Àstrakhan: aproximació, abordatge i impressions

El nostre tren es deia "Lotus". Molt mono.

Dotze, tretze anys més tard, tornem a arribar a Àstrakhan. Ara, amb tren. Trenta hores de tren que a mi m’han servit per tranquil•litzar-me perquè m’han demostrat que encara m’agrada viatjar. A la segona nit, durant una parada de prop d’una hora en un poblet diminut he aprofitat per esbrinar per què havíem parat prop d’una hora en un poblet diminut. “Canviem la màquina”, ens ha explicat el cap del nostre vagó, que era menut i bigotut i al principi li ha fet gràcia que fóssim estrangers però se n’ha penedit quan ha vist que teníem més xerrera nosaltres en una nit que un rus en una mes. “Que l’amplada de via és diferent?”. No, però es veu que, cada cop que s’entra a un districte ferroviari nou, cal canviar de màquina. I per això els trens russos paren més estona en llocs amb noms com Verbliuzh’ie, Griazi Vor, Zherdevka o Ozherel’ie que a llocs amb noms aptes per a la vida humana. He preguntat més coses al cap del nostre vagó, i a altres senyors amb gorra i uniforme que trafegaven per entre els topalls i enganxalls i vagons i màquines, però tan aviat com em responien m’oblidava del que m’havien dit, perquè em concentrava més en la gramàtica de la pregunta que no pas en la de la resposta, que segur que estava bé. I perquè realment no m’importava el que em responguessin, sinó que érem en un tren (txucutxuc-txucutxuc), i perquè a quarts de dues de la nit havíem parat en una estació on els ous durs valien 3 o 6 rubles, i la botiguera kazaka estava molt contenta de veure’ns, i un senyor del poble se’ns mirava sense creure-s’ho, i una pobra dona perturbada i alcohòlica se’ns mirava sense veure’ns, que ella veia el mateix que veia des de feia anys, o sigui, potser res. I cridant borratxa a un telèfon mòbil va fer teletransportar fins a la botigueta de l’estació un altre senyor borratxo, perturbat i alcohòlic que es va començar a escridassar en directe amb la dona alcohòlica. I de dos ous durs, un parell de paquets de fideus instantanis i un gelat de nata ens en van cobrar 33 o 34 rubles, que no pot ser, que vols dir que no s’han equivocat? Que per aquests diners a Moscou no et diuen ni hola. Bé, i per més tampoc. I en canvi la botiguera kazaka ben contenta d’haver-nos vist i amb els nostres 33 o 34 rubles, i que adéu, adéu, bon viatge. Fins a on? Fins a Àstrakhan. Oi, que bé!



La calor meridional anima les plantes
a créixer i engolir façanes

I al vespre anterior hem entrat al Kazakhstan, i n’hem tornar a sortir, i hi hem tornat a entrar, i a sortir-ne, com si féssim un sargit en el territori de l’antiga Unió Soviètica, que ex-Unió Soviètica ningú no sap com s’escriu, i com si el nostre tren fos l’agulla, i la via el fil, i el nostre vagó, que era dels últims, seria on hi hauria el forat d’enfilar, i si el Déu dels Ferrocarrils Russos s’enfadés amb el Kazakhstan perquè són musulmans i independents estiraria fort l’agulla i faria un repunt de raïls i més raïls -i més raïls, i més raïls- i a prendre pel cul els pobles de la frontera. Però això no passarà mai perquè és impossible. Com també semblava impossible que caigués la Unió Soviètica i es desintegrés el Mur de Merlín, i oita ara, estem entrant en territori kazakh com si fóssim uns furtius, sense parar als poblets de la banda kazakha, no fos cas que munions de russos i de manlleuencs i de noies de Salomó (Tarragonès) assaltéssim en massa els poblets kazakhs de la frontera, amb els seus gira-sols, les seves cases que són iguals que les russes dels pobles de vint quilòmetres més enllà (però, mmmm... no sé, tenen un no sé què que els hi dóna un aire asiàtic), i els seus kazaks, que fan força gràcia, amb aquella cara de pa de quilo tan rodona i tan xata i clivellada, i amb els barretets d’ala estreta que fan que semblin els senyors baixets i rabassuts d’Andalusia o d’Extremadura que passegen pel parc escoltant “Carrusel deportivo” amb un transistoret incrustat a l’orella seguits d’una gosseta petenera que es diu Linda o Perla i que lladra als cotxes.



