la xocolata sense moure ni un mil·límetre les cervicals ni pràcticament parpellejar, concentrar com estic a no perdre'm, ni que sigui un sol nanosegon, cap dels gràcils moviments de la Marina, que rebla els seus encants visuals amb la graciositat sonora d'una parla adorablement papissota. El temps s'escola mentre xarrupem cafè i rememorem les aventures del dia. Els encants de la vella Makhatxkalà, del que en queda, m'ha transportat, com em sol passar, a ciutats que ja no existeixen i a èpoques que ja he fet tard per viure.

A l'estació de tren, una llangonissa de ciment que esguerraria la part vella de la ciutat si no fos tan entranyablement lletja, un policia ha multat en Mario per fumar. Abans de procedir a amonestar-lo ha tingut la delicadesa d'ell mateix llançar el terra la cigarreta que estava pipant. Indignada, la Marina ha recriminat a l'agent el seu comportament i li ha demanat (exigit, ordenat) que la multés a ella i que, si volia algun motiu per fer-ho, es podia posar a fumar allà mateix. Fins i tot li ha demanat foc. Mentre es produïa aquesta pugna entre David i Goliat (una David preciosa i un Goliat lleig i uniformat), la resta de polis es feien amics d'en Mario ("Ets un mariner iranià? No? Per què no?") i jo feia veure que mirava souvenirs a les botigues de l'estació, tot i que en realitat seguia l'escena protagonitzada pel policia mafiós amb tota la dissimulació de què sóc capaç. O sigui, molt poca. Reflexiono que, del nostre grup de tres, sóc l'únic que el nom no li comença per ema. A les botigues tenen objectes de record entre molt lletjos i moderadament lletjos: figuretes de ballarins tradicionals del Daguestan, tasses, imants, peücs virolats. Em compraré uns peücs.

Mentre recordem l'episodi de l'estació es fan les tres, l'hora en què, com havíem acordat, de les mans de la Marina havíem de passar a les dels nostres pròxims amfitrions. Durant el nostre viatge pel Daguestan en Mario i jo vam anar passant d'un amfitrió a un altre, sense saber qui seria el següent, que només se'ns revelava per missatge telefònic poc abans d'arribar al nostre destí. Però mai no vam tenir cap dubte que l'hoste de torn apareixeria. Tampoc van tenir mai cap garantia que l'hoste de torn ens alliberaria.

Després d'un parell de malentesos vam trobar en Xamil, l'encarregat de treure'ns de Makhatxkalà i portar-nos al llarg de la costa en direcció sud, allà on s'acaba Rússia i comença l'Orient Mitjà. És un jove d'aspecte seriós, gairebé hostil, que ens fa passar al saló d'un Lada 7 atrotinat. Darrere el volant seu l'Artur, el nostre xofer, un postadolescent taciturn que només en comptades ocasions deixarà sentir el seu rus, vocalitzat amb la boca plena, allargant les síl·labes i amb una peculiar cantarella turca. Ell és kumyk, i té unes faccions que podrien ser iranianes, una tofa de cabell morè i una gran cella. En Xamil és darguí, com la meitat de la Marina. Té els ulls blaus, el cap molt rodó i els trets angulosos.

Cobrim en un temps rècord la distància entre Makhatxkalà i Izberbaix, una mena de Salou a la daguestanesa, en part perquè l'Artur ignora i viola les normes de circulació i de sentit comú més elementals, en part perquè el seu silenci, n'estic convençut, transfereix velocitat al vehicle. Ell, però, es manté inalterable, malgrat que el Lada avança a tots els quilòmetres per hora de què és capaç. En Mario té la teoria que té mal d'amors (l'Artur, no el Lada), perquè ens fa sentir una vegada i una altra un CD, o DVD o i-Pod amb un popurri melindrós i embafador de cançons de desamors en rus i en altres llengües que no sempre identifiquem: turc, àrab i...? Sigui quina sigui, els habibis se succeeixen amb la mateixa assiduïtat que els liubov moià (amor meu), els sotracs i els cotxes que ens fan llums perquè estem avançant en contínua en un canvi de rasant. No és que els altres conductors siguin més conscients (o menys creatius) que l'Artur; simplement que trobar-se un cotxe de cara els obliga a frenar i els impedeix anar més ràpid.

