Els altres alemanys de Stalingrad

 

Quan es parla de Volgograd i s’esmenten els alemanys, les associacions que es fan no són gaire positives. I és comprensible: si un exèrcit et bombardeja la ciutat i te la deixa completament arrasada és normal que no intercanviïs adreces amb els soldats per convidar-los al dinar de Nadal.

Monument La Mare Pàtria et crida!
al complex monumental de Mamàiev Kurgan, Volgograd

Fins fa poc, les úniques imatges que m’inspirava la combinació Volgograd-alemanys eren de cases enrunades, obusos, destrucció i monuments soviètics commemoratius de la batalla de Stalingrad (àlies Volgograd, àlies Tsaritsyn. De res). Però literalment quatre dies abans d’agafar el tren Moscou-Volgograd en la primera etapa del viatge a Calmúquia vaig “descobrir” que, prop de la ciutat que va ressorgir de les cendres a què la van reduir els nazis entre el juliol de 1942 i el febrer de 1943, continuava viva la memòria d’uns altres alemanys que, més pacíficament, havien pul·lulat per aquelles terres uns segles abans.

El 22 de juliol de 1763, un manifest de la tsarina Caterina II (que actuava amb el nom artístic de la Gran) emetia un edicte que permetia als estrangers establir-se a Rússia. L’estratègia era part d’un pla per colonitzar zones poc poblades i modernitzar el país. Caterina, d’origen alemany, volia atraure compatriotes seus perquè conreessin terres del sud de Rússia que aleshores estaven incultes, i va ser especialment activa intentant captar camperols d’Ulm i Frankfurt. Només en tres anys 30.000 alemanys van respondre a la crida i es van dirigir a Sant Petersburg procedents de la ciutat hanseàtica de Lübeck, on iniciaven el seu periple cap a terres russes. Després de passar uns mesos a l’aleshores capital de l’Imperi rus (més concretament a Oranienbaum), posteriorment salpaven per riu amb destinació a Saràtov, a les ribes del Volga. La travessia, que durava uns quants mesos, no era un creuer de plaer: dels prop de 26.000 colons alemanys que es van dirigir a Saràtov, més de 3.000 van morir a conseqüència de la duresa del viatge.

Els alemanys van establir colònies agrícoles i industrials que ben aviat van destacar per la seva eficiència i alta productivitat. Van ser ells els que van introduir el cultiu de la patata a Rússia, a més de moltes innovacions tecnològiques, sobretot del camp del tèxtil. Van augmentar la quantitat de terra destinada al cultiu de lli i cànem, i van fomentar també el conreu de planta de tabac.

La colònia de Sarepta, uns quilòmetres al sud de l’actual Volgograd (que, repeteixo, aleshores s’anomenava Tsaritsyn) era coneguda per la producció de mostassa i, sorprenentment, de vi. Una altra de les indústries importants era la tèxtil, i ho testimonia que un tipus de teixit de cotó (la sarpinka) s’anomenava així en honor a aquesta colònia.

Actualment Sarepta forma part de Krasnoarmeisk, un barri de la conurbació de Volgograd. Aquest municipi, contaminat i populós, pot semblar anodí a primera vista. Però si et prens la molèstia de guipar darrere dels seus alts blocs de pisos pots trobar coses interessants. Jo hi vaig anar amb tren suburbà des de Volgograd. Vaig baixar a la parada que no tocava (crec que l’error és perdonable: la parada es deia “Sarepta”), i només puc fer que alegrar-me’n, ja que per esmenar l’error em vaig veure obligat a agafar marxrutkes i a demanar indicacions a la gent, cosa que sempre et permet veure més coses, boniques o no. En aquest cas, vaig anar a parar sense voler a les comportes del canal Don-Volga, una impressionant fita de la enginyeria fluvial. Una estreta via d’aigua artificial permet als vaixells procedents del Don i del mar Negre prosseguir el seu viatge Volga amunt o Volga avall fins a Moscou i l’Àrtic o Àstrakhan i el Caspi, respectivament.
 
