Tàtars tots

De preadolescent dibuixava ciutats siberianes. Com a mínim una sí que en vaig dibuixar, que la làmina encara corre per casa dels meus pares. També és força possible que moltes les plasmés en el recobriment de fòrmica de les taules del Carme de Manlleu, un suport sempre a l'abast en els moments d'inspiració, per bé que efímer (cada divendres a les cinc netejàvem les taules amb "líquid"). Més tard, me'n devia inventar alguna que el meu cervell, en l'efervescència pròpia de l'edat, va transmetre a la mà, i que aquesta i el seu apèndix el llapis van representar en alguna taula de l’insti, on algun professor potser fins i tot va valorar les meves dots per a l'art pictòric, no sense retreure'm que, en comptes d'escoltar i prendre apunts, dibuixés blocs clònics rectangulars disposats simètricament en carrers rectilinis que menaven a una gran plaça de Lenin.

La neu, per escassa a Manlleu, em fascinava quan era petit. La manera com condiciona la vida i com transforma el paisatge, el so, la percepció del moviment... tot sembla més llunyà, més lent, més plàcid quan el poble el cobreix una capa de neu.

Amb aquest bagatge d'infantesa, en assolir una edat en què ja havia llegit i sentit alguna cosa i ideològicament havia decidit que molaven més les esquerres i em sentia atret pel gegantisme i els rigors estètics soviètics (bàsicament perquè feien mitja por), no és estrany que Sibèria es convertís en la meva Meca. Una Meca molt gran. Una Megameca. M'imaginava esplanades ermes de dimensions pacífiques colonitzades en nom del socialisme, homes i dones diminuts forjant una illa d'humanitat enmig d'un infinit mar de neu, lluitant contra els elements per conferir ànima a aquest despropòsit de la naturalesa. Contrastant amb l'arbitri de la creació, i alhora en consonància amb l'austeritat siberiana, bàsics blocs de ciment i de formigó desafiaven aquest infern a quaranta sota zero. D'una banda, rectes avingudes grises paral·leles es creuaven amb rectes avingudes grises perpendiculars i formaven una ciutat de paral·lelípedes perfectes. La monotonia només es trencava a la plaça de Lenin, oberta a una avinguda exactament el doble d'ampla que la resta i batejada en nom i amb el nom de la Revolució. O d'Octubre o Soviètica, tant feia. I xemeneies, moltes xemeneies. Alts forns i plantes d'indústries pesades vomitaven fumerades negres que en la immensitat siberiana semblaven esquàlids regalims de sutge. D'altra banda, serralades cobertes d'avets flanquejaven planes incommensurables que s'abocaven a les costes pedregoses i desolades d'oceans grisos, tumultuosos i amenaçadors on illes inhabitables servien de preludi de les latituds del glaç etern.

Un drama arquitectònic i geogràfic, vaja. No és estrany que la ment d'un adolescent s'hi sentís atreta.

Com sol passar, va ser arribar a Moscou amb vint-i-pocs anys i perdre l'interès per Sibèria. Sí, aleshores començava la meva fase oriental, i el que m'atreia no eren les horitzontalitats pregones de Sibèria, sinó les sensuals corbatures perses i hindustaneses.

Ja és mala sort.

O no.

No, perquè aquesta fal·lera orientalistoide em va empènyer a visitar, durant el meu primer any a Moscou, Àstracan en comptes de Sant Petersburg, Nóvgorod i altres ciutats que són molt maques i interessants però que, nyxs!, no eren ben bé el que em calia aleshores.

I després va venir Kazan. O, més ben dit, hi vaig anar jo.

Kazan, capital del Tatarstan, la república on palpita el cor del Volga. Com podia ser que no se m'hagués acudit abans fer-hi una incursió? La primera vegada hi vaig anar amb dues brasileres  de l'Institut Puixkin. Recordo que ens vam empassar totes les mesquites del centre i les que no eren del centre, que a l'hotel soviètic on ens vam allotjar primer no ens hi volien i que les dues noies caminaven molt a poc a poc però que no els ho vaig retreure ni em vaig emprenyar amb elles, cosa estranya en mi. Més estrany encara és que no m'engeguessin elles a la merda per fer-los veure tantes mesquites. O potser és que eren tan freaks com jo i també s'ho passaven bé mirant mesquites. No m'ho vaig preguntar, aleshores, fascinat com estava amb el meu primer contacte amb l'islam. Entrar en una mesquita va suposar una mena de ritus iniciàtic. Més per a la mesquita per a mi, perquè cap mesquita havia hostatjat mai un pesat que preguntés insistentment si hi podia entrar encara que no fos musulmà. Era com si envaís el territori de l'altre, sense que quedés gaire clar si l'"altre" ho era per musulmà o per religiós. En qualsevol cas, per primera vegada vaig ser conscient que havia de mentir i amagar el meu ateisme quan em preguntaven per les meves conviccions en matèria de fe.

Una de les mesquites que vam visitar era la Zakabànnaia (nom que indica que queda a la que aleshores era l'"altra" riba del llac Kaban). Vam enganxar-hi el mul·là, que va resultar ser un noi més jove que jo aleshores, i amb qui més endavant vam mantenir una breu correspondència (jo el vaig escriure i ell em va respondre). Era del Turkmenistan, de manera que la seva llengua materna, el turkmè, li havia permès aprendre amb facilitat el tàtar. En la seva última (i primera) carta, m'aconsellava que "anés amb compte amb les dones", i aquí va ser quan vaig entendre que de les religions jo en puc aprofitar el missatge de pau i el llegat artístic i arquitectònic que han deixat, però res més.