Abans d'entrar a Izberbaix trenquem per un camí de carro i ens pugen a un turó perquè tinguem una panoràmica de la ciutat. Des del nostre mirador (un escampall d'ampolles de vodka, paquets de tabac i restes de fogueres) Izberbaix es presenta com diverses corrues paral·leles d'edificis soviètics de pedra disposats al llarg de la costa. L'espectacle visual no dóna més de si, i al cap d'uns minuts avisem a conductor i copilot que ja està, que ja podem prosseguir el nostre trajecte. Enfilem camí avall, avançant amb dificultat pel fang. Uns cavalls que fa pocs segons pasturaven dalt del turó ens passen a tota velocitat pel costat del nostre Lada, que acusa la falta d'asfalt.

A Izberbaix ens toca passejar per la platja durant la posta de sol. Fa només unes hores estava fent el mateix a Makhatxkalà amb la Marina, i ara, oita, amb tres homenots. Bé, només amb en Mario, perquè el darguí i el kumyk es queden a dintre el cotxe per no passar un fred que no fa. Però per a un daguestanès no acostumat als rigors de Moscou, el vent tardorenc que bufa del Caspi deu ser suficient per obligar-lo a embolicar-se amb la jupa. O per quedar-se a dintre el Lada a escoltar més cançons de desamor.

En un cafè de color groc prenem uns tes i uns dolços redolços que no ens deixaran pagar. Quan s'és convidat a l'Orient (i el Daguestan és més oriental que molts altres llocs més a l'est) cal tenir clar des del principi que quedes eximit de fer qualsevol dispendi i que totes les teves despeses aniran a càrrec de l'amfitrió fins que ell ho consideri oportú. Els garrepes recalcitrants que vegin en això un gran avantatge han de saber que, com a contrapartida, des del moment que encaixen la mà dels seus hostes passen a ser propietat seva fins a nova notificació.

Durant tot el trajecte en Xamil ha preguntat incansablement si teníem ganes de fumar porros i si ens agradava l'alcohol. Davant de la perspectiva de passar la nit fumant i bevent amb uns postadolescents, he dit que no, que jo sóc un sant, i em fa força mandra pensar la nit que ens espera si avui ens quedem a dormir a casa d'uns jovencells amb ganes de 'festa' i d'impressionar uns estrangers amb el seu motherfuckerisme. (He considerat de bon to no preguntar gaire qui ens acolliria aquesta nit. Els nostres amfitrions són amics d'amics, i se suposa que són de confiança.)

Els meus temors són en va, perquè passarem la nit a casa dels pares d'en Xamil (i d'en Xamil mateix, que es veu que té poc més de 20 anys). És una casa de poble, amb hort, latrina, catifes al terra i a les parets i cuines econòmiques. Els seus pares ens reben hospitalàriament. Un cop descalçats i desabrigats passem a la sala d'estar, presidida per un joc de sofà i butaques i un gran televisor. En Xamil i la seva mare aviat cobriran una tauleta amb bols de caramels, melmelades, ametlles i altres fruites seques, a part del preceptiu te i cafè, tot plegat en qualitat d'aperitiu per esperar el sopar. 

Però la veritable sensació de la casa (una sensació de la qual jo encara desconeixia la magnitud) era el cap de família, en Mohamed Alí. Jo em pensava que, en un ambient familiar, estaria a recer del vici, i que en aquella casa pairal de Novokaiakent passaríem una nit tranquil·la i de confortador descans per, l'endemà, llevar-nos ben d'hora i fer cap a Derbent, la ciutat que havia de ser la joia del meu viatge.

En Mohamed Alí s'encarregaria de demostrar-me que anava equivocat. I molt.

Daguestan: creuant fronteres inexistents a Muntanyilàndia

És arribar a Makhatxkalà i sentir a la cara una explosió de vida. A l'agitació habitual de les terminals de bus russes, a la de Makhatxkalà (un solar als afores de la ciutat) s'hi afegeix el nervi d’una població meridional, musulmana i molt jove.

Han sigut deu hores de bus per les estepes i les meridionals terres fèrtils de Stàvropol. Ens hem despertat al Petit Caucas, a la ciutat balneari de Piatigorsk. L'estació de busos estalinista exhalava un aire de destí vacacional soviètic fins i tot el fresc matí d'un dia feiner de 2014. El nostre autobús sobrevingut, una cafetera blanc-i-blava, ha dibuixat durant deu hores un arc que ha unit tot de pobles i ciutats polsoses fins que hem arribat al Daguestan per la zona semidesèrtica del nord.

