Tàtars tots

De preadolescent dibuixava ciutats siberianes. Com a mínim una sí que en vaig dibuixar, que la làmina encara corre per casa dels meus pares. També és força possible que moltes les plasmés en el recobriment de fòrmica de les taules del Carme de Manlleu, un suport sempre a l'abast en els moments d'inspiració, per bé que efímer (cada divendres a les cinc netejàvem les taules amb "líquid"). Més tard, me'n devia inventar alguna que el meu cervell, en l'efervescència pròpia de l'edat, va transmetre a la mà, i que aquesta i el seu apèndix el llapis van representar en alguna taula de l’insti, on algun professor potser fins i tot va valorar les meves dots per a l'art pictòric, no sense retreure'm que, en comptes d'escoltar i prendre apunts, dibuixés blocs clònics rectangulars disposats simètricament en carrers rectilinis que menaven a una gran plaça de Lenin.

La neu, per escassa a Manlleu, em fascinava quan era petit. La manera com condiciona la vida i com transforma el paisatge, el so, la percepció del moviment... tot sembla més llunyà, més lent, més plàcid quan el poble el cobreix una capa de neu.

Amb aquest bagatge d'infantesa, en assolir una edat en què ja havia llegit i sentit alguna cosa i ideològicament havia decidit que molaven més les esquerres i em sentia atret pel gegantisme i els rigors estètics soviètics (bàsicament perquè feien mitja por), no és estrany que Sibèria es convertís en la meva Meca. Una Meca molt gran. Una Megameca. M'imaginava esplanades ermes de dimensions pacífiques colonitzades en nom del socialisme, homes i dones diminuts forjant una illa d'humanitat enmig d'un infinit mar de neu, lluitant contra els elements per conferir ànima a aquest despropòsit de la naturalesa. Contrastant amb l'arbitri de la creació, i alhora en consonància amb l'austeritat siberiana, bàsics blocs de ciment i de formigó desafiaven aquest infern a quaranta sota zero. D'una banda, rectes avingudes grises paral·leles es creuaven amb rectes avingudes grises perpendiculars i formaven una ciutat de paral·lelípedes perfectes. La monotonia només es trencava a la plaça de Lenin, oberta a una avinguda exactament el doble d'ampla que la resta i batejada en nom i amb el nom de la Revolució. O d'Octubre o Soviètica, tant feia. I xemeneies, moltes xemeneies. Alts forns i plantes d'indústries pesades vomitaven fumerades negres que en la immensitat siberiana semblaven esquàlids regalims de sutge. D'altra banda, serralades cobertes d'avets flanquejaven planes incommensurables que s'abocaven a les costes pedregoses i desolades d'oceans grisos, tumultuosos i amenaçadors on illes inhabitables servien de preludi de les latituds del glaç etern.

Un drama arquitectònic i geogràfic, vaja. No és estrany que la ment d'un adolescent s'hi sentís atreta.

Com sol passar, va ser arribar a Moscou amb vint-i-pocs anys i perdre l'interès per Sibèria. Sí, aleshores començava la meva fase oriental, i el que m'atreia no eren les horitzontalitats pregones de Sibèria, sinó les sensuals corbatures perses i hindustaneses.

Ja és mala sort.

O no.

No, perquè aquesta fal·lera orientalistoide em va empènyer a visitar, durant el meu primer any a Moscou, Àstracan en comptes de Sant Petersburg, Nóvgorod i altres ciutats que són molt maques i interessants però que, nyxs!, no eren ben bé el que em calia aleshores.

I després va venir Kazan. O, més ben dit, hi vaig anar jo.

Kazan, capital del Tatarstan, la república on palpita el cor del Volga. Com podia ser que no se m'hagués acudit abans fer-hi una incursió? La primera vegada hi vaig anar amb dues brasileres  de l'Institut Puixkin. Recordo que ens vam empassar totes les mesquites del centre i les que no eren del centre, que a l'hotel soviètic on ens vam allotjar primer no ens hi volien i que les dues noies caminaven molt a poc a poc però que no els ho vaig retreure ni em vaig emprenyar amb elles, cosa estranya en mi. Més estrany encara és que no m'engeguessin elles a la merda per fer-los veure tantes mesquites. O potser és que eren tan freaks com jo i també s'ho passaven bé mirant mesquites. No m'ho vaig preguntar, aleshores, fascinat com estava amb el meu primer contacte amb l'islam. Entrar en una mesquita va suposar una mena de ritus iniciàtic. Més per a la mesquita per a mi, perquè cap mesquita havia hostatjat mai un pesat que preguntés insistentment si hi podia entrar encara que no fos musulmà. Era com si envaís el territori de l'altre, sense que quedés gaire clar si l'"altre" ho era per musulmà o per religiós. En qualsevol cas, per primera vegada vaig ser conscient que havia de mentir i amagar el meu ateisme quan em preguntaven per les meves conviccions en matèria de fe.

