Mari no és un nom de tieta

Mari El podria ser el nom d'un país èlfic, però en canvi és el nom d'una de la vintena de repúbliques de la Federació de Rússia. Està situada al curs mitjà del Volga, una regió prolixa en repúbliques nacionals, i el seu topònim significa 'país dels mari', perquè és el territori on el poble mari s'organitza administrativament. He dit poble mari, sí. Existeix el poble mari. I abans que se us acudeixi fer l'acudit de "la meva tieta també se'n diu", us diré que és un grup ètnic de llengua finoúgrica i, sorpresa, sorpresa, religió pagana. Són els últims pagans d'Europa. O, com em va dir un mari: "Els únics pagans d'Europa".

El president de Mari El ha convertit la capital, Ioixkar-Olà,
en una mena de parc d'atraccions. A la foto, ehem, Bruges.

En realitat a Mari El no només hi viuen mari, ni tots els mari viuen a Mari El. Tampoc tots els mari són pagans, de la mateixa manera que hi ha altres pobles a Rússia que practiquen religions similars a la dels mari (com alguns txuvaixos i udmurts). La República de Mari El (capital, Ioixkar-Olà) té una població d'unes 730.000 persones, de les quals un 43% diuen ser mari, un 47,5% russos i la resta es reparteix entre tàtars, txuvaixos i altres. A més, els mateixos mari no formen una comunitat lingüística i cultural homogènia, sinó que se'n poden distingir dos grups: els mari dels prats i els mari dels turons (olyk mari i kyryk mari, respectivament). A part de parlar llengües similars però diferents, els mari dels turons i els dels prats han tingut al llarg de la història més o menys interacció amb els altres pobles de la regió, principalment amb els russos i els tàtars, i això ha tingut un impacte definitori a l'hora de modelar els dos pobles, sobretot pel que fa a la religió: mentre que els mari dels turons són majoritàriament ortodoxos, entre els mari dels prats encara n'hi ha molts que practiquen la seva religió ancestral de veneració dels déus de la natura. I fins i tot entre aquells que en algun moment o altre de la llarga història de conversions van adoptar el cristianisme és molt comú el que ells anomenen marla vera, o 'fe mari', és a dir, considerar-se oficialment ortodoxos però practicar simultàniament les dues religions.

La religió tradicional mari, tal com se l'anomena oficialment, consisteix en el culte a un seguit de déus i esperits que es materialitzen en elements de la natura. En aquest sentit, molts mari rebutgen la paraula paganisme, al·legant que no veneren els elements de la natura en sí, sinó els déus i esperits materialitzats en aquests elements (arbres, rius, fenòmens meteorològics, el cel...). A mi, personalment, m'agrada pensar que en realitat és una religió politeista, que em peguin si no tinc raó.

Davant de la suposada sepultura de Txumbylat
amb un organitzador de la pregària.

El panteó mari està presidit per Kugu-Iumó, el gran déu, o el déu cel. Altres deïtats importants són Mlande-Ava (Mare Terra), Püreshö-Iumó (el déu predeterminador de les coses), Tylze-Iumó (el déu de la lluna) i molts, molts més. Aquest panteó ha anat variant i incorporant deïtats al llarg dels segles, influït per les cultures monoteïstes veïnes; ho demostra que al segle XIX comença a haver-hi referències a un déu únic, Tüng Osh Poro Kugu Iumó, o el 'gran déu únic brillant i bondadós'. Una altra mostra d'això és que amb l'augment del poder del tsar al segle XVII apareix també el déu del tsar, Kugezhan-Iumó. La religió tradicional mari és una religió pragmàtica, apareguda en un medi rural i adaptada a les necessitats del poble que hi viu. D'aquí que, més que palles mentals metafísiques, la religió mari hagi desenvolupat pregàries per demanar bones collites, salut per a la família, els ramats i les abelles (l'apicultura ha tingut tradicionalment un paper molt important en l'economia dels mari) i, en general, el benestar físic i material.

Els temples dels mari són els boscos, o, més concretament, les arbredes sagrades (küsoto). Originalment, quan els boscos ocupaven la major part del territori de l'actual Rússia, els mari resaven en seccions del bosc considerades sagrades. A mesura que es van anar talant aquests boscos al llarg dels segles, les parts sagrades (que es van deixar intactes) van quedar com arbredes sagrades enmig dels camps. Actualment tot poble mari té com a mínim una arbreda sagrada, i és molt pintoresc veure-les a uns quants metres dels pobles mentre viatges per les zones més rurals de la república (que ja és molt rural tota ella). Hi ha arbredes sagrades de diferents tipus i mides. N'hi ha de familiars, n'hi ha que pertanyen a tot un clan o a un poble, i n'hi ha de 'mundials', és a dir, que pertanyen a tots els mari. Aquestes arbredes, veritables temples naturals, solen estar marcades amb una 'porta' feta de branques i teles cerimonials. A dins està prohibit fumar, beure alcohol, embrutar i fer-hi les necessitats (força lògic...), així com trencar branques o arrancar plantes, parlar per telèfon, parlar en veu alta o de temes no escaients (política, per exemple), i es demana no entrar-hi tenint pensaments negatius i violents. Solen estar impecablement netes, però per si de cas abans de les cerimònies es netegen. Jo no sóc una persona donada a les mistificacions, però he de reconèixer que quan vaig entrar en un d'aquests boscos sagrats vaig tenir la sensació d'entrar en un lloc molt antic. La nota discordant era el cotxe de policia que vetllava, suposadament, per la seguretat dels creients, la majoria velletes habillades amb el vesttit tradicional mari i amb mocadors virolats al cap. Tampoc devien conèixer les normes de comportament a dins del bosc sagrat un dels policies, que insistia a perseguir-me per parlar del Barça, ni un home, que va arribar al moment culminant de la cerimònia i em preguntava a crits per la situació política a Catalunya. Vaig haver d'escapar-me de tots dos per gaudir del moment, força màgic, en què els sacerdots oficiaven la pregària final i un centenar de persones, agenollades al bell mig d'un bosc centenari, resaven en silenci capcots en senyal de respecte a la mare natura.