Kremlin d'Àstrakhan

I feia molta calor, i això que al matí el vagó ha quedat mig buit perquè han baixat a Saràtov una família de talibans ortodoxos amb sis o set nens, un parell o tres de dones de diferents formats amb mocadors al cap i un home escanyolit amb barba i cueta, com si, cansats que al segle XX i principis del XXI a Rússia tot hagués passat tan ràpid, en algun moment haguessin aturat el temps i tornat enrere, cap al segle XIX. O com si Rússia ara s’estigués venjant de tot el que li ha passat els últims cent anys i contraataqués amb barbuts devots, dones tapades i proles rosses d’ulls vidriosos sortits de la taigà que es van assabentar de què era la Unió Soviètica quan ja no era ni unió ni soviètica, i només era ex o antiga, o ni això. Que a mi m’està molt bé, tot plegat, però no com a excusa per sobrepoblar el planeta i empipar-nos a tots els passatgers tota la nit amb plors i anades i vingudes de canalla al lavabo, que no ho dic jo i prou, que també ho deien els russos.



Mesquita voladora no identificada

I a Àstrakhan a les sis del matí ja feia un sol que esquerdava les pedres, i el Volga ens ha saludat tranfigurat en milers de mosquits que es menjaven tots els clients exviatgers o futurs viatgers adormits o maldormits que prenien cafè 3 en 1 a sota el bar-tenda de lona de l’andana, i les dones de la cafeteria de campanya ens han dit, cofoies, “Veniu, veniu, d’on sou?” “De Catalunya” “D’on?” “D’Espanya” “Ah! D’Itàlia!” Sí, sí, d’allà mateix. I ens han donat molts tovallons de paper, i un remei contra els mosquits que era un oli natural de clau, i nosaltres hem estat inflat perquè ens pensàvem que era un ungüent típic d’Àstrakhan, i que tot just arribar, viatgers experimetnats i savis com som, ja havíem descobert una particularitat local i n’érem partícips, però ens hem tornat a desinflar quan hem vist que l’oli de clau el fan a Moscou.

Mercat i mesquita

I vam entrar al vestíbul de l’estació, tota llargaruda i grisa i blanca i soviètica, i després vam sortir a la plaça de l’estació, que ja no era ni polsosa ni desolada, ni hi havia russes velles de poble amb mocadors de cap involuntàriament fotogèniques que venien pipes de gira-sol negres, primes i llargarudes, sinó molt autobusos i furgonetes de les que se’n diuen “marxrutkes”, i un parell de centres comercials cúbics i molts restaurantets de kebabs, xaixliks i xaürmans.

En una de les marxrutkes ens van dir que sí, que sí, que anava al centre. “Però a on voleu anar, del centre?” “No ho sabem” “A la plaça d’Octubre?” “Al Kremlin!” “Doncs jo no hi vaig -deia el conductor-, us deixaré una mica lluny”, però va resultar que “lluny” a la capital de l’estepa vol dir al carrer del costat.

I a les set del matí ja feia un sol que esquerdava les pedres, i nosaltres amb les motxilles suant i fent veure que buscàvem un hotel, voltant i voltant per carrers que han de passar per sota dels balcons de ferro colat que alhora fan de porxo de les cases elegants, amb tota aquella recargolamenta metàl•lica i aquelles columnes fines però sòlides, que de seguit que s’acaba l’hivern acaben colgades de parres i lianes i fulles i verd, i sembla que algun dia i els balcons acabaran cedint i es vegetalitzaran i les columnes que els aferren al terra començaran a créixer i a créixer com arbres i els edificis i els balcons cada cop seran més amunt i de les parets despuntaran balconets petits, com plançonets o gemmes, i tota la ciutat serà una bacanal arquitectònico-vegetal, i els tàtars i els russos i els armenis passejaran per sota de les balconades i se saludaran traient-se el barret o la “tiubiteika”, i mercaders jueus d’una altra època aniran de pati en pati accedint-hi pels arcs de volta de totxo i vendran fils i agulles i calces a les matrones russes meridionals, grosses i suades, que prenen la fresca i es venten sota les parres i els llençols estesos i expliquen per mòbil a les seves amigues que elles no es ruixen amb esprai antimosquits, perquè elles ja són prou verinoses.