Mesquita de carretera

Un control policial en entrar al Daguestan em proporciona l'alegria il·lusòria que el nostre és un viatge transfronterer. En un edifici administratiu, una bandera russa flanquejada per dues de daguestaneses (roig-verd-blau) accentua aquesta sensació, i em transporta mentalment a una mena de Pont de l'Amistat sense riu. Però és una falsa impressió: per molt que repeteixi als meus companys de viatge "això és l'Iran sense ser l'Iran", la realitat és que el Daguestan no deixa de ser una de les 21 repúbliques russes (22?), que al seu torn no deixen de ser uns 'subjectes' de la Federació de Rússia com qualssevol altres.

Makhatxkalà em sembla un Teheran minúscul. Dones tapades, botigues de parafernàlia musulmana, comerços de queviures per tot arreu. Caos circulatori. Cel tapat. Roineja.

De camí cap aquí, només en territori daguestanès hem passat per davant d’una vintena de gasolineres, algunes arrenglerades de tres en tres, com si el petroli del Caspi fos un producte que es fa malbé i que cal oferir a peu de carretera com les pomes, el vi casolà en garrafes de plàstic o el peix fumat, marronosos cadàvers fluvials i marins per deglutir mentre beus cervesa. Cap de les gasolineres pertanyia a cap companyia coneguda, i algunes, amb noms com LuKKoil (en inequívoca al·lusió a LukOil), estaven impregnades d'una divertida pàtina de creativitat il·legal. Il·legal i fecunda, perquè cadascuna de la vintena d'estacions de servei que hem vist tenia un nom diferent, no n'hi havia cap de repetit. Però totes, sense excepció, ostentaven la seva mesquita o sala d'oració, algunes d’elles ben xarones. (En recordo una de color groc llampant amb una mena de fals minaret, culminat amb una cúpula de ceba vermella.) Quan hem parat a fer un pipí (perquè ho hem demanat al conductor), uns poligoneros daguestanesos han fet veure que ens atropellaven a mi i a en Mario, un dels meus companys de viatge (l'altre és l'Anna). I tant el nostre autobús com la furgoneta posterior amb què hem acabat d'arribat a Makhatxkalà han evitat atropellar moltes vaques.

Al llarg de la principal carretera del 'país' pasturen i transiten ramats de remugants. Els pastors les atien perquè travessin el més ràpid possible, però quan s’apropa un automòbil a 200 kilòmetres per hora (per menys no val la pena agafar el cotxe, aquí), fan senyals al conductor perquè redueixi la marxa i les deixi passar.

¿Qué le voy a hacer, si yo nací en el Caspio?

Quan hem arribat a Makhatxkalà començava a ploure. El terra, que encara no havia absorbit l'aigua de la tempesta de la nit abans, s'enfangava. Una de les passatgeres de la nostra furgoneta, una dona grossa tapada amb molts mocadors i xals de mides desiguals, ens ha indicat quina marxrutka havíem d'agafar per arribar fins a casa de la Zeinab, l'amiga de l'Anna que ens acollirà (al Daguestan s'hi va de convidat). Era l'hora punta i els transport públic anava ple de gom a gom, de manera que la dona ha escridassat un jove que gosava esmunyir-se en una furgoneta on, creia ella, només quedaven lliures tres seients, els 'nostres' seients, segons la cosmogonia de la bona dona, que carretejava dues bossarres plenes de no sé què. Jo l'he ajudada a portar-ne una, i fent broma li he preguntat què estava transportant. I de sobte he pensat: "Hòstia, i si és una vídua negra txetxena..?". Però no ho era. També ens ha fet molta 'il·lusió', al matí, quan hem pres els nostres llocs a la tartana Piatigorsk-Kizliar, que el conductor detectés una bossa de plàstic plena de mòbils vells. "Explotaran?", ha preguntat, jocosa i enriolada, una responsable de l'estació de busos. I el conductor li ha rigut l'ocurrència. Ha ha, quina gràcia, per partir-s'hi... Resulta que se'ls havia deixat un noi que venia de Stàvropol. I no, no han explotat.

Madrassa al centre d Makhatxkalà

No estic descobrint res de nou si explico que el Caucas Nord és una zona convulsa. Txetxènia, Daguestan, Ossètia del Nord (Beslan)... un gresol d’ètnies, llengües, religions i cultures fascinants que, malauradament, la majoria associa amb passatges tristos de la història moderna de Rússia. O no, perquè hi ha molts russos que ni saben que el Daguestan (caucàsic, sísmic, musulmà, volàtil, multiètnic i multilingüístic) forma part de la Federació de Rússia. El topònim, un revelador (i rebel·lador) poti-poti de turc i persa, significa 'el país de les muntanyes', i en aquestes muntanyes s'encimbellen i s'arrapen pobles d'arquitectura multisecular i corprenedora, entre els quals el punt poblat més meridional de Rússia.  

Caminant cap a casa de la Zeinab, ja de nit, a l'entrada a una zona de descans amb llac inclòs hem vist un cartell commemoratiu dels 15 anys de lluita antiterrorista al Daguestan. És a dir, 15 anys des que un grup d'homes armats van baixar de les muntanyes del Caucas Nord i van cometre un atemptat terrorista en territori daguestanès. Al segon pilar que sostenia l'arc d’entrada al parc, un altre cartell ordenava "Digues no al terrorisme i a l'extremisme". Com una mena de "No a les drongues" local.

De la mateixa manera que fa 15 anys un grup de dogmàtics intentava imposar la seva realitat, en fa uns quants més, a l'època soviètica, els professors de les escoles del Daguestan (i cal suposar que no només al Daguestan) intentaven imposar la seva obligant els nens de famílies musulmanes a trencar el dejuni del ramadà forçant-los a beure aigua. Així ens ho explica la mare de la Zeinab, una dona d’una seixantena d’anys que n'aparenta molts més, diabètica i afable, que ens rep a casa seva únicament amb els peus i la cara destapada i escoltant música religiosa a tot drap. Ni per indumentària ni per hospitalitat no difereix gaire de la mare de la meva amiga Luna, xiïta libanesa de Sinaida, ni de la de l'Abdelrazzak, un amic algerià d'El Ued.

Carreró a la poca Makhatxkalà vella que queda

Ens ofereix te, bombons, caramels i dàtils mentre pel transistor vocifera un predicador musulmà. El radiomul·là parla un bon rus, però amb un fort accent que no identifico, i engalana el seu beatífic discurs amb una profusió de termes alcorànics degudament eslavitzats. Els mots tenen fàcil traducció al rus, però unes bones dosis de 'rahim', 'alhamdulil·là', 'zakat' i 'namaz' embelleixen el sermó com arabescos i li confereixen credibilitat entre l'audiència. Nosaltres oferim les galetes, casolanes i delicioses, que ens ha donat per al camí l'Antonina, la mare d'en Dima, company de feina, que a Piatigorsk ens va acollir i alimentar amb un dels millors satsivis que es deuen poder menjar fora de Geòrgia (i a dins de Geòrgia), acompanyat amb lobio, jinjuli i altres riques menges transcaucàsiques no indoeuropees. Igual que l'orador radiofònic declina l'àrab, la mare de la Zeinab declina el nostre oferiment (ens informa de la seva diabetis) i ens explica que feia de professora de l'alcorà en una associació religiosa, però que ho va deixar fa dos anys. El seu pare era mul·là a l'època soviètica, i els despertava a les cinc del matí per resar i llegir el llibre sagrat. "Després ens deixava seguir dormint si volíem." A la canalla l'obligaven a trencar el dejuni a l’escola, però el seu pare mai no va rebre cap pressió ni amenaça perquè abandonés la seva tasca proselitista religiosa al país dels soviets. "Mai ningú el va delatar." Pel transistor ara brama un quartet que canta doo wop islàmic, i observo que paradoxal que és entonar una melodia musulmana a capella.

Venint cap a Makhatxkalà, per la ràdio de la furgoneta hem sentit una falca d’una clínica que publicitava les meravelles de les quals eren capaços els seus metges amb els prepucis dels petits musulmans.
 

Gent desconeguda ens ajuda amablement a trobar els carrers i cases que busquem. Uns veïns es barallen al pis de baix (en quin de les desenes d’idiomes que es parlen en el diminut territori del Daguestan es deuen estar escridassant?) Són les 11 de la nit i un veí fa obres.

           
 

Tàtars tots

De preadolescent dibuixava ciutats siberianes. Com a mínim una sí que en vaig dibuixar, que la làmina encara corre per casa dels meus pares. També és força possible que moltes les plasmés en el recobriment de fòrmica de les taules del Carme de Manlleu, un suport sempre a l'abast en els moments d'inspiració, per bé que efímer (cada divendres a les cinc netejàvem les taules amb "líquid"). Més tard, me'n devia inventar alguna que el meu cervell, en l'efervescència pròpia de l'edat, va transmetre a la mà, i que aquesta i el seu apèndix el llapis van representar en alguna taula de l’insti, on algun professor potser fins i tot va valorar les meves dots per a l'art pictòric, no sense retreure'm que, en comptes d'escoltar i prendre apunts, dibuixés blocs clònics rectangulars disposats simètricament en carrers rectilinis que menaven a una gran plaça de Lenin.

La neu, per escassa a Manlleu, em fascinava quan era petit. La manera com condiciona la vida i com transforma el paisatge, el so, la percepció del moviment... tot sembla més llunyà, més lent, més plàcid quan el poble el cobreix una capa de neu.

Amb aquest bagatge d'infantesa, en assolir una edat en què ja havia llegit i sentit alguna cosa i ideològicament havia decidit que molaven més les esquerres i em sentia atret pel gegantisme i els rigors estètics soviètics (bàsicament perquè feien mitja por), no és estrany que Sibèria es convertís en la meva Meca. Una Meca molt gran. Una Megameca. M'imaginava esplanades ermes de dimensions pacífiques colonitzades en nom del socialisme, homes i dones diminuts forjant una illa d'humanitat enmig d'un infinit mar de neu, lluitant contra els elements per conferir ànima a aquest despropòsit de la naturalesa. Contrastant amb l'arbitri de la creació, i alhora en consonància amb l'austeritat siberiana, bàsics blocs de ciment i de formigó desafiaven aquest infern a quaranta sota zero. D'una banda, rectes avingudes grises paral·leles es creuaven amb rectes avingudes grises perpendiculars i formaven una ciutat de paral·lelípedes perfectes. La monotonia només es trencava a la plaça de Lenin, oberta a una avinguda exactament el doble d'ampla que la resta i batejada en nom i amb el nom de la Revolució. O d'Octubre o Soviètica, tant feia. I xemeneies, moltes xemeneies. Alts forns i plantes d'indústries pesades vomitaven fumerades negres que en la immensitat siberiana semblaven esquàlids regalims de sutge. D'altra banda, serralades cobertes d'avets flanquejaven planes incommensurables que s'abocaven a les costes pedregoses i desolades d'oceans grisos, tumultuosos i amenaçadors on illes inhabitables servien de preludi de les latituds del glaç etern.

Un drama arquitectònic i geogràfic, vaja. No és estrany que la ment d'un adolescent s'hi sentís atreta.

Com sol passar, va ser arribar a Moscou amb vint-i-pocs anys i perdre l'interès per Sibèria. Sí, aleshores començava la meva fase oriental, i el que m'atreia no eren les horitzontalitats pregones de Sibèria, sinó les sensuals corbatures perses i hindustaneses.

Ja és mala sort.

O no.

No, perquè aquesta fal·lera orientalistoide em va empènyer a visitar, durant el meu primer any a Moscou, Àstracan en comptes de Sant Petersburg, Nóvgorod i altres ciutats que són molt maques i interessants però que, nyxs!, no eren ben bé el que em calia aleshores.

I després va venir Kazan. O, més ben dit, hi vaig anar jo.

Kazan, capital del Tatarstan, la república on palpita el cor del Volga. Com podia ser que no se m'hagués acudit abans fer-hi una incursió? La primera vegada hi vaig anar amb dues brasileres  de l'Institut Puixkin. Recordo que ens vam empassar totes les mesquites del centre i les que no eren del centre, que a l'hotel soviètic on ens vam allotjar primer no ens hi volien i que les dues noies caminaven molt a poc a poc però que no els ho vaig retreure ni em vaig emprenyar amb elles, cosa estranya en mi. Més estrany encara és que no m'engeguessin elles a la merda per fer-los veure tantes mesquites. O potser és que eren tan freaks com jo i també s'ho passaven bé mirant mesquites. No m'ho vaig preguntar, aleshores, fascinat com estava amb el meu primer contacte amb l'islam. Entrar en una mesquita va suposar una mena de ritus iniciàtic. Més per a la mesquita per a mi, perquè cap mesquita havia hostatjat mai un pesat que preguntés insistentment si hi podia entrar encara que no fos musulmà. Era com si envaís el territori de l'altre, sense que quedés gaire clar si l'"altre" ho era per musulmà o per religiós. En qualsevol cas, per primera vegada vaig ser conscient que havia de mentir i amagar el meu ateisme quan em preguntaven per les meves conviccions en matèria de fe.