 

Actuació d'un grup de música tradicional mari durant el Peledyix Pairem

La pregària (kumaltysh) es la principal cerimònia religiosa mari. Les pregàries només es poden celebrar dies concrets (dilluns, divendres o diumenge) i poden ser familiars, de clan, de poble o 'mundials', depenent del qual se celebraran en una arbreda sagrada o altra. La que vaig presenciar jo era 'mundial', i va tenir lloc a l'indret més sagrat dels mari, la muntanya de Txumbylat, en territori de la província de Kírov. Txumbylat va ser un príncep mari mític (o mitificat) que al segle XI que va unificar les tribus mari, va iniciar la construcció de ciutats i va establir les normes litúrgiques que encara perduren avui en dia. Cal dir que la gran roca on durant segles van resar tant els mari com els udmurts va ser dinamitada el 1830 per ordre del Ministeri d'Exteriors de l'Imperi rus a petició de l'Església ortodoxa. Avui en dia hi ha dues roques on es creu que pot estar enterrat el príncep Txumbylat, tot i que hi ha poques eviències que  ho demostrin. Els creients insereixen a les escletxes d'una d'aquestes roques monedes d'un, dos i cinc rubles, es a dir, les monedes platejades, que substitueixen les monedes i objectes de plata de què es feia ofrena antigament. Plata o no plata, actualment en una d'aquestes escletxes hi viu una granoteta a qui ningú no fa mal (només faltaria, en una arbreda sagrada fer mal a un animal!) i que es deixa acaronar el caparró.

 

Bilingüisme rus-mari dels turons a Kozmodemianks.
Algunes plaques també contenen el nom en mari dels prats.

Les pregàries les oficien els sacerdots, que en mari s'anomenen kart, un exemple més de la permeabilitat de les cultures del Volga i de la interacció que hi ha entre elles, o si més no de la influència de les cultures més potents, ja que kart és una paraula d'origen tàrtar que en aquest idioma  significa 'vell', 'ancià'. Una altra mostra d'aquesta influència és la paraula pairem (del turc o tàtar bairam), que significa 'festa' en tots dos idiomes. Si això no us convenç, penseu que 'hola' en mari es diu salam lizhe, amb variacions dialectals com salamnik o tsalamanikum o manikm. Jo trobo molt maco això que en una llengua semblant al finès parlada als boscos de Rússia se saludin amb una paraula àrab, una llengua nascuda als rigorosos deserts de la península aràbiga.

Kozmodemiansk, capital de la regió dels mari dels turons
(Gornomariiskii raion), a la República de Mari El

Però no m'enrotllo, segueixo amb les pregàries. Un element important de la religió mari són les ofrenes i els sacrificis. Sí, sacrificis. La religió mari requereix sacrificis d'animals als déus. Antigament se sacrificaven bous, cabres, xais, marrans i ovelles. Havien de ser animals sans, forts i bonics. Avui en dia se sacrifiquen oques i ànecs. El sacerdot du a terme un ritus per assegurar-se que els déus acceptaran l'animal: li esquitxen les ales amb aigua, i si s'espolsa, vol dir que l'ànec o oca en qüestió són aptes per al sacrifici. Un cop han estat 'acceptats' pel déu de torn, li fan acotar el cap prement-li el coll amb un bastó, en senyal de submissió al déu, i després, cataclac! Ganivetada i cap a l'olla. Com us podeu imaginar, aquest aspecte no pot no crear polèmica, de manera que els mari no en solen fer gaires escarafalls. Recordo que, tot just arribar a la part central del bosc sagrat, on es fan les ofrenes i les pregàries, un home em va ensenyar una bossa de plàstic que, visiblement, contenia carn, i em va dir sense que li preguntés res: “Carn de cavall per a l'ofrena... la carn és comprada, no hem sacrificat cap cavall”. El que sí se sacrifica, com ja he dit, són ànecs i oques. Un cop morts, els ajudants dels sacerdots els plomen, i després els posen sencers en uns grans calders de ferro colat penjats d'un travesser al costat de l'altar d'ofrenes. La carn, un cop acabada la cerimònia, serà consumida per tots els presents, i les restes (tant la carn que no es mengi, com ossos i plomes) es cremaran abans d'abandonar l'arbreda. Ningú no es podrà endur res a casa.

Durant la cerimònia els sacerdots oficien tres pregàries: durant la purificació amb foc, la purificació amb aigua, després de la preparació del brou cerimonial, durant les ofrenes i abans de sortir del bosc.

Els 'kart', o sacerdots, durant un parlament en el marc de la Festa
de les Flors, o Peledyix Pairem. 