Una de les mesquites que vam visitar era la Zakabànnaia (nom que indica que queda a la que aleshores era l'"altra" riba del llac Kaban). Vam enganxar-hi el mul·là, que va resultar ser un noi més jove que jo aleshores, i amb qui més endavant vam mantenir una breu correspondència (jo el vaig escriure i ell em va respondre). Era del Turkmenistan, de manera que la seva llengua materna, el turkmè, li havia permès aprendre amb facilitat el tàtar. En la seva última (i primera) carta, m'aconsellava que "anés amb compte amb les dones", i aquí va ser quan vaig entendre que de les religions jo en puc aprofitar el missatge de pau i el llegat artístic i arquitectònic que han deixat, però res més.

Feta de totxana vermella i amb un minaret que semblava un far, l'any 2001 la mesquita de Més Enllà del Llac Kaban quedava separada del centre de Kazan per una zona de descampats, habitatges escadussers i velles fàbriques. Al 2014 amb prou feines treu el cap (el minaret) per darrere d'un centre comercial i de negocis brillant (literalment). Quan t'hi apropes, els marcs de guix de les finestres i les escales de ferro forjat denoten cert aire art déco que no sospitava que s'hagués aplicat mai a una mesquita.

I aquí és quan l'islam tàtar revela la seva cara més interessant, si més no arquitectònicament. Associem l'islam amb camells, palmeres, dàtils i quaranta graus sobre zero, però els tàtars ens demostren que també és pertinent associar-lo amb ants, avets, panades de salmó i quaranta graus sota zero. Sobretot amb panades de salmó. I amb llangonissa de carn de cavall. I txak-txak, una mena de xurros petitons amatxucats en una piràmide que supura almívar.

Ja deveu endevinar per on van els trets: els tàtars permetien a la meva imaginació satisfer a la vegada el deler de neu i la fal·lera d'Orient (en el sentit més saidià del terme).

Sí, al Tatarstan Orient i Occident es troben, mai més ben emprat el tòpic, i mesquites d'un blanc immaculat es mimetitzen en la capa nevada que cobreix la terra a l'hivern i només les delata el verd de les punxegudes cobertes octogonals dels minarets. Però això a les ciutats, on les edificacions tàtares, de pedra, van entrar més en contacte amb els moviments arquitectònics que, vinguts d'Europa, havien adaptat els russos, i per això hi ha mesquites amb elements modernistes, o neoclàssics. Als pobles tàtars les mesquites eren de fusta, senzilles construccions que es distingien poc d'una casa normal, en general només pel petit minaret.

Les mesquites més notables són a la capital, on només a partir de finals del segle XVIII als musulmans se'ls va permetre edificar tranquil·lament les mesquites que volguessin, on els plagués i del material que els abellís. Des que al 1552 Ivan el Terrible va conquerir la capital del khanat de Kazan (fins aleshores l'últim obstacle que impedia als russos conquerir Sibèria i, en definitiva, arribar a les costes del Pacífic), els tàtars, vençuts i humiliats, van ser expulsats de la ciutat i foragitats de les millors terres del territori que fins feia poc els pertanyia. Se'ls va prohibir erigir mesquites i no podien entrar al kremlin que els russos van construir a Kazan, sota pena de mort. Es van dur a terme cristianitzacions forçades (i no tan forçades) i els únics tàtars que tenien cert paper en els afers d'estat eren els que els funcionaris russos necessitaven com a intèrprets per entendre's amb altres pobles turcòfons (de la mateixa manera que el "meu" mul·là misogin turkmè es podia entendre amb els tàtars).

