dissabte, 10 d’agost del 2013

Àstrakhan: aproximació, abordatge i impressions




El nostre tren es deia "Lotus". Molt mono.

Dotze, tretze anys més tard, tornem a arribar a Àstrakhan. Ara, amb tren. Trenta hores de tren que a mi m’han servit per tranquil•litzar-me perquè m’han demostrat que encara m’agrada viatjar. A la segona nit, durant una parada de prop d’una hora en un poblet diminut he aprofitat per esbrinar per què havíem parat prop d’una hora en un poblet diminut. “Canviem la màquina”, ens ha explicat el cap del nostre vagó, que era menut i bigotut i al principi li ha fet gràcia que fóssim estrangers però se n’ha penedit quan ha vist que teníem més xerrera nosaltres en una nit que un rus en una mes. “Que l’amplada de via és diferent?”. No, però es veu que, cada cop que s’entra a un districte ferroviari nou, cal canviar de màquina. I per això els trens russos paren més estona en llocs amb noms com Verbliuzh’ie, Griazi Vor, Zherdevka o Ozherel’ie que a llocs amb noms aptes per a la vida humana. He preguntat més coses al cap del nostre vagó, i a altres senyors amb gorra i uniforme que trafegaven per entre els topalls i enganxalls i vagons i màquines, però tan aviat com em responien m’oblidava del que m’havien dit, perquè em concentrava més en la gramàtica de la pregunta que no pas en la de la resposta, que segur que estava bé. I perquè realment no m’importava el que em responguessin, sinó que érem en un tren (txucutxuc-txucutxuc), i perquè a quarts de dues de la nit havíem parat en una estació on els ous durs valien 3 o 6 rubles, i la botiguera kazaka estava molt contenta de veure’ns, i un senyor del poble se’ns mirava sense creure-s’ho, i una pobra dona perturbada i alcohòlica se’ns mirava sense veure’ns, que ella veia el mateix que veia des de feia anys, o sigui, potser res. I cridant borratxa a un telèfon mòbil va fer teletransportar fins a la botigueta de l’estació un altre senyor borratxo, perturbat i alcohòlic que es va començar a escridassar en directe amb la dona alcohòlica. I de dos ous durs, un parell de paquets de fideus instantanis i un gelat de nata ens en van cobrar 33 o 34 rubles, que no pot ser, que vols dir que no s’han equivocat? Que per aquests diners a Moscou no et diuen ni hola. Bé, i per més tampoc. I en canvi la botiguera kazaka ben contenta d’haver-nos vist i amb els nostres 33 o 34 rubles, i que adéu, adéu, bon viatge. Fins a on? Fins a Àstrakhan. Oi, que bé!

La calor meridional anima les plantes
a créixer i engolir façanes
I al vespre anterior hem entrat al Kazakhstan, i n’hem tornar a sortir, i hi hem tornat a entrar, i a sortir-ne, com si féssim un sargit en el territori de l’antiga Unió Soviètica, que ex-Unió Soviètica ningú no sap com s’escriu, i com si el nostre tren fos l’agulla, i la via el fil, i el nostre vagó, que era dels últims, seria on hi hauria el forat d’enfilar, i si el Déu dels Ferrocarrils Russos s’enfadés amb el Kazakhstan perquè són musulmans i independents estiraria fort l’agulla i faria un repunt de raïls i més raïls -i més raïls, i més raïls- i a prendre pel cul els pobles de la frontera. Però això no passarà mai perquè és impossible. Com també semblava impossible que caigués la Unió Soviètica i es desintegrés el Mur de Merlín, i oita ara, estem entrant en territori kazakh com si fóssim uns furtius, sense parar als poblets de la banda kazakha, no fos cas que munions de russos i de manlleuencs i de noies de Salomó (Tarragonès) assaltéssim en massa els poblets kazakhs de la frontera, amb els seus gira-sols, les seves cases que són iguals que les russes dels pobles de vint quilòmetres més enllà (però, mmmm... no sé, tenen un no sé què que els hi dóna un aire asiàtic), i els seus kazaks, que fan força gràcia, amb aquella cara de pa de quilo tan rodona i tan xata i clivellada, i amb els barretets d’ala estreta que fan que semblin els senyors baixets i rabassuts d’Andalusia o d’Extremadura que passegen pel parc escoltant “Carrusel deportivo” amb un transistoret incrustat a l’orella seguits d’una gosseta petenera que es diu Linda o Perla i que lladra als cotxes.