Les ofrenes no només són animals, sinó que els creients porten a l'altar monedes, draps, diferents tipus de pans, bliný (crêpes), mató, espelmes de cera natural (no poden ser comprades a les esglésies!)... tot ha de ser casolà i natural. Excepte les monedes, clar. Antigament els draps havien de ser teixits i brodats a casa, però avui en dia tothom porta draps comprats. Per fer l'ofrena, els creients (i jo) es disposen en files davant dels sacerdots, que al seu torn estan drets davant de l'altar. Van rebent les ofrenes de cadascú i beneeixen o llegeixen una pregària als fidels (i a mi) i després deixen les ofrenes a l'altar. Aquest altar es munta i es desmunta cada cop que hi ha una pregària (en algunes arbredes se n'hi fa una a l'any i prou) i està fet de troncs i branques lligats entre sí, suposo que d'arbres portats de fora de l'arbreda sagrada. L'altar sempre és al costat de l'onapu, el principal arbre sagrat, dedicat a Kugu-Iumó, que serveix de nexe entre el nostre món i el món celestial. Durant els rituals aquest arbre s'enrama i s'hi fixa una espelma. En un bosc sagrat hi pot haver altres arbres dedicats a diferents deïtats, però el principal sempre és l'onapu. Al final de la pregària, tots els pans seran consumits (o cremats) juntament amb la carn i el brou, les tovalloles es reparteixen entre els assistents i les monedes se les queden els sacerdots (suposo).

Museu etnogràfic de Kozmodemiansk un dia molt assolellat.

En aquestes cerimònies és difícil, per no dir impossible, destriar l'element religiós del nacional. Molts dels assistents van vestits amb la roba tradicional mari: camises i pantalons o faldilla de color blanc, amb brodats al pit, la cintura i l'esquena. Aquests brodats amaguen una simbologia antiquíssima i molt complexa i tenen una funció protectora. Els kart van vestits completament de blanc i porten un capell de feltre molt característic.

En contra del que es podria pensar, a la Rússia medieval el poder es va mostrar, en general, tolerant vers el 'paganisme' mari. Hi ha notícies fins i tot d'un edicte d'Ivan el Terrible (estem parlant del segle XVI) que prohibeix la cristianització forçosa dels mari. Això sí, al llarg del segle XVII es van prendre tot un seguit de lleis que oferien avantatges i eximien d'obligacions a tothom que acceptés la fe cristiana. És probable que aquesta política motivés les conversions interessades i permetés la preservació de la religió mari (recordeu la 'fe mari'). Però com sol passar sempre que dos pobles conviuen en un mateix territori, en cert moment el més poderós va fer tot el possible per assimilar el més feble. Ja he explicat com al segle XIX la roca sagrada de Txumbylat va ser volada a petició de l'Església ortodoxa. El poder soviètic, bel·ligerant amb totes les religions, va tenir en la religió mari una presa fàcil. Víctima dels prejudicis ancestrals contra el paganisme i de les noves polítiques antirreligioses, els mari van veure com se'ls prohibia la celebració de pregàries i com es talaven moltes de les arbredes sagrades. Però tot té un preu, i avui en dia encara s'expliquen històries de brigades de llenyataires o directors de kolkhoz que morien en circumstàncies estranyes després d'haver destruït un küsoto o d'haver talar un onapu. Malgrat les prohibicions, però, fins i tot durant l'època soviètica es va mantenir viva la religió tradicional dels mari, que s'ocultaven de les autoritats resant a casa en silenci, o anant en petits grups a boscos sagrats secrets a hores intempestives. Em van explicar que durant aquest període de prohibicions molts alcaldes o directors de kolkhoz feien els ulls grossos davant d'això, o fins i tot participaven en les pregàries, arriscant-se a ser empresonats o, pitjor, perdre el carnet del partit.

Avui en dia la religió mari és totalment legal, i a principis dels anys 2000 les comunitats religioses van començar a registrar-se com a organitzacions i unificades en una organització religiosa central.

Desfilada de grups de dansa tradicional de totes les regions de
Mari El durant el Peledyix Pairem a Ioixkar-Olà.

Més enllà de l'aspecte religiós, sembla que actualment està tenint lloc una mena de ressorgiment cultural i lingüístic mari. La presa de consciència és important, però cal no oblidar que la situació de les llengües finoúgriques a la Federació de Rússia és dramàtica. Recordo que quan vaig ser a Kozmodemiansk, la principal població del territori on viuen els mari dels turons, la gent gran i de la meva generació parlava entre sí en mari, però als nens els parlaven en rus. La situació del mari dels prats potser no és tan negativa, segurament perquè numèricament són molts més i és el dialecte (perdó, idioma) que es parla a gran aprt del territori i a la capital (tot i que el mari es parla de manera predominant als pobles). Hi ha una emissora de ràdio en mari, que tot sigui dit veu com cada any li redueixen les hores d'emissió, una certa intel·lectualitat que reivindica els drets lingüístics, i una producció literària, teatral i musical discreta però valorada i visible. La família Andrópov, que em va convidar a passar uns dies al seu poble i amb qui vaig assistir a la pregària a la muntanya de Txumbylat, continua transmetent l'idioma als seus fills, tal com fan tants altres. A diferència del que vaig veure a Kozmodemiansk, al poble d'Andropsolà els nens i els adolescents parlaven tots en mari. Això sí, els més petits només tenien l'oportunitat de veure dibuixos en rus.

Abans d'anar al poble, vaig celebrar amb els meus amics el Peledyix Pairem (la Festa de les Flors) a Ioixkar-Olà. Les cançons, balls i converses en mari eren omnipresents. Una situació molt diferent a la de fa només una dècada (o menys), quan parlar mari a les ciutats es considerava de mal to i motiu de burla o ofensa i 'mari', en comptes d'un gentilici, era un insult sinònim d''inculte'. Esperem que això no es torni a repetir mai més.

