dijous, 6 de novembre del 2014

La gran escapada caucàsica: cremant pneumàtic al Daguestan


Per a algú que, com jo, només ha conduït un Seat Marbella (amb tapisseria blau turquesa) es fa difícil entendre que en cert moment la seva vida es transformés en una road movie. Com a excusa puc argumentar que tot va començar a Makhatxkalà. I que no va ser culpa meva.

Jo estava prenent cafè i xocolata en un minigratacels de Makhatxkalà. Si girava el cap cap a l'esquerra s'obria davant meu una panoràmica del magre centre de la capital daguestanesa. I si el mantenia recte veia la que probablement era la noia més atractiva d'aquella banda del Gran Caucas. I de l'altra.

Els gens eslaus van regalar a la Marina un d'aquells nassarrons culminats amb una protuberància rodanxona que són la millor aportació de la nació russa a la humanitat (davant d'aquests nassos, Dostoievski i Tolstoi poc hi tenen a fer) i, ja posats a embadalir, també li féu present d'uns iris de color de mel. Algun tataravi tataromongol li va deixar de record el dolç ametllat dels ulls, i el llegat darguí se li manifesta en una brunor de pell subcontinental.

Aconsegueixo la proesa de deglutir el cafè i la xocolata sense moure ni un mil·límetre les cervicals ni pràcticament parpellejar, concentrar com estic a no perdre'm, ni que sigui un sol nanosegon, cap dels gràcils moviments de la Marina, que rebla els seus encants visuals amb la graciositat sonora d'una parla adorablement papissota. El temps s'escola mentre xarrupem cafè i rememorem les aventures del dia. Els encants de la vella Makhatxkalà, del que en queda, m'ha transportat, com em sol passar, a ciutats que ja no existeixen i a èpoques que ja he fet tard per viure.

A l'estació de tren, una llangonissa de ciment que esguerraria la part vella de la ciutat si no fos tan entranyablement lletja, un policia ha multat en Mario per fumar. Abans de procedir a amonestar-lo ha tingut la delicadesa d'ell mateix llançar el terra la cigarreta que estava pipant. Indignada, la Marina ha recriminat a l'agent el seu comportament i li ha demanat (exigit, ordenat) que la multés a ella i que, si volia algun motiu per fer-ho, es podia posar a fumar allà mateix. Fins i tot li ha demanat foc. Mentre es produïa aquesta pugna entre David i Goliat (una David preciosa i un Goliat lleig i uniformat), la resta de polis es feien amics d'en Mario ("Ets un mariner iranià? No? Per què no?") i jo feia veure que mirava souvenirs a les botigues de l'estació, tot i que en realitat seguia l'escena protagonitzada pel policia mafiós amb tota la dissimulació de què sóc capaç. O sigui, molt poca. Reflexiono que, del nostre grup de tres, sóc l'únic que el nom no li comença per ema. A les botigues tenen objectes de record entre molt lletjos i moderadament lletjos: figuretes de ballarins tradicionals del Daguestan, tasses, imants, peücs virolats. Em compraré uns peücs.

Mentre recordem l'episodi de l'estació es fan les tres, l'hora en què, com havíem acordat, de les mans de la Marina havíem de passar a les dels nostres pròxims amfitrions. Durant el nostre viatge pel Daguestan en Mario i jo vam anar passant d'un amfitrió a un altre, sense saber qui seria el següent, que només se'ns revelava per missatge telefònic poc abans d'arribar al nostre destí. Però mai no vam tenir cap dubte que l'hoste de torn apareixeria. Tampoc van tenir mai cap garantia que l'hoste de torn ens alliberaria.

Després d'un parell de malentesos vam trobar en Xamil, l'encarregat de treure'ns de Makhatxkalà i portar-nos al llarg de la costa en direcció sud, allà on s'acaba Rússia i comença l'Orient Mitjà. És un jove d'aspecte seriós, gairebé hostil, que ens fa passar al saló d'un Lada 7 atrotinat. Darrere el volant seu l'Artur, el nostre xofer, un postadolescent taciturn que només en comptades ocasions deixarà sentir el seu rus, vocalitzat amb la boca plena, allargant les síl·labes i amb una peculiar cantarella turca. Ell és kumyk, i té unes faccions que podrien ser iranianes, una tofa de cabell morè i una gran cella. En Xamil és darguí, com la meitat de la Marina. Té els ulls blaus, el cap molt rodó i els trets angulosos.

Cobrim en un temps rècord la distància entre Makhatxkalà i Izberbaix, una mena de Salou a la daguestanesa, en part perquè l'Artur ignora i viola les normes de circulació i de sentit comú més elementals, en part perquè el seu silenci, n'estic convençut, transfereix velocitat al vehicle. Ell, però, es manté inalterable, malgrat que el Lada avança a tots els quilòmetres per hora de què és capaç. En Mario té la teoria que té mal d'amors (l'Artur, no el Lada), perquè ens fa sentir una vegada i una altra un CD, o DVD o i-Pod amb un popurri melindrós i embafador de cançons de desamors en rus i en altres llengües que no sempre identifiquem: turc, àrab i...? Sigui quina sigui, els habibis se succeeixen amb la mateixa assiduïtat que els liubov moià (amor meu), els sotracs i els cotxes que ens fan llums perquè estem avançant en contínua en un canvi de rasant. No és que els altres conductors siguin més conscients (o menys creatius) que l'Artur; simplement que trobar-se un cotxe de cara els obliga a frenar i els impedeix anar més ràpid.

Abans d'entrar a Izberbaix trenquem per un camí de carro i ens pugen a un turó perquè tinguem una panoràmica de la ciutat. Des del nostre mirador (un escampall d'ampolles de vodka, paquets de tabac i restes de fogueres) Izberbaix es presenta com diverses corrues paral·leles d'edificis soviètics de pedra disposats al llarg de la costa. L'espectacle visual no dóna més de si, i al cap d'uns minuts avisem a conductor i copilot que ja està, que ja podem prosseguir el nostre trajecte. Enfilem camí avall, avançant amb dificultat pel fang. Uns cavalls que fa pocs segons pasturaven dalt del turó ens passen a tota velocitat pel costat del nostre Lada, que acusa la falta d'asfalt.

A Izberbaix ens toca passejar per la platja durant la posta de sol. Fa només unes hores estava fent el mateix a Makhatxkalà amb la Marina, i ara, oita, amb tres homenots. Bé, només amb en Mario, perquè el darguí i el kumyk es queden a dintre el cotxe per no passar un fred que no fa. Però per a un daguestanès no acostumat als rigors de Moscou, el vent tardorenc que bufa del Caspi deu ser suficient per obligar-lo a embolicar-se amb la jupa. O per quedar-se a dintre el Lada a escoltar més cançons de desamor.

En un cafè de color groc prenem uns tes i uns dolços redolços que no ens deixaran pagar. Quan s'és convidat a l'Orient (i el Daguestan és més oriental que molts altres llocs més a l'est) cal tenir clar des del principi que quedes eximit de fer qualsevol dispendi i que totes les teves despeses aniran a càrrec de l'amfitrió fins que ell ho consideri oportú. Els garrepes recalcitrants que vegin en això un gran avantatge han de saber que, com a contrapartida, des del moment que encaixen la mà dels seus hostes passen a ser propietat seva fins a nova notificació.

Durant tot el trajecte en Xamil ha preguntat incansablement si teníem ganes de fumar porros i si ens agradava l'alcohol. Davant de la perspectiva de passar la nit fumant i bevent amb uns postadolescents, he dit que no, que jo sóc un sant, i em fa força mandra pensar la nit que ens espera si avui ens quedem a dormir a casa d'uns jovencells amb ganes de 'festa' i d'impressionar uns estrangers amb el seu motherfuckerisme. (He considerat de bon to no preguntar gaire qui ens acolliria aquesta nit. Els nostres amfitrions són amics d'amics, i se suposa que són de confiança.)

Els meus temors són en va, perquè passarem la nit a casa dels pares d'en Xamil (i d'en Xamil mateix, que es veu que té poc més de 20 anys). És una casa de poble, amb hort, latrina, catifes al terra i a les parets i cuines econòmiques. Els seus pares ens reben hospitalàriament. Un cop descalçats i desabrigats passem a la sala d'estar, presidida per un joc de sofà i butaques i un gran televisor. En Xamil i la seva mare aviat cobriran una tauleta amb bols de caramels, melmelades, ametlles i altres fruites seques, a part del preceptiu te i cafè, tot plegat en qualitat d'aperitiu per esperar el sopar. 

Però la veritable sensació de la casa (una sensació de la qual jo encara desconeixia la magnitud) era el cap de família, en Mohamed Alí. Jo em pensava que, en un ambient familiar, estaria a recer del vici, i que en aquella casa pairal de Novokaiakent passaríem una nit tranquil·la i de confortador descans per, l'endemà, llevar-nos ben d'hora i fer cap a Derbent, la ciutat que havia de ser la joia del meu viatge.

En Mohamed Alí s'encarregaria de demostrar-me que anava equivocat. I molt.