De preadolescent dibuixava ciutats siberianes.
Com a mínim una sí que en vaig dibuixar, que la làmina encara corre per casa
dels meus pares. També és força possible que moltes les plasmés en el
recobriment de fòrmica de les taules del Carme de Manlleu, un suport sempre a
l'abast en els moments d'inspiració, per bé que efímer (cada divendres a les
cinc netejàvem les taules amb "líquid"). Més tard, me'n devia
inventar alguna que el meu cervell, en l'efervescència pròpia de l'edat, va
transmetre a la mà, i que aquesta i el seu apèndix el llapis van representar en
alguna taula de l’insti, on algun
professor potser fins i tot va valorar les meves dots per a l'art pictòric, no
sense retreure'm que, en comptes d'escoltar i prendre apunts, dibuixés blocs
clònics rectangulars disposats simètricament en carrers rectilinis que menaven
a una gran plaça de Lenin.
La neu, per escassa a Manlleu, em fascinava
quan era petit. La manera com condiciona la vida i com transforma el paisatge,
el so, la percepció del moviment... tot sembla més llunyà, més lent, més plàcid
quan el poble el cobreix una capa de neu.
Un drama arquitectònic i geogràfic, vaja. No és
estrany que la ment d'un adolescent s'hi sentís atreta.
Com sol passar, va ser arribar a Moscou amb
vint-i-pocs anys i perdre l'interès per Sibèria. Sí, aleshores començava la
meva fase oriental, i el que m'atreia no eren les horitzontalitats pregones de
Sibèria, sinó les sensuals corbatures perses i hindustaneses.
Ja és mala sort.
O no.
No, perquè aquesta fal·lera orientalistoide em
va empènyer a visitar, durant el meu primer any a Moscou, Àstracan en comptes
de Sant Petersburg, Nóvgorod i altres ciutats que són molt maques i interessants
però que, nyxs!, no eren ben bé el que em calia aleshores.
I després va venir Kazan. O, més ben dit, hi vaig anar jo.
I aquí és quan l'islam tàtar revela la seva
cara més interessant, si més no arquitectònicament. Associem l'islam amb
camells, palmeres, dàtils i quaranta graus sobre zero, però els tàtars ens
demostren que també és pertinent associar-lo amb ants, avets, panades de salmó
i quaranta graus sota zero. Sobretot amb panades de salmó. I amb llangonissa de
carn de cavall. I txak-txak, una mena de xurros petitons amatxucats en una
piràmide que supura almívar.
Ja deveu endevinar per on van els trets: els
tàtars permetien a la meva imaginació satisfer a la vegada el deler de neu i la
fal·lera d'Orient (en el sentit més saidià del terme).
Sí, al Tatarstan Orient i Occident es troben,
mai més ben emprat el tòpic, i mesquites d'un blanc immaculat es mimetitzen en
la capa nevada que cobreix la terra a l'hivern i només les delata el verd de
les punxegudes cobertes octogonals dels minarets. Però això a les ciutats, on
les edificacions tàtares, de pedra, van entrar més en contacte amb els
moviments arquitectònics que, vinguts d'Europa, havien adaptat els russos, i
per això hi ha mesquites amb elements modernistes, o neoclàssics. Als pobles
tàtars les mesquites eren de fusta, senzilles construccions que es distingien
poc d'una casa normal, en general només pel petit minaret.
Com deia, no va ser fins ben entrat el segle XVIII que es va restablir certa normalitat en la vida religiosa i cultural dels tàtars després de la conquesta de Kazan dos-cents anys abans. L'emperadriu Caterina II, monarca il·lustrada per antonomàsia, entenia perfectament que la repressió no treia cap a res, i a desgrat de les autoritats ortodoxes va abolir les lleis que prohibien als tàtars practicar la seva religió amb llibertat. Conta la llegenda que, un cop derogats els edictes repressius, les autoritats municipals van adreçar-se a l'emperadriu perquè, almenys, limités l'alçada que havien de tenir els minarets, ja que temien que les torres de crida a l'oració de les mesquites sobrepassarien en metres el que la seva fe ortodoxa estava preparada per suportar. Aleshores, figura que Caterina va respondre: "Jo he determinat on [els tàtars] poden construir a la terra, però al cel poden construir tan alt com vulguin, perquè el firmament no forma part dels meus dominis". Tela, tu.