Teniu que anar al teiatru tàtar

Ahir vaig anar al teatre. Al teatre tàtar. A Moscou. Sí.

La companyia del Teatre Galiasgar Kamal estrenava la seva gira per Moscou, si és que en el llenguatge de la faràndula es pot anomenar estrictament 'gira' a representar durant una setmana a Moscou les obres que habitualment representes a Kazan. Perquè el Teatre G. Kamal és el principal teatre de Kazan; el teatre en si està situat en plenes entranyes de la capital tàrtara i es manifesta en forma de mola de ciment que priva el centre de Kazan de vistes moderadament pintoresques al llac Kaban, que en rus vol dir 'senglar' però en tàtar segurament no. La teulada podria allotjar competicions de salt d'esquí, però té la sensibilitat d'estar pintada de color verd turquesa.

La companyia del Kamal no va portar el seu edifici a Moscou, però poc els en va faltar, almenys si jutgem pel muntatge escenogràfic de l'obra que vaig anar a veure. Bé, la veritat és que contenia tots els elements característics d'uns Pastorets, però estic en una edat impressionable. L'obra en qüestió es titula El xal blau, en rus Golubaia xal, i en tàtar Zenguer xel. Perquè l'obra era en tàtar, tot i representar-la a Moscou; i per tal que els llecs en aquesta bella llengua entenguéssim de què anava l'obra a l'entrada se'ns oferia l'oportunitat de prendre, prèvia donació d'un dipòsit de cent rubles, un aparell amb auricular per sentir la interpretació al rus mentre gaudíem de la interpretació dels actors a l'escenari. El mateix mètode que, si no recordo malament, es fa servir a altres teatres de Rússia quan presenten obres en llengües 'nacionals' (o sense les cometes, com vulgueu).

L'obra en qüestió es va estrenar el 1926, i des d'aleshores s'ha anat reposant sense repòs. Narra les desventures amoroses de la pobra Maissarà, una bella joveneta d'un poble tàtar que des de fa dos anys espera que el seu estimat Bulat, un mite local, torni de les mines on ha anat a treballar per estalviar i casar-se. Entre tornades i estrofes de folklòriques cançonelles (que ens van traduir al 20%), balls populars i escenes de romanticoies murrieries entre els dos gèneres, la germana d'en Bulat comunica a cau d'orella a la Maissarà que el seu platònic maromo tornarà al poble la vigília del Sabantui [festa tàrtara que se celebra abans de la sega. O de la sembra, o de la collita, tant fa -N. del. T.-]

En Bulat arriba envoltat d'una aura d'heroisme i admiració i, a sobre, reparteix regals entre les fèmines. Per a la Maissarà ha portat un xal blau que es veu que és molt maco i molt fi. I es prometen i acorden casar-se la setmana següent.

Però la Maissarà és una orfeneta que viu amb el seu oncle que la maltracta, i que a més està compinxat amb l'ixan local (una mena de mul·là), un vell xaruc que viu sense fotre brot engalipant les bones gents perquè li facin donacions de blat, ous, gallines i pollastres a canvi de rituals religiosos que s'inventa. I també es beneficia les jovenetes, a qui alerta dels perills que corren els seus pits, que es tornaran peluts si no li deixen que els apliqui uns encanteris que ell coneix. Un campió, vaja.

Total, que el tiet obliga a la pobra Maissarà a casar-se'm amb l'ixan, en Bulat es baralla amb el tiet i el mata i ja tenim el drama. En Bulat fuig del poble, la Maissarà acaba vivint una existència còmoda però desgraciada amb les altres mullers de l'ixan fins que en Bulat torna del bosc on s'amaga amb altres fugitius de la llei i entre tots acaben fotent una pallissa als dos dolents molt dolents i se suposa que al final es casa amb la Maissarà, perquè si no, ja em diràs.

Total, que vaig assistir a la representació d'un melodrama nyonyo amb final feliç. Però és igual, perquè l'interès que potser no tenia l'obra el tenien els elements que la precedien i l'envoltaven.

Per començar, jo trobo interessantíssim que a Moscou es representi una obra en tàtar, digueu-me freak. Al vestíbul del teatre la 'tataritat' de l'esdeveniment es revelava amb les tiubiteikes i kalfaks de gala que cofaven el cap d'alguns homes i dones grans, respectivament. Alguns joves combinaven la tiubiteika amb l'americana i la corbata. Jo afinava l'orella i intentava captar fragments de converses en tàtar i em preguntava una vegada més d'on ve la fascinació dels tàtars pel turquesa, plasmada en aquesta ocasió en una abundància poc habitual d'aquest color en els vestits, mocadors de cap i indumentàries variades dels assistents.

Asseguts a la sisena fila de la platea abans que sonés el tercer timbre, la meva amfitriona, la Gulfià, m'explicava l'argument i els secrets de l'obra quan dues altres espectadores que ens seien a prop van ficar cullerada a la conversa. Aquí he d'aclarir que el públic estava compost predominantment per dones de més de cinquanta anys, segment de la població en el qual se situen la majoria de les meves admiradores.

- Vostè és tàrtara? De Kazan? – pregunta la meva veïna a la Gulfià, que se la mira amb recel.

- Sóc tàrtara, però no de Kazan.

- D'on? – a la Gulfià li puja una mica la mosca al nas, però es conté.

- De la regió de X.

- Ah, sí, ja ho conec. Fa molt que és a Moscou? Nosaltres vam venir aquí fa sis anys.

- Jo en fa vint que visc aquí.

