Operació 'ulusy': la tragèdia del poble calmuc



A tombant del segle passat els hurul (temples budistes) calmucs
eren així de monos

A principis del segle XVII, els turguts, una de les tribus mongoles que formaven l’aliança dels Quatre Oirats, van abandonar la seva terra ancestral entre Mongòlia occidental i les muntanyes de l’Altai i van iniciar una emigració cap a l’oest. El motiu de l’èxode no és clar: algunes fonts diuen que buscaven noves pastures, mentre que altres especulen amb conflictes per la supremacia política. Fos com fos, una ràpida marxa amb caravanes de cavalls i camells els va portar a establir, vers el 1630, les seves tendes circulars a les planes del baix Volga, on entre els diversos pobles de l’Imperi rus eren coneguts com a calmucs, l’exònim amb què els havien batejat els pobladors musulmans de la zona. A la vida dels nòmades, però, no hi pot haver mai res de gaire definitiu, i a finals del mateix segle una facció de la tribu se’n tornava un altre cop cap a orient. Contes les males llengües calmuques que en realitat tota la tribu se’n volia tornar al lloc d’on havien vingut, però una crescuda imprevista del riu-mar Volga ho va impedir. I aleshores els calmucs, amb les seves tendes de feltre, els seus cavallets rabassuts, camells peluts de dues gepes i ramats d’ovelles grasses es van quedar a senyorejar pel país del Volga, que gràcies als monjos d’aquest poble sentia per primera vegada els cants i les oracions d’una de les poques religions que encara no havien sobrevolat les seves aigües: el budisme. Invocacions paganes, pregàries ortodoxes, namaz musulmans… tots s’havien proferit a les ribes del gran riu, on probablement també havien resat els enigmàtics jueus del regne khàzar. Però fins que no van arribar els calmucs, les tangkas i les banderes d’oracions no havien voleiat al vent de l’estepa del sud de Rússia. 



I els monjos budistes tenien aquest aspecte

Dir que els calmucs “senyorejaven” no és una exageració, ja que van ocupar bona part de les terres de l’antic khanat d’Àstrakhan i van rendir en vassallatge els pobladors de la zona, la majoria tàtars nogai. A diferència dels calmucs actuals, els d’aleshores eren un poble bel·licós que assolava amb ràtzies constants els pobles i assentaments de les estepes, i l’Imperi del tsar els intentava mantenir a ratlla des de la ciutadella d’Àstrakhan. Sense una capital fixa, parant les tendes circulars (gher) allà on els semblava més adequat, van mantenir autonomia i conflictes amb la Rússia tsarista fins que el poder calmuc va començar a minvar gradualment.

I quan va esclatar la Revolució els calmucs eren simplement un més dels pobles del calaix de sastre d’ètnies que són les estepes. Els grans canvis socials que van comportar per a Rússia els esdeveniments de 1917 també van tocar de ple els calmucs, que van veure com els bolxevics executaven o deportaven el clergat budista i, a més, destruïen centenars de temples (hurul), ja que aleshores els calmucs ja s’havien començat a sedentaritzar i els monjos ja no oficiaven en tendes-temple portàtils, sinó en petits temples de fusta molt elaborats que donaven a l’extrem oriental d’Europa un aire, doncs això, oriental.

Però la gran tragèdia dels calmucs al segle XX seria molt més cruel i insospitada.

Semblava que la Unió Soviètica els tractava força bé, com a tantes altres minories: els van muntar una província o república autònoma per a ells i, malgrat que la prohibició del budisme va comportar la pèrdua d’un dels principals canals per a les manifestacions culturals d’aquest poble, un pilar de la cultura tan important com és la llengua es mantenia robust, ja que aleshores la immensa majoria de calmucs no parlava ni un borrall de rus.

Però la gèlida matinada del 28 de desembre de 1943 es va fer efectiva l’ordre de Stalin de deportar tot el poble calmuc sota acusació de col·laboració amb els ocupants nazis. A dos quarts de set del matí del fatídic dia, la porta de cada casa calmuca de la república i de les províncies veïnes rebia els trucs d’una parella de soldats. Els uniformats comunicaven a les famílies que tenien mitja hora per aplegar les pertinences més preuades i emprendre un viatge en tren amb destí desconegut. L’imaginari calmuc posa èmfasi en què molts dels soldats eren bones persones que ajudaven els futurs deportats; els aconsellaven que agafessin roba d’abric i matessin una vedella per tenir aliment durant el viatge. Possiblement és cert, però el fet de reparar en la humanitat dels soldats en un moment en què centenars de milers de persones innocents eren a punt de ser deportades em sembla molt sospitós. Com si la consigna fos que, malgrat que la decisió de deportar dones, nens, ancians i malalts constituïa un crim injustificable, els soldats soviètics traçaven la pinzellada amable, aportaven el contrapès que permet relativitzar el crim, perquè tan inconcebible era deportar els calmucs argüint un delicte de traïció  com que la Unió Soviètica cometés una injustícia contra els seus habitants.