Kremlin d'Àstrakhan
I feia molta calor, i això que al matí el vagó ha quedat mig buit perquè han baixat a Saràtov una família de talibans ortodoxos amb sis o set nens, un parell o tres de dones de diferents formats amb mocadors al cap i un home escanyolit amb barba i cueta, com si, cansats que al segle XX i principis del XXI a Rússia tot hagués passat tan ràpid, en algun moment haguessin aturat el temps i tornat enrere, cap al segle XIX. O com si Rússia ara s’estigués venjant de tot el que li ha passat els últims cent anys i contraataqués amb barbuts devots, dones tapades i proles rosses d’ulls vidriosos sortits de la taigà que es van assabentar de què era la Unió Soviètica quan ja no era ni unió ni soviètica, i només era ex o antiga, o ni això. Que a mi m’està molt bé, tot plegat, però no com a excusa per sobrepoblar el planeta i empipar-nos a tots els passatgers tota la nit amb plors i anades i vingudes de canalla al lavabo, que no ho dic jo i prou, que també ho deien els russos.

Mesquita voladora no identificada
I a Àstrakhan a les sis del matí ja feia un sol que esquerdava les pedres, i el Volga ens ha saludat tranfigurat en milers de mosquits que es menjaven tots els clients exviatgers o futurs viatgers adormits o maldormits que prenien cafè 3 en 1 a sota el bar-tenda de lona de l’andana, i les dones de la cafeteria de campanya ens han dit, cofoies, “Veniu, veniu, d’on sou?” “De Catalunya” “D’on?” “D’Espanya” “Ah! D’Itàlia!” Sí, sí, d’allà mateix. I ens han donat molts tovallons de paper, i un remei contra els mosquits que era un oli natural de clau, i nosaltres hem estat inflat perquè ens pensàvem que era un ungüent típic d’Àstrakhan, i que tot just arribar, viatgers experimetnats i savis com som, ja havíem descobert una particularitat local i n’érem partícips, però ens hem tornat a desinflar quan hem vist que l’oli de clau el fan a Moscou.

Mercat i mesquita
I vam entrar al vestíbul de l’estació, tota llargaruda i grisa i blanca i soviètica, i després vam sortir a la plaça de l’estació, que ja no era ni polsosa ni desolada, ni hi havia russes velles de poble amb mocadors de cap involuntàriament fotogèniques que venien pipes de gira-sol negres, primes i llargarudes, sinó molt autobusos i furgonetes de les que se’n diuen “marxrutkes”, i un parell de centres comercials cúbics i molts restaurantets de kebabs, xaixliks i xaürmans.

En una de les marxrutkes ens van dir que sí, que sí, que anava al centre. “Però a on voleu anar, del centre?” “No ho sabem” “A la plaça d’Octubre?” “Al Kremlin!” “Doncs jo no hi vaig -deia el conductor-, us deixaré una mica lluny”, però va resultar que “lluny” a la capital de l’estepa vol dir al carrer del costat.

I a les set del matí ja feia un sol que esquerdava les pedres, i nosaltres amb les motxilles suant i fent veure que buscàvem un hotel, voltant i voltant per carrers que han de passar per sota dels balcons de ferro colat que alhora fan de porxo de les cases elegants, amb tota aquella recargolamenta metàl•lica i aquelles columnes fines però sòlides, que de seguit que s’acaba l’hivern acaben colgades de parres i lianes i fulles i verd, i sembla que algun dia i els balcons acabaran cedint i es vegetalitzaran i les columnes que els aferren al terra començaran a créixer i a créixer com arbres i els edificis i els balcons cada cop seran més amunt i de les parets despuntaran balconets petits, com plançonets o gemmes, i tota la ciutat serà una bacanal arquitectònico-vegetal, i els tàtars i els russos i els armenis passejaran per sota de les balconades i se saludaran traient-se el barret o la “tiubiteika”, i mercaders jueus d’una altra època aniran de pati en pati accedint-hi pels arcs de volta de totxo i vendran fils i agulles i calces a les matrones russes meridionals, grosses i suades, que prenen la fresca i es venten sota les parres i els llençols estesos i expliquen per mòbil a les seves amigues que elles no es ruixen amb esprai antimosquits, perquè elles ja són prou verinoses.