I després li van preguntar per la feina, i resulta que la nora o la filla de la senyora preguntadora era metgessa, com la Gulfià, etc. Sempre em fa gràcia com els tàtars sondegen els seus compatriotes, sobretot fora del Tatarstan, per intentar trobar coneixences o parentius comuns, o per intentar encolomar algun fill o filla.

- No té res de graciós, són uns pesats, no et desitjaria haver de passar un interrogatori tàtar – em deia un dia la filla de la Gulfià, que m'agrada més que la seva mare però que com que no era a Moscou no va venir a l'obra.

Quan la senyora de la butaca del costat ja va tenir a tothom identificat, amb la Gulfià i la senyora del davant van començar a valorar l'obra que ens preparàvem a veure. Un clàssic de la dramatúrgia tàrtara, entre totes juntes l'havien vist mig centenar de vegades, em sembla.

- I que n'és de maca! A nosaltres ens agrada molt. A tots els tàtars els agrada molt El xal blau – i recordaven el repartiment d'actors que la representaven als anys vuitanta, i noranta...

- Parlen un tàtar tan ric i maco... clar que amb la traducció t'ho perdràs. Llàstima –i així va ser, perquè la senyora que llegia la traducció va callar més que no pas garlar.

- A moments rius, a moments plores... és una obra boníssima! – deia una senyora de bondadosos ulls blaus amongolats, galtes molsudes i ros platí.

M'expliquen que als censors els van passar per alt alguns elements de l'obra crítics amb el tsar, com quan s'insinua que els cosacs que defensen les fronteres de Rússia poden destruir el poble i matar els seus habitants. Però jo penso: "Si l'obra es va escriure el 1926, les crítiques al tsar haurien de ser més que benvingudes, no?". Més congruent sembla que als anys 90 volguessin evitar que es representés, perquè el clergat musulmà (o el clergat i punt) en surt força mal parat. M'expliquen també que en una ocasió pels motius que fos no es va trobar cap actriu jove que pogués interpretar el paper de la Maissarà, i la va encarnar una dona gran, no gaire escaient per al rol de jovencella casadora. I abans que comencen a riure-us-en us recomano que mireu la sèrie que va fer TV3 de Mirall trencat i que compareu l'edat que té la Teresa al principi de l'obra i la que aparenta l'actriu.

Però, vaja, malgrat una cosa i l'altra, vaig tenir molts 'inputs', i vaig aprendre i deduir coses. Una de les més destacables, però, va ser al principi, quan diferents peixos grossos de la companyia del Kamal, del teatre de Moscou on es representava l'obra i la representació permanent del Govern del Tatarstan a Moscou, un senyor (actor d'un altre teatre, crec) amb un cap de rectangularitats blanes i una bona tofa de cabells va pixar molt fora de test i de text dient: "En un moment com l'actual, quan un setmanari francès vexa el profeta dels musulmans, igual que fa un temps les idiotes de les Pussy Riot van ofendre els ortodoxos a la catedral del Crist Salvador, nosaltres proposem una obra que no conté cap ofensa, només bondat i bones intencions". Doncs molt bé. Però el diàleg d'una de les escenes en què els fugitius ateus es barallaven amb els fugitius religiosos al bosc on s'ocultaven diu el següent:

- No us permeto que us burleu de déu! Estic disposat a perdre la testa per la fe [...] No permetré que ningú el nom de déu! (s'aixeca amenaçador)

- (rient) Va, només fan broma. Tranquil·litza't, home, no t'enfadis, ja no ets pas una criatura, per no entendre les bromes.

Si els espectadors van riure o no les bromes no ho podria assegurar, però quan es van encendre els llums a l'entreacte, tant la Gulfià com meva garlaire veïna tenien els ulls negats i se'ls eixugaven amb la punta del mocador.

La gran escapada caucàsica: cremant pneumàtic al Daguestan

Per a algú que, com jo, només ha conduït un Seat Marbella (amb tapisseria blau turquesa) es fa difícil entendre que en cert moment la seva vida es transformés en una road movie. Com a excusa puc argumentar que tot va començar a Makhatxkalà. I que no va ser culpa meva.

Jo estava prenent cafè i xocolata en un minigratacels de Makhatxkalà. Si girava el cap cap a l'esquerra s'obria davant meu una panoràmica del magre centre de la capital daguestanesa. I si el mantenia recte veia la que probablement era la noia més atractiva d'aquella banda del Gran Caucas. I de l'altra.

Els gens eslaus van regalar a la Marina un d'aquells nassarrons culminats amb una protuberància rodanxona que són la millor aportació de la nació russa a la humanitat (davant d'aquests nassos, Dostoievski i Tolstoi poc hi tenen a fer) i, ja posats a embadalir, també li féu present d'uns iris de color de mel. Algun tataravi tataromongol li va deixar de record el dolç ametllat dels ulls, i el llegat darguí se li manifesta en una brunor de pell subcontinental.

Aconsegueixo la proesa de deglutir el cafè i la xocolata sense moure ni un mil·límetre les cervicals ni pràcticament parpellejar, concentrar com estic a no perdre'm, ni que sigui un sol nanosegon, cap dels gràcils moviments de la Marina, que rebla els seus encants visuals amb la graciositat sonora d'una parla adorablement papissota. El temps s'escola mentre xarrupem cafè i rememorem les aventures del dia. Els encants de la vella Makhatxkalà, del que en queda, m'ha transportat, com em sol passar, a ciutats que ja no existeixen i a èpoques que ja he fet tard per viure.