Com deia, no va ser fins ben entrat el segle XVIII que es va restablir certa normalitat en la vida religiosa i cultural dels tàtars després de la conquesta de Kazan dos-cents anys abans. L'emperadriu Caterina II, monarca il·lustrada per antonomàsia, entenia perfectament que la repressió no treia cap a res, i a desgrat de les autoritats ortodoxes va abolir les lleis que prohibien als tàtars practicar la seva religió amb llibertat. Conta la llegenda que, un cop derogats els edictes repressius, les autoritats municipals van adreçar-se a l'emperadriu perquè, almenys, limités l'alçada que havien de tenir els minarets, ja que temien que les torres de crida a l'oració de les mesquites sobrepassarien en metres el que la seva fe ortodoxa estava preparada per suportar. Aleshores, figura que Caterina va respondre: "Jo he determinat on [els tàtars] poden construir a la terra, però al cel poden construir tan alt com vulguin, perquè el firmament no forma part dels meus dominis". Tela, tu.

Una de les primeres mesures que va prendre Ivan el Terrible després de prendre la ciutat va ser expulsar-ne els pobladors tàtars. El nou assentament que se'ls va assignar consistia en terres humides i insalubres situades al sud del Kaban (davant per davant d'on segles més tard es construiria la mesquita de Zakabànnaia), prop d'on les aigües del riu Bulak deixen el llac per anar a desembocar al Volga, pocs quilòmetres enllà. Segons la llegenda, el monarca Ivan, que a part de terrible era una mica cabró, es veu que mostrant als tàtars l'aiguamoll que a partir d'aleshores haurien de considerar la seva llar els va dir "allà teniu el vostre lloc!". Però clar, els ho va dir en rus, i en aquest idioma els mots sonen vot vam miesto!; miesto en rus és lloc, i alguns lingüistes creuen que d'aquí ve la paraula tàtara bistä, que vol dir assentament, però ja pots comptar si és veritat…

L'assentament va anar prosperant a bots i empentes, la població tàtara va anar augmentant, entre entrebanc i entrebanc, incendi i incendi, prohibició i prohibició. Els edictes més aferrissats els va signar, paradoxalment, l'emperadriu Caterina II, a petició de Luka Konaixevitx, que va ser arquebisbe de Kazan entre 1738 i 1755. El Rouco Varela ortodox, entre altres facècies, va ordenar enderrocar 418 de les 536 mesquites de Kazan i va obligar els tàtars, un cop més, a abandonar les seves llars i a instal·lar-se uns quilòmetres més lluny de l'assentament al qual els havien relegat. D'aquesta manera es va fundar el Nou Assentament Tàtar, que amb els anys creixeria i acabaria fonent-se amb el vell.

Jo vaig descobrir que a Kazan existia un barri tàtar fullejant una Lonely Planet de Rússia quan ja feia anys que havia trepitjat el Tatarstan per darrera vegada. La guia deia que a la riba dreta del Kaban sobrevivien en mal estat algunes cases de fusta vestigi del que havia sigut l'assentament musulmà de la ciutat. I que el poc que quedava desapareixia ràpidament, presa de l'especulació. Aleshores vaig recordar que les dues vegades que havia visitat Kazan, els meus periples a la recerca de mesquites havien transcorregut per carrers força desastrats. La frase "desapareix inexorablement presa de l'especulació" va ser el primer que em va venir a la calibòcia quan vaig saber que Kazan seria la seu de la Universiada 2013. Ja m'imaginava el barri totalment arrasat, amb alguna mesquita indultada enmig de grans blocs de pisos i oficines de panells i vidre.

Per sorpresa meva, però, la tercera i darrera vegada que he visitat Kazan he pogut comprovar que, malgrat tot, part de la bistä es conserva. És més, s'ha convertit en un dels atractius turístics de la ciutat, per bé i per mal. Clar que Kazan no és Benidorm, i la capitulació davant del turisme significa únicament que l'Antic Assentament Tàtar s'ha situat al mapa, i que indicadors metàl·lics situen els turistes perquè la trobin. Antigues cases i hostals han mutat en restaurants, hotels, botigues d'antiguitats i fins i tot en unes galeries de botigues de records (quatre o cinc, no us espanteu) on una senyora cofada amb el kalfak típic t'explica detalladament les característiques de tots i cadascun dels souvenirs que vol vendre (però que possiblement no vendrà perquè tots els turistes marxen com esperitats davant de la seva profusa verborrea). La meva botiga preferida, però, és la que pertany a la mesquita Mardjaní. És àmplia, nova i sense cap encant particular, però ja hi era la primera vegada que vaig ser a Kazan, i en l'última ocasió una senyora enèrgica i xerrameca de 90 anys (el que en castellà es podria definir com una tártarabuela) m'explicava que de jove era gimnasta i que jo havia de fer esport per créixer; jo vaig protestar dient-li que així ja sóc fantàstic, i la dependenta, que era guapíssima, es va posar de part meva dient que el seu marit també era baix i ella és alta i no passa res. Després la dona va dir que era del Barça perquè tots els jugadors són musulmans, i que també li agrada el València perquè ha guanyat moltes competicions. I després ens va dir que tenia raó, perquè tenia 90 anys. Sí senyor.

Entre la supernonagenària i la bella botiguera em van ajudar a triar la tiubiteika (tübätäi, en tàtar) que més m'afavoria, i me'n vaig quedar una de clàssica de vellut, del color verd maragda que al Tatarstan permet identificar de seguida qualsevol cosa la tataritat de la qual s'hagi de ressaltar. La tübätäi, per cert, és un barretet sense ala, de forma cilíndrica, semblant a un plat de menjar per a gats (un dels símbols del Tatarstan és un felí silvestre). A Kazan el tipus de comerç on la vaig comprar abunda. Solen estar ubicats prop de les mesquites, però no necessàriament, i alguns s'anuncien amb reclams tan inequívocs com "botiga musulmana". Hi venen roba apropiada per a musulmans i musulmanes, amulets amb cites alcoràniques, alcorans (amb cites alcoràniques, també), rosaris, perfums, despertadors en forma de mesquita que t'avisen quan és hora de resar, raspalls, pasta de dents i bastonets d'higiene bucal halal, llibres d'història dels tàtars, literatura religiosa, contes infantils en tàtar, CD i DVD també de temàtica islàmica, gorrets per posar-se durant les oracions (fets a Rússia -al Tatarstan-, a l'Uzbekistan i a la Xina) i infinitat de productes més. Bé, de fet no es distingeixen gaire de qualsevol botiga d'articles relacionats amb l'islam de qualsevol lloc del món (Barcelona, Teheran, Madràs o Vancouver), amb la diferència de l'element identitari autòcton tàtar.

Algunes cases antigues les han maquillat de colors, potser per dissimular i compensar que les cases contigües se les han carregat per construir blocs de pisos al seu lloc. Però serem bones persones i agrairem a les autoritats municipals que almenys hagin entès que el llegat històric de l'assentament tàtar és important (encara que sigui perquè en poden treure profit), tan o més que el Kremlin.

Els tàtars no només viuen al Tatarstan (de la mateixa manera que al Tatarstan no només hi viuen tàtars), sinó que hi ha zones on històricament hi viuen comunitats tàtares de certa importància des de Sibèria fins ben a prop de Moscou. I això sense comptar els tàtars de Crimea, els de Polònia, Letònia i Finlàndia. Tot i habitar en una zona tan vasta (o potser precisament per això), Kazan va ser l'únic lloc on es va desenvolupar una cultura urbana específicament tàtara.

Conten les cròniques de viatgers que els europeus quedaven decebuts quan, en arribar a Kazan, constataven que l'aspecte del barri tàtar en realitat no diferia tant del de qualsevol assentament rus. Esperaven veure bons salvatges, evocadores escenes exòtiques i ordenat caos oriental, però en canvi el que hi trobaven eren violinistes, reunions per prendre el te, rellotges de pèndol, sessions de fotografia i discussions de negocis.

De fet, avui en dia l'únic que distingeix el barri tàtar de qualsevol carrer amb aires d'antigor de qualsevol ciutat russa són les mesquites i les "botigues islàmiques". Al principi sí que els habitatges tàtars es disposaven segons el patró "oriental" (diverses cases obertes a un pati interior), però amb el temps es van anar russificant i, almenys exteriorment, eren pràcticament idèntiques que les construccions dels eslaus (una mica més virolades, potser).

Els tàtars també s'han anat russificant, com tots els pobles de Rússia, però es pot afirmar que són un dels grups ètnics menys assimilats i amb una autopercepció més positiva i dels que més mantenen la llengua de tot Rússia. La seva russificació és básicament exterior. Com la de les cases de la bistâ.