Per a algú que, com jo, només ha conduït un Seat Marbella (amb
tapisseria blau turquesa) es fa difícil entendre que en cert moment la
seva vida es transformés en una road movie.
Com a excusa puc argumentar que tot va començar a Makhatxkalà. I que no
va ser culpa meva.
Jo estava prenent cafè i xocolata en un minigratacels de Makhatxkalà. Si girava el cap cap a l'esquerra s'obria davant meu una panoràmica del magre centre de la capital daguestanesa. I si el mantenia recte veia
la que probablement era la noia més atractiva d'aquella banda del Gran
Caucas. I de l'altra.
Els gens eslaus van regalar a la Marina un
d'aquells nassarrons
culminats amb una protuberància rodanxona que són la millor aportació
de la nació russa a la humanitat (davant d'aquests nassos, Dostoievski i Tolstoi poc hi tenen a fer) i, ja posats a embadalir, també li féu present d'uns iris de color de mel. Algun tataravi tataromongol li va deixar de record el dolç ametllat dels ulls, i el llegat darguí se li manifesta en una brunor de pell subcontinental.
Aconsegueixo la proesa de deglutir el cafè i la xocolata sense moure ni
un mil·límetre les cervicals ni pràcticament parpellejar, concentrar
com estic a no perdre'm, ni que sigui un sol nanosegon, cap dels gràcils
moviments de la Marina, que rebla els seus encants visuals amb la
graciositat sonora d'una parla adorablement papissota. El temps s'escola
mentre xarrupem cafè i rememorem les aventures del dia. Els encants de
la vella Makhatxkalà, del que en queda, m'ha transportat, com em sol
passar, a ciutats que ja no existeixen i a èpoques que ja he fet tard
per viure.
A l'estació de tren, una llangonissa de ciment que esguerraria la part vella de la ciutat si no fos tan entranyablement lletja, un policia ha multat en Mario
per fumar. Abans de procedir a amonestar-lo ha tingut la delicadesa
d'ell mateix llançar el terra la cigarreta que estava pipant. Indignada,
la Marina ha recriminat a l'agent el seu comportament i li ha demanat
(exigit, ordenat) que la multés a ella i que, si volia algun motiu per
fer-ho, es podia posar a fumar allà mateix. Fins i tot li ha demanat
foc. Mentre es produïa aquesta pugna entre David i Goliat (una David
preciosa i un Goliat lleig i uniformat), la resta de polis es feien
amics d'en Mario ("Ets un mariner iranià? No? Per què no?") i jo feia veure que mirava souvenirs
a les botigues de l'estació, tot i que en realitat seguia l'escena
protagonitzada pel policia mafiós amb tota la dissimulació de què sóc
capaç. O sigui, molt poca. Reflexiono que, del nostre grup de tres, sóc
l'únic que el nom no li comença per ema. A les botigues tenen objectes
de record entre molt lletjos i moderadament lletjos: figuretes de
ballarins tradicionals del Daguestan, tasses, imants, peücs virolats. Em
compraré uns peücs.
Mentre recordem l'episodi de l'estació es fan les
tres, l'hora en què, com havíem acordat, de les mans de la Marina havíem
de passar a les dels nostres pròxims amfitrions. Durant el nostre
viatge pel Daguestan en Mario
i jo vam anar passant d'un amfitrió a un altre, sense saber qui seria
el següent, que només se'ns revelava per missatge telefònic poc abans
d'arribar al nostre destí. Però mai no vam tenir cap dubte que l'hoste
de torn apareixeria. Tampoc van tenir mai cap garantia que l'hoste de
torn ens alliberaria.
Després d'un parell de malentesos vam trobar en Xamil,
l'encarregat de treure'ns de Makhatxkalà i portar-nos al llarg de la
costa en direcció sud, allà on s'acaba Rússia i comença l'Orient Mitjà.
És un jove d'aspecte seriós, gairebé hostil, que ens fa passar al saló
d'un Lada 7 atrotinat. Darrere el volant seu l'Artur, el nostre xofer, un postadolescent
taciturn que només en comptades ocasions deixarà sentir el seu rus, vocalitzat amb la boca plena, allargant les síl·labes i amb una peculiar
cantarella turca. Ell és kumyk, i té unes faccions que podrien ser iranianes, una tofa de cabell morè i una gran cella. En Xamil és darguí,
com la meitat de la Marina. Té els ulls blaus, el cap molt rodó i els
trets angulosos.