En cert moment, els immensos bucs passen per sota de l’edifici de control, una mena d’imponent arc d’estil stalinista d’estètica incongruentment neoclàssica. Jo em vaig quedar una bona estona mirant barquets embadalit i àdhuc bocabadat, malgrat el fred que fumia. Gràcies a la meva equivocació també vaig trobar, per casualitat, l’estàtua més gran del món. Bé, puntualitzo: l’estàtua més gran del món que representa una persona que va viure realment. La persona en qüestió és, com ja us deveu imaginar, Lenin. Però antigament aquesta grandiosa figura humana representava

Stalin, que per alguna cosa l’actual Volgograd es deia Stalingrad. Anys més tard, quan el bigotut criminal georgià va caure en merescuda desgràcia van canviar la seva estàtua per una de Lenin, un personatge històricament menys comprometedor, suposo.

Però tornem als nostres laboriosos alemanys. Sarepta és una de les poques ciutats russes que ha pogut conservar el seu llegat colonial alemany, cosa que no deixa de ser paradoxal si tenim en compte que, uns quants segles més tard, els alemanys no van permetre conservar res de Volgograd/Stalingrad. I precisament per això no deixa de ser commovedor l’orgull amb què Sarepta mostra el seu passat alemany: la part antiga del municipi la forma una ordenada plaça amb edificis disposats al seu voltant seguint una planificació urbanística força escassa a Rússia. La majoria de construccions, per desgràcia, estan en molt mal estat, però algunes allotgen museus i edificis administratius, i hi ha plans de reconstruir de nou elements de la colònia alemanya que permetin fer-se una idea de com havia set. Per exemple, l’embarcador, una fàbrica, alguns dels bastions de defensa…

Els museus (força pobres, però què vols fer-hi) exposen objectes, gravats i fotografies relacionades amb la vida dels colons. Estris de cuina, pots de mostassa, filoses, canonades de fusta i terra cuita, aparells per a la producció de vi… alguns gravats mostren les fileres ordenades de cases i fàbriques de totxana vermella dins les sòlides muralles de l’assentament, als peus de les quals calmucs i kirguisos acampen amb les seves centenàries tendes circulars de pell de camell. És una escena, al meu parer, entendridora, perquè, si bé segur que els diferents interessos dels diversos grups ètnics del Volga devien provocar conflictes, en general es pot dir que, dintre de tot, la convivència entre persones tan dispars com els camperols russos, els fabricants alemanys i els nòmades turcs i mongols era força harmoniosa. Una mostra d’aquesta convivència és una pintura en què es pot veure com un dentista alemany de la colònia arranca un queixal a un camperol rus. Possiblement, l’arribada dels alemanys i de la seva cultura material va suposar una millora de les condicions de vida per a molts dels pobladors ancestrals de les ribes del Volga.

L’edifici estrella del complex és l’església luterana, que, per desgràcia, estava tancada i no hi vaig poder entrar. Algunes oficines de l’Ajuntament local estan ubicades al que havien estat les habitacions per a dones solteres (situades sàviament just al costat de l’edifici on vivien els homes solters).

Jo, de tot plegat, em vull quedar amb la imatge dels monjos budistes calmucs passant amb camell per davant de les portes de la colònia alemanya. Cal dir que una de les activitats que havien de dur a terme els colons era la de missioners, ja que se’ls encomanava la tasca de fer proselitisme del luteranisme. Però es veu que aviat ho van deixar córrer, perquè ni els calmucs budistes, ni els russos ortodoxos ni els tàtars musulmans estaven per brocs.

Als inicis de l’existència de les colònies, els tallers tèxtils treballaven amb seda que arribava via

Itàlia. Però aquest material, i també la importació, era molt car, i aviat els teixidors de Sarepta van començar a treballar amb cotó provinent de Pèrsia a través del port d’Àstrakhan.

I, un cop més, el Volga enllaçava mons. Flocs de cotó cultivats a les planes perses, o a les ribes del Sir Darià, acabaven convertits en els teixits que sortien dels telers d’uns alemanys que, provinents de Suàbia o Saxònia, havien fet de les estepes russes la seva llar.