Més mesquita. Aquesta em sembla que representava
que era de les dels radicals txungos.
I a la mahal•là tàrtara cases orgàniques i flexibles de fusta que tenen diferent forma i mida per dins que per fora s’agombolen l’una contra l’altra, i allà mateix l’antic consolat persa és un palauet de nyigui-nyogui també de fusta però que fa veure que és un edifici de pedra d’estil rus imitació de grec però que no deixa de ser una casa iraniana, que es nota per l’escala exterior i el frontispici. I ara no hi ha ni cònsols ni vicecònsol, sinó nens que estudien alguna cosa, i que quan ens veuen primer ens saluden i després s’estranyen i ens diuen que què volem.

I al mercat la gent ens vol vendre orelles de porc i col fermentada i espècies per al plov i cafè armeni i amanides coreanes i matons més o menys àcids i i gossos de raça i aixetes antigues i pel•lis porno que fan força fàstic i ens volen arreglar el mòbil i em compro uns pantalons curts i unes xancletes que fa molta calor per ser Rússia i trobo un armeni que em rapa però mentrestant parla per Skype amb la sogra que és molt bona dona. I els musulmans ofereixen coses musulmanes, con perfums i rosaris i catifes per pregar, i els pagesos venen cogombres tirats de preu i fruites del bosc i molts tipus de peixos secs i varietats de tomàquets i blocs de te calmuc, amb lletres xineses i russes marcades en el propi te.

El Volga es travessa amb transbordador.
Els ponts són per als tites
I la gent llença les escombraries davant de l’església catòlica, i tunegen el cotxe davant de la mesquita, que aquí també hi ha molts quillos però tenen una altra forma i uns altres cotxes.

I quan agafes una marxrutka per anar a un poble on hi ha un temple budista que acaba sent d’uralita al costat una dona parla en rus amb la seva mare que parla en tàrtar, i que porta els cabells tenyits de vermell i les dents d’or i molts mocadors, i de tant en tant la filla li diu alguna frase en tàrtar però amb molt accent rus, i penses que quina merda, que ja ni els tàrtars parlen tàrtar amb accent tàrtar. I un cop al poble a la gent tant li fa que hi hagi un temple budista, fins i tot als budistes, però trobo un restaurant calmuc i uns calmucs em pregunten que si he anat allà per “afers budistes”, i jo els dic que sí, a veure i m’expliquen quan obren el temple. Però ells no saben res.

Temple budista als confins de Calmúquia i Àstrakhan
I torno al vespre del poble, i tothom que puja a la furgoneta diu que va “a la ciutat”, que se sobreentén on
van, que al delta del Volga de ciutat només n’hi ha una. I té balcons que creixen, i passejos del riu que neixen i que són molt cars i es mengen tots els impostos dels ciutadans, i una illa verda verda al mig del riu just a davant del centre, i grues molt grans que treuen el cap per la zona industrial, i un pont que passa per sobre el riu i un riu que passa per sota el pont. I esglésies, i botigues on els dependents et somriuen, i parades de kvas, i un parc, i museus, i adolescents embarassades i adolescents que ja han parit, i molts russos que els prova el sol, i les antigues cases de comerç persa, armènia i índia, i mesquites i mercats, i les mansions modernistes i les acadèmies de cadets de quan la ciutat era alguna cosa, i el kremlin, tan blanc, tan blau, tan asiàtic per accident. I el Volga.

I Àstrakhan.






diumenge, 4 d’agost del 2013

De Moscou a Àstrakhan (sense passar per Hèlsinki): fase preliminar

Deu fer mes o menys un mes vaig tenir una setmana lliure a la feina, i vaig decidir que seria una bona idea anar cap al nord-oest, per visitar Finlàndia. Per això, uns dies després amb una amiga ja compràvem bitllets per anar a Àstrakhan, al sud-est.