A l'estació de tren, una llangonissa de ciment que esguerraria la part vella de la ciutat si no fos tan entranyablement lletja, un policia ha multat en Mario per fumar. Abans de procedir a amonestar-lo ha tingut la delicadesa d'ell mateix llançar el terra la cigarreta que estava pipant. Indignada, la Marina ha recriminat a l'agent el seu comportament i li ha demanat (exigit, ordenat) que la multés a ella i que, si volia algun motiu per fer-ho, es podia posar a fumar allà mateix. Fins i tot li ha demanat foc. Mentre es produïa aquesta pugna entre David i Goliat (una David preciosa i un Goliat lleig i uniformat), la resta de polis es feien amics d'en Mario ("Ets un mariner iranià? No? Per què no?") i jo feia veure que mirava souvenirs a les botigues de l'estació, tot i que en realitat seguia l'escena protagonitzada pel policia mafiós amb tota la dissimulació de què sóc capaç. O sigui, molt poca. Reflexiono que, del nostre grup de tres, sóc l'únic que el nom no li comença per ema. A les botigues tenen objectes de record entre molt lletjos i moderadament lletjos: figuretes de ballarins tradicionals del Daguestan, tasses, imants, peücs virolats. Em compraré uns peücs.

Mentre recordem l'episodi de l'estació es fan les tres, l'hora en què, com havíem acordat, de les mans de la Marina havíem de passar a les dels nostres pròxims amfitrions. Durant el nostre viatge pel Daguestan en Mario i jo vam anar passant d'un amfitrió a un altre, sense saber qui seria el següent, que només se'ns revelava per missatge telefònic poc abans d'arribar al nostre destí. Però mai no vam tenir cap dubte que l'hoste de torn apareixeria. Tampoc van tenir mai cap garantia que l'hoste de torn ens alliberaria.

Després d'un parell de malentesos vam trobar en Xamil, l'encarregat de treure'ns de Makhatxkalà i portar-nos al llarg de la costa en direcció sud, allà on s'acaba Rússia i comença l'Orient Mitjà. És un jove d'aspecte seriós, gairebé hostil, que ens fa passar al saló d'un Lada 7 atrotinat. Darrere el volant seu l'Artur, el nostre xofer, un postadolescent taciturn que només en comptades ocasions deixarà sentir el seu rus, vocalitzat amb la boca plena, allargant les síl·labes i amb una peculiar cantarella turca. Ell és kumyk, i té unes faccions que podrien ser iranianes, una tofa de cabell morè i una gran cella. En Xamil és darguí, com la meitat de la Marina. Té els ulls blaus, el cap molt rodó i els trets angulosos.

Cobrim en un temps rècord la distància entre Makhatxkalà i Izberbaix, una mena de Salou a la daguestanesa, en part perquè l'Artur ignora i viola les normes de circulació i de sentit comú més elementals, en part perquè el seu silenci, n'estic convençut, transfereix velocitat al vehicle. Ell, però, es manté inalterable, malgrat que el Lada avança a tots els quilòmetres per hora de què és capaç. En Mario té la teoria que té mal d'amors (l'Artur, no el Lada), perquè ens fa sentir una vegada i una altra un CD, o DVD o i-Pod amb un popurri melindrós i embafador de cançons de desamors en rus i en altres llengües que no sempre identifiquem: turc, àrab i...? Sigui quina sigui, els habibis se succeeixen amb la mateixa assiduïtat que els liubov moià (amor meu), els sotracs i els cotxes que ens fan llums perquè estem avançant en contínua en un canvi de rasant. No és que els altres conductors siguin més conscients (o menys creatius) que l'Artur; simplement que trobar-se un cotxe de cara els obliga a frenar i els impedeix anar més ràpid.

Abans d'entrar a Izberbaix trenquem per un camí de carro i ens pugen a un turó perquè tinguem una panoràmica de la ciutat. Des del nostre mirador (un escampall d'ampolles de vodka, paquets de tabac i restes de fogueres) Izberbaix es presenta com diverses corrues paral·leles d'edificis soviètics de pedra disposats al llarg de la costa. L'espectacle visual no dóna més de si, i al cap d'uns minuts avisem a conductor i copilot que ja està, que ja podem prosseguir el nostre trajecte. Enfilem camí avall, avançant amb dificultat pel fang. Uns cavalls que fa pocs segons pasturaven dalt del turó ens passen a tota velocitat pel costat del nostre Lada, que acusa la falta d'asfalt.

A Izberbaix ens toca passejar per la platja durant la posta de sol. Fa només unes hores estava fent el mateix a Makhatxkalà amb la Marina, i ara, oita, amb tres homenots. Bé, només amb en Mario, perquè el darguí i el kumyk es queden a dintre el cotxe per no passar un fred que no fa. Però per a un daguestanès no acostumat als rigors de Moscou, el vent tardorenc que bufa del Caspi deu ser suficient per obligar-lo a embolicar-se amb la jupa. O per quedar-se a dintre el Lada a escoltar més cançons de desamor.

En un cafè de color groc prenem uns tes i uns dolços redolços que no ens deixaran pagar. Quan s'és convidat a l'Orient (i el Daguestan és més oriental que molts altres llocs més a l'est) cal tenir clar des del principi que quedes eximit de fer qualsevol dispendi i que totes les teves despeses aniran a càrrec de l'amfitrió fins que ell ho consideri oportú. Els garrepes recalcitrants que vegin en això un gran avantatge han de saber que, com a contrapartida, des del moment que encaixen la mà dels seus hostes passen a ser propietat seva fins a nova notificació.