Una de les primeres mesures que va prendre Ivan
el Terrible després de prendre la ciutat va ser expulsar-ne els pobladors
tàtars. El nou assentament que se'ls va assignar consistia en terres humides i
insalubres situades al sud del Kaban (davant per davant d'on segles més tard es
construiria la mesquita de Zakabànnaia), prop d'on les aigües del riu Bulak
deixen el llac per anar a desembocar al Volga, pocs quilòmetres enllà. Segons
la llegenda, el monarca Ivan, que a part de terrible era una mica cabró, es veu
que mostrant als tàtars l'aiguamoll que a partir d'aleshores haurien de
considerar la seva llar els va dir "allà teniu el vostre lloc!". Però
clar, els ho va dir en rus, i en aquest idioma els mots sonen vot vam miesto!; miesto en rus és lloc, i
alguns lingüistes creuen que d'aquí ve la paraula tàtara bistä, que vol dir assentament,
però ja pots comptar si és veritat…
Jo vaig descobrir que a Kazan existia un barri
tàtar fullejant una Lonely Planet de Rússia quan ja feia anys que havia
trepitjat el Tatarstan per darrera vegada. La guia deia que a la riba dreta del
Kaban sobrevivien en mal estat algunes cases de fusta vestigi del que havia
sigut l'assentament musulmà de la ciutat. I que el poc que quedava desapareixia
ràpidament, presa de l'especulació. Aleshores vaig recordar que les dues
vegades que havia visitat Kazan, els meus periples a la recerca de mesquites
havien transcorregut per carrers força desastrats. La frase "desapareix
inexorablement presa de l'especulació" va ser el primer que em va venir a
la calibòcia quan vaig saber que Kazan seria la seu de la Universiada 2013. Ja
m'imaginava el barri totalment arrasat, amb alguna mesquita indultada enmig de
grans blocs de pisos i oficines de panells i vidre.
Per sorpresa meva, però, la tercera i darrera
vegada que he visitat Kazan he pogut comprovar que, malgrat tot, part de la
bistä es conserva. És més, s'ha convertit en un dels atractius turístics de la
ciutat, per bé i per mal. Clar que Kazan no és Benidorm, i la capitulació
davant del turisme significa únicament que l'Antic Assentament Tàtar s'ha
situat al mapa, i que indicadors metàl·lics situen els turistes perquè la
trobin. Antigues cases i hostals han mutat en restaurants, hotels, botigues
d'antiguitats i fins i tot en unes galeries de botigues de records (quatre o
cinc, no us espanteu) on una senyora cofada amb el kalfak típic
t'explica detalladament les característiques de tots i cadascun dels souvenirs
que vol vendre (però que possiblement no vendrà perquè tots els turistes marxen
com esperitats davant de la seva profusa verborrea). La meva botiga preferida,
però, és la que pertany a la mesquita Mardjaní. És àmplia, nova i sense cap
encant particular, però ja hi era la primera vegada que vaig ser a Kazan, i en
l'última ocasió una senyora enèrgica i xerrameca de 90 anys (el que en castellà
es podria definir com una tártarabuela)
m'explicava que de jove era gimnasta i que jo havia de fer esport per créixer;
jo vaig protestar dient-li que així ja sóc fantàstic, i la dependenta, que era
guapíssima, es va posar de part meva dient que el seu marit també era baix i
ella és alta i no passa res. Després la dona va dir que era del Barça perquè
tots els jugadors són musulmans, i que també li agrada el València perquè ha
guanyat moltes competicions. I després ens va dir que tenia raó, perquè tenia
90 anys. Sí senyor.
Algunes cases antigues les han maquillat de
colors, potser per dissimular i compensar que les cases contigües se les han
carregat per construir blocs de pisos al seu lloc. Però serem bones persones i
agrairem a les autoritats municipals que almenys hagin entès que el llegat
històric de l'assentament tàtar és important (encara que sigui perquè en poden
treure profit), tan o més que el Kremlin.
Els tàtars no només viuen al Tatarstan (de la
mateixa manera que al Tatarstan no només hi viuen tàtars), sinó que hi ha zones
on històricament hi viuen comunitats tàtares de certa importància des de
Sibèria fins ben a prop de Moscou. I això sense comptar els tàtars de Crimea,
els de Polònia, Letònia i Finlàndia. Tot i habitar en una zona tan vasta (o
potser precisament per això), Kazan va ser l'únic lloc on es va desenvolupar
una cultura urbana específicament tàtara.
Conten les cròniques de viatgers que els
europeus quedaven decebuts quan, en arribar a Kazan, constataven que l'aspecte
del barri tàtar en realitat no diferia tant del de qualsevol assentament rus.
Esperaven veure bons salvatges, evocadores escenes exòtiques i ordenat caos
oriental, però en canvi el que hi trobaven eren violinistes, reunions per
prendre el te, rellotges de pèndol, sessions de fotografia i discussions de
negocis.
De fet, avui en dia l'únic que distingeix el
barri tàtar de qualsevol carrer amb aires d'antigor de qualsevol ciutat russa
són les mesquites i les "botigues islàmiques". Al principi sí que els
habitatges tàtars es disposaven segons el patró "oriental" (diverses
cases obertes a un pati interior), però amb el temps es van anar russificant i,
almenys exteriorment, eren pràcticament idèntiques que les construccions dels
eslaus (una mica més virolades, potser).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada