Daguestan: creuant fronteres inexistents a Muntanyilàndia

És arribar a Makhatxkalà i sentir a la cara una explosió de vida. A l'agitació habitual de les terminals de bus russes, a la de Makhatxkalà (un solar als afores de la ciutat) s'hi afegeix el nervi d’una població meridional, musulmana i molt jove.

Han sigut deu hores de bus per les estepes i les meridionals terres fèrtils de Stàvropol. Ens hem despertat al Petit Caucas, a la ciutat balneari de Piatigorsk. L'estació de busos estalinista exhalava un aire de destí vacacional soviètic fins i tot el fresc matí d'un dia feiner de 2014. El nostre autobús sobrevingut, una cafetera blanc-i-blava, ha dibuixat durant deu hores un arc que ha unit tot de pobles i ciutats polsoses fins que hem arribat al Daguestan per la zona semidesèrtica del nord.

Mesquita de carretera

Un control policial en entrar al Daguestan em proporciona l'alegria il·lusòria que el nostre és un viatge transfronterer. En un edifici administratiu, una bandera russa flanquejada per dues de daguestaneses (roig-verd-blau) accentua aquesta sensació, i em transporta mentalment a una mena de Pont de l'Amistat sense riu. Però és una falsa impressió: per molt que repeteixi als meus companys de viatge "això és l'Iran sense ser l'Iran", la realitat és que el Daguestan no deixa de ser una de les 21 repúbliques russes (22?), que al seu torn no deixen de ser uns 'subjectes' de la Federació de Rússia com qualssevol altres.

Makhatxkalà em sembla un Teheran minúscul. Dones tapades, botigues de parafernàlia musulmana, comerços de queviures per tot arreu. Caos circulatori. Cel tapat. Roineja.

De camí cap aquí, només en territori daguestanès hem passat per davant d’una vintena de gasolineres, algunes arrenglerades de tres en tres, com si el petroli del Caspi fos un producte que es fa malbé i que cal oferir a peu de carretera com les pomes, el vi casolà en garrafes de plàstic o el peix fumat, marronosos cadàvers fluvials i marins per deglutir mentre beus cervesa. Cap de les gasolineres pertanyia a cap companyia coneguda, i algunes, amb noms com LuKKoil (en inequívoca al·lusió a LukOil), estaven impregnades d'una divertida pàtina de creativitat il·legal. Il·legal i fecunda, perquè cadascuna de la vintena d'estacions de servei que hem vist tenia un nom diferent, no n'hi havia cap de repetit. Però totes, sense excepció, ostentaven la seva mesquita o sala d'oració, algunes d’elles ben xarones. (En recordo una de color groc llampant amb una mena de fals minaret, culminat amb una cúpula de ceba vermella.) Quan hem parat a fer un pipí (perquè ho hem demanat al conductor), uns poligoneros daguestanesos han fet veure que ens atropellaven a mi i a en Mario, un dels meus companys de viatge (l'altre és l'Anna). I tant el nostre autobús com la furgoneta posterior amb què hem acabat d'arribat a Makhatxkalà han evitat atropellar moltes vaques.

Al llarg de la principal carretera del 'país' pasturen i transiten ramats de remugants. Els pastors les atien perquè travessin el més ràpid possible, però quan s’apropa un automòbil a 200 kilòmetres per hora (per menys no val la pena agafar el cotxe, aquí), fan senyals al conductor perquè redueixi la marxa i les deixi passar.

¿Qué le voy a hacer, si yo nací en el Caspio?

Quan hem arribat a Makhatxkalà començava a ploure. El terra, que encara no havia absorbit l'aigua de la tempesta de la nit abans, s'enfangava. Una de les passatgeres de la nostra furgoneta, una dona grossa tapada amb molts mocadors i xals de mides desiguals, ens ha indicat quina marxrutka havíem d'agafar per arribar fins a casa de la Zeinab, l'amiga de l'Anna que ens acollirà (al Daguestan s'hi va de convidat). Era l'hora punta i els transport públic anava ple de gom a gom, de manera que la dona ha escridassat un jove que gosava esmunyir-se en una furgoneta on, creia ella, només quedaven lliures tres seients, els 'nostres' seients, segons la cosmogonia de la bona dona, que carretejava dues bossarres plenes de no sé què. Jo l'he ajudada a portar-ne una, i fent broma li he preguntat què estava transportant. I de sobte he pensat: "Hòstia, i si és una vídua negra txetxena..?". Però no ho era. També ens ha fet molta 'il·lusió', al matí, quan hem pres els nostres llocs a la tartana Piatigorsk-Kizliar, que el conductor detectés una bossa de plàstic plena de mòbils vells. "Explotaran?", ha preguntat, jocosa i enriolada, una responsable de l'estació de busos. I el conductor li ha rigut l'ocurrència. Ha ha, quina gràcia, per partir-s'hi... Resulta que se'ls havia deixat un noi que venia de Stàvropol. I no, no han explotat.

Madrassa al centre d Makhatxkalà

No estic descobrint res de nou si explico que el Caucas Nord és una zona convulsa. Txetxènia, Daguestan, Ossètia del Nord (Beslan)... un gresol d’ètnies, llengües, religions i cultures fascinants que, malauradament, la majoria associa amb passatges tristos de la història moderna de Rússia. O no, perquè hi ha molts russos que ni saben que el Daguestan (caucàsic, sísmic, musulmà, volàtil, multiètnic i multilingüístic) forma part de la Federació de Rússia. El topònim, un revelador (i rebel·lador) poti-poti de turc i persa, significa 'el país de les muntanyes', i en aquestes muntanyes s'encimbellen i s'arrapen pobles d'arquitectura multisecular i corprenedora, entre els quals el punt poblat més meridional de Rússia.  

Caminant cap a casa de la Zeinab, ja de nit, a l'entrada a una zona de descans amb llac inclòs hem vist un cartell commemoratiu dels 15 anys de lluita antiterrorista al Daguestan. És a dir, 15 anys des que un grup d'homes armats van baixar de les muntanyes del Caucas Nord i van cometre un atemptat terrorista en territori daguestanès. Al segon pilar que sostenia l'arc d’entrada al parc, un altre cartell ordenava "Digues no al terrorisme i a l'extremisme". Com una mena de "No a les drongues" local.

De la mateixa manera que fa 15 anys un grup de dogmàtics intentava imposar la seva realitat, en fa uns quants més, a l'època soviètica, els professors de les escoles del Daguestan (i cal suposar que no només al Daguestan) intentaven imposar la seva obligant els nens de famílies musulmanes a trencar el dejuni del ramadà forçant-los a beure aigua. Així ens ho explica la mare de la Zeinab, una dona d’una seixantena d’anys que n'aparenta molts més, diabètica i afable, que ens rep a casa seva únicament amb els peus i la cara destapada i escoltant música religiosa a tot drap. Ni per indumentària ni per hospitalitat no difereix gaire de la mare de la meva amiga Luna, xiïta libanesa de Sinaida, ni de la de l'Abdelrazzak, un amic algerià d'El Ued.

Carreró a la poca Makhatxkalà vella que queda

Ens ofereix te, bombons, caramels i dàtils mentre pel transistor vocifera un predicador musulmà. El radiomul·là parla un bon rus, però amb un fort accent que no identifico, i engalana el seu beatífic discurs amb una profusió de termes alcorànics degudament eslavitzats. Els mots tenen fàcil traducció al rus, però unes bones dosis de 'rahim', 'alhamdulil·là', 'zakat' i 'namaz' embelleixen el sermó com arabescos i li confereixen credibilitat entre l'audiència. Nosaltres oferim les galetes, casolanes i delicioses, que ens ha donat per al camí l'Antonina, la mare d'en Dima, company de feina, que a Piatigorsk ens va acollir i alimentar amb un dels millors satsivis que es deuen poder menjar fora de Geòrgia (i a dins de Geòrgia), acompanyat amb lobio, jinjuli i altres riques menges transcaucàsiques no indoeuropees. Igual que l'orador radiofònic declina l'àrab, la mare de la Zeinab declina el nostre oferiment (ens informa de la seva diabetis) i ens explica que feia de professora de l'alcorà en una associació religiosa, però que ho va deixar fa dos anys. El seu pare era mul·là a l'època soviètica, i els despertava a les cinc del matí per resar i llegir el llibre sagrat. "Després ens deixava seguir dormint si volíem." A la canalla l'obligaven a trencar el dejuni a l’escola, però el seu pare mai no va rebre cap pressió ni amenaça perquè abandonés la seva tasca proselitista religiosa al país dels soviets. "Mai ningú el va delatar." Pel transistor ara brama un quartet que canta doo wop islàmic, i observo que paradoxal que és entonar una melodia musulmana a capella.

Venint cap a Makhatxkalà, per la ràdio de la furgoneta hem sentit una falca d’una clínica que publicitava les meravelles de les quals eren capaços els seus metges amb els prepucis dels petits musulmans.
 

Gent desconeguda ens ajuda amablement a trobar els carrers i cases que busquem. Uns veïns es barallen al pis de baix (en quin de les desenes d’idiomes que es parlen en el diminut territori del Daguestan es deuen estar escridassant?) Són les 11 de la nit i un veí fa obres.