Cobrim en un temps rècord la distància entre
Makhatxkalà i Izberbaix, una mena de Salou a la daguestanesa,
en part perquè l'Artur ignora i viola les normes de circulació i de
sentit comú més elementals, en part perquè el seu silenci, n'estic
convençut, transfereix velocitat al vehicle. Ell, però, es manté
inalterable, malgrat que el Lada avança a tots els quilòmetres per hora de què és capaç. En Mario té la teoria que té mal d'amors (l'Artur, no el Lada), perquè ens fa sentir una vegada i una altra un CD, o DVD o i-Pod
amb un popurri melindrós i embafador de cançons de desamors en rus i en
altres llengües que no sempre identifiquem: turc, àrab i...? Sigui
quina sigui, els habibis se succeeixen amb la mateixa assiduïtat que els liubov moià
(amor meu), els sotracs i els cotxes que ens fan llums perquè estem
avançant en contínua en un canvi de rasant. No és que els altres
conductors siguin més conscients (o menys creatius) que l'Artur;
simplement que trobar-se un cotxe de cara els obliga a frenar i els
impedeix anar més ràpid.
Abans d'entrar a Izberbaix
trenquem per un camí de carro i ens pugen a un turó perquè tinguem una
panoràmica de la ciutat. Des del nostre mirador (un escampall d'ampolles
de vodka, paquets de tabac i restes de fogueres) Izberbaix
es presenta com diverses corrues paral·leles d'edificis soviètics de
pedra disposats al llarg de la costa. L'espectacle visual no dóna més de
si, i al cap d'uns minuts avisem a conductor i copilot que ja està, que
ja podem prosseguir el nostre trajecte. Enfilem camí avall, avançant amb
dificultat pel fang. Uns cavalls que fa pocs segons pasturaven dalt del turó ens passen a tota velocitat pel costat del nostre Lada, que acusa la falta d'asfalt.
A Izberbaix
ens toca passejar per la platja durant la posta de sol. Fa només unes
hores estava fent el mateix a Makhatxkalà amb la Marina, i ara, oita, amb tres homenots. Bé, només amb en Mario, perquè el darguí i el kumyk es queden a dintre el cotxe per no passar un fred que no fa. Però per a un daguestanès
no acostumat als rigors de Moscou, el vent tardorenc que bufa del Caspi
deu ser suficient per obligar-lo a embolicar-se amb la jupa. O per
quedar-se a dintre el Lada a escoltar més cançons de desamor.
En un cafè de color groc prenem uns tes i uns dolços redolços
que no ens deixaran pagar. Quan s'és convidat a l'Orient (i el Daguestan
és més oriental que molts altres llocs més a l'est) cal tenir clar des
del principi que quedes eximit de fer qualsevol dispendi i que totes les
teves despeses aniran a càrrec de l'amfitrió fins que ell ho consideri
oportú. Els garrepes recalcitrants que vegin en això un gran avantatge
han de saber que, com a contrapartida, des del moment que encaixen la mà
dels seus hostes passen a ser propietat seva fins a nova notificació.
Durant tot el trajecte en Xamil ha preguntat incansablement si teníem ganes de fumar porros i si ens
agradava l'alcohol. Davant de la perspectiva de passar la nit fumant i
bevent amb uns postadolescents,
he dit que no, que jo sóc un sant, i em fa força mandra pensar la
nit que ens espera si avui ens quedem a dormir a casa d'uns jovencells amb ganes de 'festa' i d'impressionar uns estrangers amb el seu motherfuckerisme. (He considerat
de bon to no preguntar gaire qui ens acolliria aquesta nit. Els nostres amfitrions són amics d'amics,
i se suposa que són de confiança.)
Els meus temors són en va,
perquè passarem la nit a casa dels pares d'en Xamil (i d'en Xamil mateix, que es veu que té poc més de 20 anys). És una casa de poble, amb hort, latrina, catifes al terra
i a les parets i cuines econòmiques. Els seus pares ens reben
hospitalàriament. Un cop descalçats i desabrigats passem a la sala
d'estar, presidida per un joc de sofà i butaques i un gran televisor. En
Xamil
i la seva mare aviat cobriran una tauleta amb bols de caramels,
melmelades, ametlles i altres fruites seques, a part del preceptiu te i cafè, tot plegat en qualitat d'aperitiu per esperar el sopar.
Però la veritable sensació de la casa
(una sensació de la qual jo encara desconeixia la magnitud) era el cap
de família, en Mohamed Alí. Jo em pensava que, en un ambient familiar, estaria a recer del vici, i que en aquella casa pairal de Novokaiakent
passaríem una nit tranquil·la i de confortador descans per, l'endemà,
llevar-nos ben d'hora i fer cap a Derbent, la ciutat que havia de ser la
joia del meu viatge.
En Mohamed Alí s'encarregaria de demostrar-me que anava equivocat. I molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada