diumenge, 27 de setembre del 2015

Mari no és un nom de tieta

Mari El podria ser el nom d'un país èlfic, però en canvi és el nom d'una de la vintena de repúbliques de la Federació de Rússia. Està situada al curs mitjà del Volga, una regió prolixa en repúbliques nacionals, i el seu topònim significa 'país dels mari', perquè és el territori on el poble mari s'organitza administrativament. He dit poble mari, sí. Existeix el poble mari. I abans que se us acudeixi fer l'acudit de "la meva tieta també se'n diu", us diré que és un grup ètnic de llengua finoúgrica i, sorpresa, sorpresa, religió pagana. Són els últims pagans d'Europa. O, com em va dir un mari: "Els únics pagans d'Europa".
El president de Mari El ha convertit la capital, Ioixkar-Olà,
en una mena de parc d'atraccions. A la foto, ehem, Bruges.

En realitat a Mari El no només hi viuen mari, ni tots els mari viuen a Mari El. Tampoc tots els mari són pagans, de la mateixa manera que hi ha altres pobles a Rússia que practiquen religions similars a la dels mari (com alguns txuvaixos i udmurts). La República de Mari El (capital, Ioixkar-Olà) té una població d'unes 730.000 persones, de les quals un 43% diuen ser mari, un 47,5% russos i la resta es reparteix entre tàtars, txuvaixos i altres. A més, els mateixos mari no formen una comunitat lingüística i cultural homogènia, sinó que se'n poden distingir dos grups: els mari dels prats i els mari dels turons (olyk mari i kyryk mari, respectivament). A part de parlar llengües similars però diferents, els mari dels turons i els dels prats han tingut al llarg de la història més o menys interacció amb els altres pobles de la regió, principalment amb els russos i els tàtars, i això ha tingut un impacte definitori a l'hora de modelar els dos pobles, sobretot pel que fa a la religió: mentre que els mari dels turons són majoritàriament ortodoxos, entre els mari dels prats encara n'hi ha molts que practiquen la seva religió ancestral de veneració dels déus de la natura. I fins i tot entre aquells que en algun moment o altre de la llarga història de conversions van adoptar el cristianisme és molt comú el que ells anomenen marla vera, o 'fe mari', és a dir, considerar-se oficialment ortodoxos però practicar simultàniament les dues religions.

La religió tradicional mari, tal com se l'anomena oficialment, consisteix en el culte a un seguit de déus i esperits que es materialitzen en elements de la natura. En aquest sentit, molts mari rebutgen la paraula paganisme, al·legant que no veneren els elements de la natura en sí, sinó els déus i esperits materialitzats en aquests elements (arbres, rius, fenòmens meteorològics, el cel...). A mi, personalment, m'agrada pensar que en realitat és una religió politeista, que em peguin si no tinc raó.
Davant de la suposada sepultura de Txumbylat
amb un organitzador de la pregària.

El panteó mari està presidit per Kugu-Iumó, el gran déu, o el déu cel. Altres deïtats importants són Mlande-Ava (Mare Terra), Püreshö-Iumó (el déu predeterminador de les coses), Tylze-Iumó (el déu de la lluna) i molts, molts més. Aquest panteó ha anat variant i incorporant deïtats al llarg dels segles, influït per les cultures monoteïstes veïnes; ho demostra que al segle XIX comença a haver-hi referències a un déu únic, Tüng Osh Poro Kugu Iumó, o el 'gran déu únic brillant i bondadós'. Una altra mostra d'això és que amb l'augment del poder del tsar al segle XVII apareix també el déu del tsar, Kugezhan-Iumó. La religió tradicional mari és una religió pragmàtica, apareguda en un medi rural i adaptada a les necessitats del poble que hi viu. D'aquí que, més que palles mentals metafísiques, la religió mari hagi desenvolupat pregàries per demanar bones collites, salut per a la família, els ramats i les abelles (l'apicultura ha tingut tradicionalment un paper molt important en l'economia dels mari) i, en general, el benestar físic i material.

Els temples dels mari són els boscos, o, més concretament, les arbredes sagrades (küsoto). Originalment, quan els boscos ocupaven la major part del territori de l'actual Rússia, els mari resaven en seccions del bosc considerades sagrades. A mesura que es van anar talant aquests boscos al llarg dels segles, les parts sagrades (que es van deixar intactes) van quedar com arbredes sagrades enmig dels camps. Actualment tot poble mari té com a mínim una arbreda sagrada, i és molt pintoresc veure-les a uns quants metres dels pobles mentre viatges per les zones més rurals de la república (que ja és molt rural tota ella). Hi ha arbredes sagrades de diferents tipus i mides. N'hi ha de familiars, n'hi ha que pertanyen a tot un clan o a un poble, i n'hi ha de 'mundials', és a dir, que pertanyen a tots els mari. Aquestes arbredes, veritables temples naturals, solen estar marcades amb una 'porta' feta de branques i teles cerimonials. A dins està prohibit fumar, beure alcohol, embrutar i fer-hi les necessitats (força lògic...), així com trencar branques o arrancar plantes, parlar per telèfon, parlar en veu alta o de temes no escaients (política, per exemple), i es demana no entrar-hi tenint pensaments negatius i violents. Solen estar impecablement netes, però per si de cas abans de les cerimònies es netegen. Jo no sóc una persona donada a les mistificacions, però he de reconèixer que quan vaig entrar en un d'aquests boscos sagrats vaig tenir la sensació d'entrar en un lloc molt antic. La nota discordant era el cotxe de policia que vetllava, suposadament, per la seguretat dels creients, la majoria velletes habillades amb el vesttit tradicional mari i amb mocadors virolats al cap. Tampoc devien conèixer les normes de comportament a dins del bosc sagrat un dels policies, que insistia a perseguir-me per parlar del Barça, ni un home, que va arribar al moment culminant de la cerimònia i em preguntava a crits per la situació política a Catalunya. Vaig haver d'escapar-me de tots dos per gaudir del moment, força màgic, en què els sacerdots oficiaven la pregària final i un centenar de persones, agenollades al bell mig d'un bosc centenari, resaven en silenci capcots en senyal de respecte a la mare natura.
 
Actuació d'un grup de música tradicional mari durant el Peledyix Pairem
La pregària (kumaltysh) es la principal cerimònia religiosa mari. Les pregàries només es poden celebrar dies concrets (dilluns, divendres o diumenge) i poden ser familiars, de clan, de poble o 'mundials', depenent del qual se celebraran en una arbreda sagrada o altra. La que vaig presenciar jo era 'mundial', i va tenir lloc a l'indret més sagrat dels mari, la muntanya de Txumbylat, en territori de la província de Kírov. Txumbylat va ser un príncep mari mític (o mitificat) que al segle XI que va unificar les tribus mari, va iniciar la construcció de ciutats i va establir les normes litúrgiques que encara perduren avui en dia. Cal dir que la gran roca on durant segles van resar tant els mari com els udmurts va ser dinamitada el 1830 per ordre del Ministeri d'Exteriors de l'Imperi rus a petició de l'Església ortodoxa. Avui en dia hi ha dues roques on es creu que pot estar enterrat el príncep Txumbylat, tot i que hi ha poques eviències que  ho demostrin. Els creients insereixen a les escletxes d'una d'aquestes roques monedes d'un, dos i cinc rubles, es a dir, les monedes platejades, que substitueixen les monedes i objectes de plata de què es feia ofrena antigament. Plata o no plata, actualment en una d'aquestes escletxes hi viu una granoteta a qui ningú no fa mal (només faltaria, en una arbreda sagrada fer mal a un animal!) i que es deixa acaronar el caparró.
 
Bilingüisme rus-mari dels turons a Kozmodemianks.
Algunes plaques també contenen el nom en mari dels prats.
Les pregàries les oficien els sacerdots, que en mari s'anomenen kart, un exemple més de la permeabilitat de les cultures del Volga i de la interacció que hi ha entre elles, o si més no de la influència de les cultures més potents, ja que kart és una paraula d'origen tàrtar que en aquest idioma  significa 'vell', 'ancià'. Una altra mostra d'aquesta influència és la paraula pairem (del turc o tàtar bairam), que significa 'festa' en tots dos idiomes. Si això no us convenç, penseu que 'hola' en mari es diu salam lizhe, amb variacions dialectals com salamnik o tsalamanikum o manikm. Jo trobo molt maco això que en una llengua semblant al finès parlada als boscos de Rússia se saludin amb una paraula àrab, una llengua nascuda als rigorosos deserts de la península aràbiga.
Kozmodemiansk, capital de la regió dels mari dels turons
(Gornomariiskii raion), a la República de Mari El