Una de les mesquites que vam visitar era la Zakabànnaia (nom que indica que queda a la que aleshores era l'"altra" riba del llac Kaban). Vam enganxar-hi el mul·là, que va resultar ser un noi més jove que jo aleshores, i amb qui més endavant vam mantenir una breu correspondència (jo el vaig escriure i ell em va respondre). Era del Turkmenistan, de manera que la seva llengua materna, el turkmè, li havia permès aprendre amb facilitat el tàtar. En la seva última (i primera) carta, m'aconsellava que "anés amb compte amb les dones", i aquí va ser quan vaig entendre que de les religions jo en puc aprofitar el missatge de pau i el llegat artístic i arquitectònic que han deixat, però res més.

Feta de totxana vermella i amb un minaret que semblava un far, l'any 2001 la mesquita de Més Enllà del Llac Kaban quedava separada del centre de Kazan per una zona de descampats, habitatges escadussers i velles fàbriques. Al 2014 amb prou feines treu el cap (el minaret) per darrere d'un centre comercial i de negocis brillant (literalment). Quan t'hi apropes, els marcs de guix de les finestres i les escales de ferro forjat denoten cert aire art déco que no sospitava que s'hagués aplicat mai a una mesquita.

I aquí és quan l'islam tàtar revela la seva cara més interessant, si més no arquitectònicament. Associem l'islam amb camells, palmeres, dàtils i quaranta graus sobre zero, però els tàtars ens demostren que també és pertinent associar-lo amb ants, avets, panades de salmó i quaranta graus sota zero. Sobretot amb panades de salmó. I amb llangonissa de carn de cavall. I txak-txak, una mena de xurros petitons amatxucats en una piràmide que supura almívar.

Ja deveu endevinar per on van els trets: els tàtars permetien a la meva imaginació satisfer a la vegada el deler de neu i la fal·lera d'Orient (en el sentit més saidià del terme).

Sí, al Tatarstan Orient i Occident es troben, mai més ben emprat el tòpic, i mesquites d'un blanc immaculat es mimetitzen en la capa nevada que cobreix la terra a l'hivern i només les delata el verd de les punxegudes cobertes octogonals dels minarets. Però això a les ciutats, on les edificacions tàtares, de pedra, van entrar més en contacte amb els moviments arquitectònics que, vinguts d'Europa, havien adaptat els russos, i per això hi ha mesquites amb elements modernistes, o neoclàssics. Als pobles tàtars les mesquites eren de fusta, senzilles construccions que es distingien poc d'una casa normal, en general només pel petit minaret.

Les mesquites més notables són a la capital, on només a partir de finals del segle XVIII als musulmans se'ls va permetre edificar tranquil·lament les mesquites que volguessin, on els plagués i del material que els abellís. Des que al 1552 Ivan el Terrible va conquerir la capital del khanat de Kazan (fins aleshores l'últim obstacle que impedia als russos conquerir Sibèria i, en definitiva, arribar a les costes del Pacífic), els tàtars, vençuts i humiliats, van ser expulsats de la ciutat i foragitats de les millors terres del territori que fins feia poc els pertanyia. Se'ls va prohibir erigir mesquites i no podien entrar al kremlin que els russos van construir a Kazan, sota pena de mort. Es van dur a terme cristianitzacions forçades (i no tan forçades) i els únics tàtars que tenien cert paper en els afers d'estat eren els que els funcionaris russos necessitaven com a intèrprets per entendre's amb altres pobles turcòfons (de la mateixa manera que el "meu" mul·là misogin turkmè es podia entendre amb els tàtars).