A mi, Àstrakhan és possiblement la ciutat russa que més m’agrada de totes les que he visitat (de les que no he visitat no us en sabria dir gran cosa). Si mal no m’erro, la primera ciutat russa on vaig anar, a part de Moscou, va ser aquesta. Bé, no, menteixo, va ser Volgograd, pero jo no volia anar-hi, m’hi van fer parar de camí a Àstrakhan... i la veritat es que Volgograd també és una ciutat fascinant, però per motius, malauradament, més macabres.

El primer cop que vaig arribar Àstrakhan va ser, doncs, des de Volgograd, en un viatge d’unes deu hores en un autobús atrotinat (i vermell, me’n recordo bé) que va ser memorable per diverses raons. Primer, perquè va ser la primera vegada que veia l’estepa i, en veure tant terreny pla, vaig pensar “Hosti, això és com el Segrià, només que continua”. Segon, perquè en cert moment del viatge vaig tenir una necessitat fisiològica d’execució improrrogable, i quan en vaig anar a informar el conductor, em va dir:
- T’hauràs d’esperar que arribem al lavabo.
- I no pot parar abans? – vaig preguntar, en un to que més aviat era de súplica. El xofer, sorprès, em va respondre:
- Abans? I on vols fer les necessitats?

Aleshores, amb un ample moviment del braç li vaig mostrar l’immens ermot que ens envoltava, que a mi se m’apareixia com un urinari de possibilitats il•limitades. Però el cívic conductor se’m va mirar escandalitzat, i no va aturar la guagua fins que, al cap d’una estona, no es va albirar a l’horitzó de la vasta extensió de territori una caseta que feia d’excusat d’aquelles contrades. Aquell dia vaig aprendre una lliçó molt important: a l’estepa NO s’hi pixa.


El primer cop que vaig anar a Àstrakhan
no hi havia ni el passeig del Volga
ni aquests dos nens
(fotografia de Natàlia Boronat)
L’anècdota més destacable del viatge, però, va tenir lloc quan, després d’avançar quilòmetres i quilòmetres durant hores per una recta inacabable sense creuar-nos amb cap altre vehicle, de sobte va aparèixer, a la llunyania, un cotxe aparcat al voral del carril contrari (a la cuneta, vaja). En apropar-nos-hi en va sortir un home, que va fer senyals de parar al nostre conductor. L’autocar va parar, i l’home de la estepa va tornar a dintre el cotxe, en va sortir amb un ram de flors, va pujar al nostre autocar, va buscar certa dona entre els passetgers, i quan la va trobar se li va apropar, li va donar el ram de flors, i després de fer-li un petó, li va dir “Feliç 8 de març!”.

Homes, a veure si n’apreneu dels russos, lluços!

I mireu si en passaven de coses interessants l’any 2000 o 2001, a la carretera recta de centenars de quilòmetres que uneix Volgograd i Àstrakhan.

La primera imatge que vaig tenir d’Àstrakhan fa uns deu anys va ser l’estació de tren (rectil•línia, soviètica, immensa), que s’estenia tota llargaruda en una esplanada polsosa. (No, llestets, no m’he equivocat: l’estació de busos era al costat de la de tren.) Una velleta pintoresca amb un mocador virolat al cap venia pipes al costat de l’estació, i una de les meves companyes de viatge li va fer una foto descaradament, cosa que no em va agradar ni a mi ni, suposo, a la velleta.

El passeig del Volga és un bon lloc per anar a lluir la perxa
(fotografia de Natàlia Boronat)
Un cop a la ciutat, la primera alegria que vam tenir va ser haver aconseguit que la recepcionista d’un hotel molt soviètic i molt entranyable ens llogués un parell d’habitacions després d’assegurar-nos, per activa i per passiva, que no en tenia cap de lliure. Va resultar que érem els únics clients.