És grotesc també pensar que en el moment en què nens, dones, vells i malalts pujaven als vagons de bestiar que els portarien a Sibèria, els homes calmucs lluitaven al front contra els nazis. Enmig dels combats, conten, fins i tot potser en el moment en què més falta feien homes al front, els van informar que, en tant que calmucs, eren sospitosos de col·laboració amb l’enemic, i que per tant se’ls enviava a camps de treballs forçats a Sibèria. 

Durant la meva estada a Elistà, en totes les ocasions que va sortir el tema de la deportació (és a dir, en totes les ocasions que vaig parlar amb un calmuc) immediatament s’especificava que “alguns soldats havien estat mot considerats”. Com si això apaivagués l’aberració que suposava la deportació. Em feia la impressió que, per aquest sentiment de culpa que tenen (tenim) les minories, al capdavall intentaven treure ferro al destí que les autoritats els havien deparat, i que ho feien repetint la consigna que aquestes mateixes autoritats els havien presentat al llarg dels anys fins a incrustar-la a l’imaginari col·lectiu.

Més creïble em resultava quan els calmucs recordaven l’ajuda que havien rebut per part dels llogarrencs dels pobles on els havien enviat. Així com els homes capaços van anar del front directament a camps de treball (majoritàriament al de Xirókovskaia, al territori de Perm, on es construïa una gran central hidroelèctrica), els calmucs que durant la guerra no estaven capacitats per combatre van ser enviats a diferents zones de Sibèria i l’Orient Llunyà rus: a les províncies de Novosibirsk i Omsk, a l’illa de Sakhalin, al territori de Krasnoiarsk i, paradoxalment, a la província autònoma de l’Altai, d’on era originària la tribu turgut, ancestres dels calmucs. El seu destí no van ser les capitals provincials o regionals, sinó zones remotíssimes, pobles on les condicions climàtiques i geogràfiques extremes eren molt diferents de les que presentava l’estepa a la qual estaven avesats els calmucs. Les autoritats de la URSS es van preocupar que les condicions d’existència (ja no només de vida) dels calmucs a la seva nova llar fossin tan miserables com resultés possible. I, si no hagués estat per l’ancestral hospitalitat i bondat dels siberians, els calmucs haurien patit un destí encara pitjor del que els va tocar. Els van ensenyar a entendre la dura natura siberiana, a distingir els bolets comestibles dels verinosos, a orientar-se al bosc (els calmucs mai no n’havien vist cap, de bosc: a l’estepa no hi ha arbres), a reconèixer quins arbustos donen fruit, quines plantes es poden cultivar i quan,a construir trineus… I els van ensenyar també a parlar rus: fins ben entrat el segle XX, les classes populars calmuques no havien tingut cap ocasió ni necessitat d’aprendre la llengua de l’imperi.

El 1957 als calmucs deportats se’ls va permetre tornar a les seves terres. Durant catorze anys, les famílies d’aquest poble poc nombrós van viure dispersades per tota la Unió, a milers de quilòmetres les unes de les altres. Quan van tornar a les estepes que estimaven, tot havia canviat. Les seves cases (que havien adoptat com a habitatge en substitució de les tendes no feia gaires dècades) ja no eren seves, no tenien dret a la terra (com la resta de ciutadans soviètics), la seva religió, com totes les altres, estava prohibida, i, potser el més decisiu, la població s’havia reduït en un 33% i pràcticament havien oblidat la seva llengua. I la pregunta és: per què? Per traïció a la Unió Soviètica? Com podia trair el poble calmuc la URSS si els homes van lluitar al front com qualsevol altre compatriota, morint per expulsar l’enemic nazi? La paradoxa la il·lustra el fet que, mentre realitzaven treballs de camp a Xirókovskaia, molts calmucs van ser condecorats pel seu valor i pels servei prestat a la pàtria durant els combats. Molts oficials de l’exèrcit soviètic, jugant-se la pell, signaven documents afirmant que els seus soldats calmucs eren en realitat buriats, tuvans o kazakhs perquè no se’ls enduguessin als camps de treball.

Avui en dia, com a l’any 43, ningú no es creu que els calmucs confabulessin amb els alemanys per trair la Unió Soviètica. Si hi va haver traïdors i espies entre aquest poble, no devia pas ser en major proporció que entre els russos, ucraïnesos, tàtars… Alguns especulen amb la possibilitat que a Stalin li interessava assignar altres usos a les terres que habitaven els calmucs, però aquesta explicació no sembla gaire lògica, tenint en compte que la densitat de població de les estepes era molt baixa.

Només queda pensar que, simplement i tristament, el poble calmuc, igual que als alemanys del Volga, els txetxens, els balkars i tants d’altres, van ser víctimes del destí que, pel motiu que fos, els va deparar la follia de Stalin.