Però no m'enrotllo, segueixo amb les pregàries. Un element important de la religió mari són les ofrenes i els sacrificis. Sí, sacrificis. La religió mari requereix sacrificis d'animals als déus. Antigament se sacrificaven bous, cabres, xais, marrans i ovelles. Havien de ser animals sans, forts i bonics. Avui en dia se sacrifiquen oques i ànecs. El sacerdot du a terme un ritus per assegurar-se que els déus acceptaran l'animal: li esquitxen les ales amb aigua, i si s'espolsa, vol dir que l'ànec o oca en qüestió són aptes per al sacrifici. Un cop han estat 'acceptats' pel déu de torn, li fan acotar el cap prement-li el coll amb un bastó, en senyal de submissió al déu, i després, cataclac! Ganivetada i cap a l'olla. Com us podeu imaginar, aquest aspecte no pot no crear polèmica, de manera que els mari no en solen fer gaires escarafalls. Recordo que, tot just arribar a la part central del bosc sagrat, on es fan les ofrenes i les pregàries, un home em va ensenyar una bossa de plàstic que, visiblement, contenia carn, i em va dir sense que li preguntés res: “Carn de cavall per a l'ofrena... la carn és comprada, no hem sacrificat cap cavall”. El que sí se sacrifica, com ja he dit, són ànecs i oques. Un cop morts, els ajudants dels sacerdots els plomen, i després els posen sencers en uns grans calders de ferro colat penjats d'un travesser al costat de l'altar d'ofrenes. La carn, un cop acabada la cerimònia, serà consumida per tots els presents, i les restes (tant la carn que no es mengi, com ossos i plomes) es cremaran abans d'abandonar l'arbreda. Ningú no es podrà endur res a casa.

Durant la cerimònia els sacerdots oficien tres pregàries: durant la purificació amb foc, la purificació amb aigua, després de la preparació del brou cerimonial, durant les ofrenes i abans de sortir del bosc.
Els 'kart', o sacerdots, durant un parlament en el marc de la Festa
de les Flors, o Peledyix Pairem. 

Les ofrenes no només són animals, sinó que els creients porten a l'altar monedes, draps, diferents tipus de pans, bliný (crêpes), mató, espelmes de cera natural (no poden ser comprades a les esglésies!)... tot ha de ser casolà i natural. Excepte les monedes, clar. Antigament els draps havien de ser teixits i brodats a casa, però avui en dia tothom porta draps comprats. Per fer l'ofrena, els creients (i jo) es disposen en files davant dels sacerdots, que al seu torn estan drets davant de l'altar. Van rebent les ofrenes de cadascú i beneeixen o llegeixen una pregària als fidels (i a mi) i després deixen les ofrenes a l'altar. Aquest altar es munta i es desmunta cada cop que hi ha una pregària (en algunes arbredes se n'hi fa una a l'any i prou) i està fet de troncs i branques lligats entre sí, suposo que d'arbres portats de fora de l'arbreda sagrada. L'altar sempre és al costat de l'onapu, el principal arbre sagrat, dedicat a Kugu-Iumó, que serveix de nexe entre el nostre món i el món celestial. Durant els rituals aquest arbre s'enrama i s'hi fixa una espelma. En un bosc sagrat hi pot haver altres arbres dedicats a diferents deïtats, però el principal sempre és l'onapu. Al final de la pregària, tots els pans seran consumits (o cremats) juntament amb la carn i el brou, les tovalloles es reparteixen entre els assistents i les monedes se les queden els sacerdots (suposo).
Museu etnogràfic de Kozmodemiansk un dia molt assolellat.