Durant tot el trajecte en Xamil ha preguntat incansablement si teníem ganes de fumar porros i si ens agradava l'alcohol. Davant de la perspectiva de passar la nit fumant i bevent amb uns postadolescents, he dit que no, que jo sóc un sant, i em fa força mandra pensar la nit que ens espera si avui ens quedem a dormir a casa d'uns jovencells amb ganes de 'festa' i d'impressionar uns estrangers amb el seu motherfuckerisme. (He considerat de bon to no preguntar gaire qui ens acolliria aquesta nit. Els nostres amfitrions són amics d'amics, i se suposa que són de confiança.)

Els meus temors són en va, perquè passarem la nit a casa dels pares d'en Xamil (i d'en Xamil mateix, que es veu que té poc més de 20 anys). És una casa de poble, amb hort, latrina, catifes al terra i a les parets i cuines econòmiques. Els seus pares ens reben hospitalàriament. Un cop descalçats i desabrigats passem a la sala d'estar, presidida per un joc de sofà i butaques i un gran televisor. En Xamil i la seva mare aviat cobriran una tauleta amb bols de caramels, melmelades, ametlles i altres fruites seques, a part del preceptiu te i cafè, tot plegat en qualitat d'aperitiu per esperar el sopar. 

Però la veritable sensació de la casa (una sensació de la qual jo encara desconeixia la magnitud) era el cap de família, en Mohamed Alí. Jo em pensava que, en un ambient familiar, estaria a recer del vici, i que en aquella casa pairal de Novokaiakent passaríem una nit tranquil·la i de confortador descans per, l'endemà, llevar-nos ben d'hora i fer cap a Derbent, la ciutat que havia de ser la joia del meu viatge.

En Mohamed Alí s'encarregaria de demostrar-me que anava equivocat. I molt.

Daguestan: creuant fronteres inexistents a Muntanyilàndia

És arribar a Makhatxkalà i sentir a la cara una explosió de vida. A l'agitació habitual de les terminals de bus russes, a la de Makhatxkalà (un solar als afores de la ciutat) s'hi afegeix el nervi d’una població meridional, musulmana i molt jove.

Han sigut deu hores de bus per les estepes i les meridionals terres fèrtils de Stàvropol. Ens hem despertat al Petit Caucas, a la ciutat balneari de Piatigorsk. L'estació de busos estalinista exhalava un aire de destí vacacional soviètic fins i tot el fresc matí d'un dia feiner de 2014. El nostre autobús sobrevingut, una cafetera blanc-i-blava, ha dibuixat durant deu hores un arc que ha unit tot de pobles i ciutats polsoses fins que hem arribat al Daguestan per la zona semidesèrtica del nord.

Mesquita de carretera

Un control policial en entrar al Daguestan em proporciona l'alegria il·lusòria que el nostre és un viatge transfronterer. En un edifici administratiu, una bandera russa flanquejada per dues de daguestaneses (roig-verd-blau) accentua aquesta sensació, i em transporta mentalment a una mena de Pont de l'Amistat sense riu. Però és una falsa impressió: per molt que repeteixi als meus companys de viatge "això és l'Iran sense ser l'Iran", la realitat és que el Daguestan no deixa de ser una de les 21 repúbliques russes (22?), que al seu torn no deixen de ser uns 'subjectes' de la Federació de Rússia com qualssevol altres.

Makhatxkalà em sembla un Teheran minúscul. Dones tapades, botigues de parafernàlia musulmana, comerços de queviures per tot arreu. Caos circulatori. Cel tapat. Roineja.

De camí cap aquí, només en territori daguestanès hem passat per davant d’una vintena de gasolineres, algunes arrenglerades de tres en tres, com si el petroli del Caspi fos un producte que es fa malbé i que cal oferir a peu de carretera com les pomes, el vi casolà en garrafes de plàstic o el peix fumat, marronosos cadàvers fluvials i marins per deglutir mentre beus cervesa. Cap de les gasolineres pertanyia a cap companyia coneguda, i algunes, amb noms com LuKKoil (en inequívoca al·lusió a LukOil), estaven impregnades d'una divertida pàtina de creativitat il·legal. Il·legal i fecunda, perquè cadascuna de la vintena d'estacions de servei que hem vist tenia un nom diferent, no n'hi havia cap de repetit. Però totes, sense excepció, ostentaven la seva mesquita o sala d'oració, algunes d’elles ben xarones. (En recordo una de color groc llampant amb una mena de fals minaret, culminat amb una cúpula de ceba vermella.) Quan hem parat a fer un pipí (perquè ho hem demanat al conductor), uns poligoneros daguestanesos han fet veure que ens atropellaven a mi i a en Mario, un dels meus companys de viatge (l'altre és l'Anna). I tant el nostre autobús com la furgoneta posterior amb què hem acabat d'arribat a Makhatxkalà han evitat atropellar moltes vaques.

Al llarg de la principal carretera del 'país' pasturen i transiten ramats de remugants. Els pastors les atien perquè travessin el més ràpid possible, però quan s’apropa un automòbil a 200 kilòmetres per hora (per menys no val la pena agafar el cotxe, aquí), fan senyals al conductor perquè redueixi la marxa i les deixi passar.

¿Qué le voy a hacer, si yo nací en el Caspio?

Quan hem arribat a Makhatxkalà començava a ploure. El terra, que encara no havia absorbit l'aigua de la tempesta de la nit abans, s'enfangava. Una de les passatgeres de la nostra furgoneta, una dona grossa tapada amb molts mocadors i xals de mides desiguals, ens ha indicat quina marxrutka havíem d'agafar per arribar fins a casa de la Zeinab, l'amiga de l'Anna que ens acollirà (al Daguestan s'hi va de convidat). Era l'hora punta i els transport públic anava ple de gom a gom, de manera que la dona ha escridassat un jove que gosava esmunyir-se en una furgoneta on, creia ella, només quedaven lliures tres seients, els 'nostres' seients, segons la cosmogonia de la bona dona, que carretejava dues bossarres plenes de no sé què. Jo l'he ajudada a portar-ne una, i fent broma li he preguntat què estava transportant. I de sobte he pensat: "Hòstia, i si és una vídua negra txetxena..?". Però no ho era. També ens ha fet molta 'il·lusió', al matí, quan hem pres els nostres llocs a la tartana Piatigorsk-Kizliar, que el conductor detectés una bossa de plàstic plena de mòbils vells. "Explotaran?", ha preguntat, jocosa i enriolada, una responsable de l'estació de busos. I el conductor li ha rigut l'ocurrència. Ha ha, quina gràcia, per partir-s'hi... Resulta que se'ls havia deixat un noi que venia de Stàvropol. I no, no han explotat.

Madrassa al centre d Makhatxkalà

No estic descobrint res de nou si explico que el Caucas Nord és una zona convulsa. Txetxènia, Daguestan, Ossètia del Nord (Beslan)... un gresol d’ètnies, llengües, religions i cultures fascinants que, malauradament, la majoria associa amb passatges tristos de la història moderna de Rússia. O no, perquè hi ha molts russos que ni saben que el Daguestan (caucàsic, sísmic, musulmà, volàtil, multiètnic i multilingüístic) forma part de la Federació de Rússia. El topònim, un revelador (i rebel·lador) poti-poti de turc i persa, significa 'el país de les muntanyes', i en aquestes muntanyes s'encimbellen i s'arrapen pobles d'arquitectura multisecular i corprenedora, entre els quals el punt poblat més meridional de Rússia.  

Caminant cap a casa de la Zeinab, ja de nit, a l'entrada a una zona de descans amb llac inclòs hem vist un cartell commemoratiu dels 15 anys de lluita antiterrorista al Daguestan. És a dir, 15 anys des que un grup d'homes armats van baixar de les muntanyes del Caucas Nord i van cometre un atemptat terrorista en territori daguestanès. Al segon pilar que sostenia l'arc d’entrada al parc, un altre cartell ordenava "Digues no al terrorisme i a l'extremisme". Com una mena de "No a les drongues" local.

De la mateixa manera que fa 15 anys un grup de dogmàtics intentava imposar la seva realitat, en fa uns quants més, a l'època soviètica, els professors de les escoles del Daguestan (i cal suposar que no només al Daguestan) intentaven imposar la seva obligant els nens de famílies musulmanes a trencar el dejuni del ramadà forçant-los a beure aigua. Així ens ho explica la mare de la Zeinab, una dona d’una seixantena d’anys que n'aparenta molts més, diabètica i afable, que ens rep a casa seva únicament amb els peus i la cara destapada i escoltant música religiosa a tot drap. Ni per indumentària ni per hospitalitat no difereix gaire de la mare de la meva amiga Luna, xiïta libanesa de Sinaida, ni de la de l'Abdelrazzak, un amic algerià d'El Ued.

Carreró a la poca Makhatxkalà vella que queda

Ens ofereix te, bombons, caramels i dàtils mentre pel transistor vocifera un predicador musulmà. El radiomul·là parla un bon rus, però amb un fort accent que no identifico, i engalana el seu beatífic discurs amb una profusió de termes alcorànics degudament eslavitzats. Els mots tenen fàcil traducció al rus, però unes bones dosis de 'rahim', 'alhamdulil·là', 'zakat' i 'namaz' embelleixen el sermó com arabescos i li confereixen credibilitat entre l'audiència. Nosaltres oferim les galetes, casolanes i delicioses, que ens ha donat per al camí l'Antonina, la mare d'en Dima, company de feina, que a Piatigorsk ens va acollir i alimentar amb un dels millors satsivis que es deuen poder menjar fora de Geòrgia (i a dins de Geòrgia), acompanyat amb lobio, jinjuli i altres riques menges transcaucàsiques no indoeuropees. Igual que l'orador radiofònic declina l'àrab, la mare de la Zeinab declina el nostre oferiment (ens informa de la seva diabetis) i ens explica que feia de professora de l'alcorà en una associació religiosa, però que ho va deixar fa dos anys. El seu pare era mul·là a l'època soviètica, i els despertava a les cinc del matí per resar i llegir el llibre sagrat. "Després ens deixava seguir dormint si volíem." A la canalla l'obligaven a trencar el dejuni a l’escola, però el seu pare mai no va rebre cap pressió ni amenaça perquè abandonés la seva tasca proselitista religiosa al país dels soviets. "Mai ningú el va delatar." Pel transistor ara brama un quartet que canta doo wop islàmic, i observo que paradoxal que és entonar una melodia musulmana a capella.

Venint cap a Makhatxkalà, per la ràdio de la furgoneta hem sentit una falca d’una clínica que publicitava les meravelles de les quals eren capaços els seus metges amb els prepucis dels petits musulmans.
 

Gent desconeguda ens ajuda amablement a trobar els carrers i cases que busquem. Uns veïns es barallen al pis de baix (en quin de les desenes d’idiomes que es parlen en el diminut territori del Daguestan es deuen estar escridassant?) Són les 11 de la nit i un veí fa obres.