Més mesquita. Aquesta em sembla que representava
que era de les dels radicals txungos.

I a la mahal•là tàrtara cases orgàniques i flexibles de fusta que tenen diferent forma i mida per dins que per fora s’agombolen l’una contra l’altra, i allà mateix l’antic consolat persa és un palauet de nyigui-nyogui també de fusta però que fa veure que és un edifici de pedra d’estil rus imitació de grec però que no deixa de ser una casa iraniana, que es nota per l’escala exterior i el frontispici. I ara no hi ha ni cònsols ni vicecònsol, sinó nens que estudien alguna cosa, i que quan ens veuen primer ens saluden i després s’estranyen i ens diuen que què volem.

I al mercat la gent ens vol vendre orelles de porc i col fermentada i espècies per al plov i cafè armeni i amanides coreanes i matons més o menys àcids i i gossos de raça i aixetes antigues i pel•lis porno que fan força fàstic i ens volen arreglar el mòbil i em compro uns pantalons curts i unes xancletes que fa molta calor per ser Rússia i trobo un armeni que em rapa però mentrestant parla per Skype amb la sogra que és molt bona dona. I els musulmans ofereixen coses musulmanes, con perfums i rosaris i catifes per pregar, i els pagesos venen cogombres tirats de preu i fruites del bosc i molts tipus de peixos secs i varietats de tomàquets i blocs de te calmuc, amb lletres xineses i russes marcades en el propi te.

El Volga es travessa amb transbordador.
Els ponts són per als tites

I la gent llença les escombraries davant de l’església catòlica, i tunegen el cotxe davant de la mesquita, que aquí també hi ha molts quillos però tenen una altra forma i uns altres cotxes.

I quan agafes una marxrutka per anar a un poble on hi ha un temple budista que acaba sent d’uralita al costat una dona parla en rus amb la seva mare que parla en tàrtar, i que porta els cabells tenyits de vermell i les dents d’or i molts mocadors, i de tant en tant la filla li diu alguna frase en tàrtar però amb molt accent rus, i penses que quina merda, que ja ni els tàrtars parlen tàrtar amb accent tàrtar. I un cop al poble a la gent tant li fa que hi hagi un temple budista, fins i tot als budistes, però trobo un restaurant calmuc i uns calmucs em pregunten que si he anat allà per “afers budistes”, i jo els dic que sí, a veure i m’expliquen quan obren el temple. Però ells no saben res.

Temple budista als confins de Calmúquia i Àstrakhan

I torno al vespre del poble, i tothom que puja a la furgoneta diu que va “a la ciutat”, que se sobreentén on

van, que al delta del Volga de ciutat només n’hi ha una. I té balcons que creixen, i passejos del riu que neixen i que són molt cars i es mengen tots els impostos dels ciutadans, i una illa verda verda al mig del riu just a davant del centre, i grues molt grans que treuen el cap per la zona industrial, i un pont que passa per sobre el riu i un riu que passa per sota el pont. I esglésies, i botigues on els dependents et somriuen, i parades de kvas, i un parc, i museus, i adolescents embarassades i adolescents que ja han parit, i molts russos que els prova el sol, i les antigues cases de comerç persa, armènia i índia, i mesquites i mercats, i les mansions modernistes i les acadèmies de cadets de quan la ciutat era alguna cosa, i el kremlin, tan blanc, tan blau, tan asiàtic per accident. I el Volga.

I Àstrakhan.