Com deia, no va ser fins ben entrat el segle XVIII que es va restablir certa normalitat en la vida religiosa i cultural dels tàtars després de la conquesta de Kazan dos-cents anys abans. L'emperadriu Caterina II, monarca il·lustrada per antonomàsia, entenia perfectament que la repressió no treia cap a res, i a desgrat de les autoritats ortodoxes va abolir les lleis que prohibien als tàtars practicar la seva religió amb llibertat. Conta la llegenda que, un cop derogats els edictes repressius, les autoritats municipals van adreçar-se a l'emperadriu perquè, almenys, limités l'alçada que havien de tenir els minarets, ja que temien que les torres de crida a l'oració de les mesquites sobrepassarien en metres el que la seva fe ortodoxa estava preparada per suportar. Aleshores, figura que Caterina va respondre: "Jo he determinat on [els tàtars] poden construir a la terra, però al cel poden construir tan alt com vulguin, perquè el firmament no forma part dels meus dominis". Tela, tu.

Una de les primeres mesures que va prendre Ivan el Terrible després de prendre la ciutat va ser expulsar-ne els pobladors tàtars. El nou assentament que se'ls va assignar consistia en terres humides i insalubres situades al sud del Kaban (davant per davant d'on segles més tard es construiria la mesquita de Zakabànnaia), prop d'on les aigües del riu Bulak deixen el llac per anar a desembocar al Volga, pocs quilòmetres enllà. Segons la llegenda, el monarca Ivan, que a part de terrible era una mica cabró, es veu que mostrant als tàtars l'aiguamoll que a partir d'aleshores haurien de considerar la seva llar els va dir "allà teniu el vostre lloc!". Però clar, els ho va dir en rus, i en aquest idioma els mots sonen vot vam miesto!; miesto en rus és lloc, i alguns lingüistes creuen que d'aquí ve la paraula tàtara bistä, que vol dir assentament, però ja pots comptar si és veritat…

L'assentament va anar prosperant a bots i empentes, la població tàtara va anar augmentant, entre entrebanc i entrebanc, incendi i incendi, prohibició i prohibició. Els edictes més aferrissats els va signar, paradoxalment, l'emperadriu Caterina II, a petició de Luka Konaixevitx, que va ser arquebisbe de Kazan entre 1738 i 1755. El Rouco Varela ortodox, entre altres facècies, va ordenar enderrocar 418 de les 536 mesquites de Kazan i va obligar els tàtars, un cop més, a abandonar les seves llars i a instal·lar-se uns quilòmetres més lluny de l'assentament al qual els havien relegat. D'aquesta manera es va fundar el Nou Assentament Tàtar, que amb els anys creixeria i acabaria fonent-se amb el vell.

Jo vaig descobrir que a Kazan existia un barri tàtar fullejant una Lonely Planet de Rússia quan ja feia anys que havia trepitjat el Tatarstan per darrera vegada. La guia deia que a la riba dreta del Kaban sobrevivien en mal estat algunes cases de fusta vestigi del que havia sigut l'assentament musulmà de la ciutat. I que el poc que quedava desapareixia ràpidament, presa de l'especulació. Aleshores vaig recordar que les dues vegades que havia visitat Kazan, els meus periples a la recerca de mesquites havien transcorregut per carrers força desastrats. La frase "desapareix inexorablement presa de l'especulació" va ser el primer que em va venir a la calibòcia quan vaig saber que Kazan seria la seu de la Universiada 2013. Ja m'imaginava el barri totalment arrasat, amb alguna mesquita indultada enmig de grans blocs de pisos i oficines de panells i vidre.

Per sorpresa meva, però, la tercera i darrera vegada que he visitat Kazan he pogut comprovar que, malgrat tot, part de la bistä es conserva. És més, s'ha convertit en un dels atractius turístics de la ciutat, per bé i per mal. Clar que Kazan no és Benidorm, i la capitulació davant del turisme significa únicament que l'Antic Assentament Tàtar s'ha situat al mapa, i que indicadors metàl·lics situen els turistes perquè la trobin. Antigues cases i hostals han mutat en restaurants, hotels, botigues d'antiguitats i fins i tot en unes galeries de botigues de records (quatre o cinc, no us espanteu) on una senyora cofada amb el kalfak típic t'explica detalladament les característiques de tots i cadascun dels souvenirs que vol vendre (però que possiblement no vendrà perquè tots els turistes marxen com esperitats davant de la seva profusa verborrea). La meva botiga preferida, però, és la que pertany a la mesquita Mardjaní. És àmplia, nova i sense cap encant particular, però ja hi era la primera vegada que vaig ser a Kazan, i en l'última ocasió una senyora enèrgica i xerrameca de 90 anys (el que en castellà es podria definir com una tártarabuela) m'explicava que de jove era gimnasta i que jo havia de fer esport per créixer; jo vaig protestar dient-li que així ja sóc fantàstic, i la dependenta, que era guapíssima, es va posar de part meva dient que el seu marit també era baix i ella és alta i no passa res. Després la dona va dir que era del Barça perquè tots els jugadors són musulmans, i que també li agrada el València perquè ha guanyat moltes competicions. I després ens va dir que tenia raó, perquè tenia 90 anys. Sí senyor.