La segona alegria, almenys per mi, va ser constatar que Àstrakhan estava a l’altura de les meves expectatives. No recordo exactament què em va fer venir ganes originalment d’anar a Àstrakhan en comptes de, per exemple, Sant Petersburg o Iekterimburg, però em conec, i segur que hi va tenir a veure la situació geogràfica de la ciutat (al final de l’estepa, al delta d’un gran riu en un mar exòtic, en una terra on es creuen els camins de l’islam, el budisme i l’ortodòxia...) També devia ser que trobava el nom evocador... Astracan, Àstrakhan, Ashtarkhan, Adzhitarkhan, Khazitar Khan, Astorokan, Pytrakhan... la ciutat apareix documentada sota diferents denominacions fins que no es va arrelar i popularitzar-se el nom actual al segle XVII. Tots aquests epònims provenen de Hadji Tarkhan, un musulmà (potser un tàtar) a qui es coneixia així perquè era un home lliure (tarkhan) que havia realitzat el peregrinatge a la meca (el hadj). Però movent-te amb transport públic pels pobles de la província, tothom s’hi refereix simplement com a górod, ciutat. O la ciutat.

Quan hi vaig arribar per primera vegada, la ciutat mostrava la seva decadència al naixement del segle XXI amb el mateix orgull que als inicis del segle XX devia haver mostrat la seva esplendor i sofisticació, adquirides a través del seu port (a la desembocadura fangosa del Volga a la mar Càspia, des d’on sortien vaixells que portaven passatgers i mercaderies a Bakú, Makhatxkalà o a les costes iranianes), i també gràcies a l’exportació de caviar a Europa i Amèrica, que feia florir l’activitat comercial.

Al tombant del segle XXI, però, als característics balcons astrakhanesos ningú no hi prenia la fresca perquè els taulons del terra, quan n’hi havia, estaven podrits, i les treballades baranes de ferro forjat estaven trencades i rovellades. Als bancs i hotels modernistes se’ls escrostonaven les façanes, i pels corredors dels vells edificis administratius i de les acadèmies navals semblava que hi transitaven els fantasmes dels escrivents i els cadets. Em va fer la impressió d’una ciutat que havia viscut un breu però intens Dorado, i que d’un dia a l’altre tot s’havia acabat i els carrers de la part antiga havien quedat dissecats. Em va recordar alguna pel•lícula (que potser no he vist mai) sobre una incipient ciutat de l’oest americà, en part per l’aire de terra fronterera que es respira en aquesta regió del sud de Rússia.

A la tarda, passejant amb les meves amigues i companyes de viatge pel centre de la ciutat, que tenia un aire assossegat i provincià, al final d’un carrer polsós, potser sense asfaltar, ens va aparèixer l’entrada del kremlin de la ciutat, un campanar barroc, solitari, imponent talaia d’una muralla robusta. Al recinte de la fortalesa s’hi podia entrar sense que cap vigilant et digués res, motiu pel qual uns adolescents seien bebent i fumant dins d’una de les torres enmig d’escombraries.

Algunes passejantes queden de pedra quan s'adonen
que el fons d'armari els ha quedat demodé (fotografia de Natàlia Boronat)

En cert moment em devia afartar de la companyia de les meves amigues (abans em passaven, aquestes coses. Ara ja no tant) i vaig decidir anar per feina. És a dir, a veure el riu. El Riu. El Volga. Per ample i majestuós que sigui, el curs d’aigua que es pot veure des del moll de la part antiga no és més que un dels centenars de braços en què es ramifica el Volga abans de desembocar al Caspi. Quan em vaig haver empassat pels ulls tota l’aigua que vaig poder, vaig entrar a menjar costelles de peix (els peixos dels grans rius creixen tal com cal) i a beure cervesa en una mena d’antre on senyors bevien vodka, cervesa i altres coses entre parets folrades de linòleum que imitava la fusta. M’ho estic inventant, això del linòleum, però segur que la decoració real no era gaire millor. Ni falta que feia.

Més de deu anys després, quan vaig intentar trobar l’antre per tornar a menjar costelles de peix al passeig deixat i polsegós del costat del riu, no el vaig trobar. Ni tampoc el passeig. Bé, el passeig sí que hi era, però presentava un aspecte totalment diferent.

I per saber quin aspecte presentava, us haureu d’esperar que ho escrigui i ho pengi.