En aquestes cerimònies és difícil, per no dir impossible, destriar l'element religiós del nacional. Molts dels assistents van vestits amb la roba tradicional mari: camises i pantalons o faldilla de color blanc, amb brodats al pit, la cintura i l'esquena. Aquests brodats amaguen una simbologia antiquíssima i molt complexa i tenen una funció protectora. Els kart van vestits completament de blanc i porten un capell de feltre molt característic.

En contra del que es podria pensar, a la Rússia medieval el poder es va mostrar, en general, tolerant vers el 'paganisme' mari. Hi ha notícies fins i tot d'un edicte d'Ivan el Terrible (estem parlant del segle XVI) que prohibeix la cristianització forçosa dels mari. Això sí, al llarg del segle XVII es van prendre tot un seguit de lleis que oferien avantatges i eximien d'obligacions a tothom que acceptés la fe cristiana. És probable que aquesta política motivés les conversions interessades i permetés la preservació de la religió mari (recordeu la 'fe mari'). Però com sol passar sempre que dos pobles conviuen en un mateix territori, en cert moment el més poderós va fer tot el possible per assimilar el més feble. Ja he explicat com al segle XIX la roca sagrada de Txumbylat va ser volada a petició de l'Església ortodoxa. El poder soviètic, bel·ligerant amb totes les religions, va tenir en la religió mari una presa fàcil. Víctima dels prejudicis ancestrals contra el paganisme i de les noves polítiques antirreligioses, els mari van veure com se'ls prohibia la celebració de pregàries i com es talaven moltes de les arbredes sagrades. Però tot té un preu, i avui en dia encara s'expliquen històries de brigades de llenyataires o directors de kolkhoz que morien en circumstàncies estranyes després d'haver destruït un küsoto o d'haver talar un onapu. Malgrat les prohibicions, però, fins i tot durant l'època soviètica es va mantenir viva la religió tradicional dels mari, que s'ocultaven de les autoritats resant a casa en silenci, o anant en petits grups a boscos sagrats secrets a hores intempestives. Em van explicar que durant aquest període de prohibicions molts alcaldes o directors de kolkhoz feien els ulls grossos davant d'això, o fins i tot participaven en les pregàries, arriscant-se a ser empresonats o, pitjor, perdre el carnet del partit.

Avui en dia la religió mari és totalment legal, i a principis dels anys 2000 les comunitats religioses van començar a registrar-se com a organitzacions i unificades en una organització religiosa central.
Desfilada de grups de dansa tradicional de totes les regions de
Mari El durant el Peledyix Pairem a Ioixkar-Olà.

Més enllà de l'aspecte religiós, sembla que actualment està tenint lloc una mena de ressorgiment cultural i lingüístic mari. La presa de consciència és important, però cal no oblidar que la situació de les llengües finoúgriques a la Federació de Rússia és dramàtica. Recordo que quan vaig ser a Kozmodemiansk, la principal població del territori on viuen els mari dels turons, la gent gran i de la meva generació parlava entre sí en mari, però als nens els parlaven en rus. La situació del mari dels prats potser no és tan negativa, segurament perquè numèricament són molts més i és el dialecte (perdó, idioma) que es parla a gran aprt del territori i a la capital (tot i que el mari es parla de manera predominant als pobles). Hi ha una emissora de ràdio en mari, que tot sigui dit veu com cada any li redueixen les hores d'emissió, una certa intel·lectualitat que reivindica els drets lingüístics, i una producció literària, teatral i musical discreta però valorada i visible. La família Andrópov, que em va convidar a passar uns dies al seu poble i amb qui vaig assistir a la pregària a la muntanya de Txumbylat, continua transmetent l'idioma als seus fills, tal com fan tants altres. A diferència del que vaig veure a Kozmodemiansk, al poble d'Andropsolà els nens i els adolescents parlaven tots en mari. Això sí, els més petits només tenien l'oportunitat de veure dibuixos en rus.

Abans d'anar al poble, vaig celebrar amb els meus amics el Peledyix Pairem (la Festa de les Flors) a Ioixkar-Olà. Les cançons, balls i converses en mari eren omnipresents. Una situació molt diferent a la de fa només una dècada (o menys), quan parlar mari a les ciutats es considerava de mal to i motiu de burla o ofensa i 'mari', en comptes d'un gentilici, era un insult sinònim d''inculte'. Esperem que això no es torni a repetir mai més.