Entre la supernonagenària i la bella botiguera em van ajudar a triar la tiubiteika (tübätäi, en tàtar) que més m'afavoria, i me'n vaig quedar una de clàssica de vellut, del color verd maragda que al Tatarstan permet identificar de seguida qualsevol cosa la tataritat de la qual s'hagi de ressaltar. La tübätäi, per cert, és un barretet sense ala, de forma cilíndrica, semblant a un plat de menjar per a gats (un dels símbols del Tatarstan és un felí silvestre). A Kazan el tipus de comerç on la vaig comprar abunda. Solen estar ubicats prop de les mesquites, però no necessàriament, i alguns s'anuncien amb reclams tan inequívocs com "botiga musulmana". Hi venen roba apropiada per a musulmans i musulmanes, amulets amb cites alcoràniques, alcorans (amb cites alcoràniques, també), rosaris, perfums, despertadors en forma de mesquita que t'avisen quan és hora de resar, raspalls, pasta de dents i bastonets d'higiene bucal halal, llibres d'història dels tàtars, literatura religiosa, contes infantils en tàtar, CD i DVD també de temàtica islàmica, gorrets per posar-se durant les oracions (fets a Rússia -al Tatarstan-, a l'Uzbekistan i a la Xina) i infinitat de productes més. Bé, de fet no es distingeixen gaire de qualsevol botiga d'articles relacionats amb l'islam de qualsevol lloc del món (Barcelona, Teheran, Madràs o Vancouver), amb la diferència de l'element identitari autòcton tàtar.

Algunes cases antigues les han maquillat de colors, potser per dissimular i compensar que les cases contigües se les han carregat per construir blocs de pisos al seu lloc. Però serem bones persones i agrairem a les autoritats municipals que almenys hagin entès que el llegat històric de l'assentament tàtar és important (encara que sigui perquè en poden treure profit), tan o més que el Kremlin.

Els tàtars no només viuen al Tatarstan (de la mateixa manera que al Tatarstan no només hi viuen tàtars), sinó que hi ha zones on històricament hi viuen comunitats tàtares de certa importància des de Sibèria fins ben a prop de Moscou. I això sense comptar els tàtars de Crimea, els de Polònia, Letònia i Finlàndia. Tot i habitar en una zona tan vasta (o potser precisament per això), Kazan va ser l'únic lloc on es va desenvolupar una cultura urbana específicament tàtara.

Conten les cròniques de viatgers que els europeus quedaven decebuts quan, en arribar a Kazan, constataven que l'aspecte del barri tàtar en realitat no diferia tant del de qualsevol assentament rus. Esperaven veure bons salvatges, evocadores escenes exòtiques i ordenat caos oriental, però en canvi el que hi trobaven eren violinistes, reunions per prendre el te, rellotges de pèndol, sessions de fotografia i discussions de negocis.

De fet, avui en dia l'únic que distingeix el barri tàtar de qualsevol carrer amb aires d'antigor de qualsevol ciutat russa són les mesquites i les "botigues islàmiques". Al principi sí que els habitatges tàtars es disposaven segons el patró "oriental" (diverses cases obertes a un pati interior), però amb el temps es van anar russificant i, almenys exteriorment, eren pràcticament idèntiques que les construccions dels eslaus (una mica més virolades, potser).

Els tàtars també s'han anat russificant, com tots els pobles de Rússia, però es pot afirmar que són un dels grups ètnics menys assimilats i amb una autopercepció més positiva i dels que més mantenen la llengua de tot Rússia. La seva russificació és básicament exterior. Com la de les cases de la bistâ.