Feta de totxana vermella i amb un minaret que semblava un far, l'any 2001 la mesquita de Més Enllà del Llac Kaban quedava separada del centre de Kazan per una zona de descampats, habitatges escadussers i velles fàbriques. Al 2014 amb prou feines treu el cap (el minaret) per darrere d'un centre comercial i de negocis brillant (literalment). Quan t'hi apropes, els marcs de guix de les finestres i les escales de ferro forjat denoten cert aire art déco que no sospitava que s'hagués aplicat mai a una mesquita.

I aquí és quan l'islam tàtar revela la seva cara més interessant, si més no arquitectònicament. Associem l'islam amb camells, palmeres, dàtils i quaranta graus sobre zero, però els tàtars ens demostren que també és pertinent associar-lo amb ants, avets, panades de salmó i quaranta graus sota zero. Sobretot amb panades de salmó. I amb llangonissa de carn de cavall. I txak-txak, una mena de xurros petitons amatxucats en una piràmide que supura almívar.

Ja deveu endevinar per on van els trets: els tàtars permetien a la meva imaginació satisfer a la vegada el deler de neu i la fal·lera d'Orient (en el sentit més saidià del terme).

Sí, al Tatarstan Orient i Occident es troben, mai més ben emprat el tòpic, i mesquites d'un blanc immaculat es mimetitzen en la capa nevada que cobreix la terra a l'hivern i només les delata el verd de les punxegudes cobertes octogonals dels minarets. Però això a les ciutats, on les edificacions tàtares, de pedra, van entrar més en contacte amb els moviments arquitectònics que, vinguts d'Europa, havien adaptat els russos, i per això hi ha mesquites amb elements modernistes, o neoclàssics. Als pobles tàtars les mesquites eren de fusta, senzilles construccions que es distingien poc d'una casa normal, en general només pel petit minaret.

Les mesquites més notables són a la capital, on només a partir de finals del segle XVIII als musulmans se'ls va permetre edificar tranquil·lament les mesquites que volguessin, on els plagués i del material que els abellís. Des que al 1552 Ivan el Terrible va conquerir la capital del khanat de Kazan (fins aleshores l'últim obstacle que impedia als russos conquerir Sibèria i, en definitiva, arribar a les costes del Pacífic), els tàtars, vençuts i humiliats, van ser expulsats de la ciutat i foragitats de les millors terres del territori que fins feia poc els pertanyia. Se'ls va prohibir erigir mesquites i no podien entrar al kremlin que els russos van construir a Kazan, sota pena de mort. Es van dur a terme cristianitzacions forçades (i no tan forçades) i els únics tàtars que tenien cert paper en els afers d'estat eren els que els funcionaris russos necessitaven com a intèrprets per entendre's amb altres pobles turcòfons (de la mateixa manera que el "meu" mul·là misogin turkmè es podia entendre amb els tàtars).

Com deia, no va ser fins ben entrat el segle XVIII que es va restablir certa normalitat en la vida religiosa i cultural dels tàtars després de la conquesta de Kazan dos-cents anys abans. L'emperadriu Caterina II, monarca il·lustrada per antonomàsia, entenia perfectament que la repressió no treia cap a res, i a desgrat de les autoritats ortodoxes va abolir les lleis que prohibien als tàtars practicar la seva religió amb llibertat. Conta la llegenda que, un cop derogats els edictes repressius, les autoritats municipals van adreçar-se a l'emperadriu perquè, almenys, limités l'alçada que havien de tenir els minarets, ja que temien que les torres de crida a l'oració de les mesquites sobrepassarien en metres el que la seva fe ortodoxa estava preparada per suportar. Aleshores, figura que Caterina va respondre: "Jo he determinat on [els tàtars] poden construir a la terra, però al cel poden construir tan alt com vulguin, perquè el firmament no forma part dels meus dominis". Tela, tu.

Una de les primeres mesures que va prendre Ivan el Terrible després de prendre la ciutat va ser expulsar-ne els pobladors tàtars. El nou assentament que se'ls va assignar consistia en terres humides i insalubres situades al sud del Kaban (davant per davant d'on segles més tard es construiria la mesquita de Zakabànnaia), prop d'on les aigües del riu Bulak deixen el llac per anar a desembocar al Volga, pocs quilòmetres enllà. Segons la llegenda, el monarca Ivan, que a part de terrible era una mica cabró, es veu que mostrant als tàtars l'aiguamoll que a partir d'aleshores haurien de considerar la seva llar els va dir "allà teniu el vostre lloc!". Però clar, els ho va dir en rus, i en aquest idioma els mots sonen vot vam miesto!; miesto en rus és lloc, i alguns lingüistes creuen que d'aquí ve la paraula tàtara bistä, que vol dir assentament, però ja pots comptar si és veritat…

L'assentament va anar prosperant a bots i empentes, la població tàtara va anar augmentant, entre entrebanc i entrebanc, incendi i incendi, prohibició i prohibició. Els edictes més aferrissats els va signar, paradoxalment, l'emperadriu Caterina II, a petició de Luka Konaixevitx, que va ser arquebisbe de Kazan entre 1738 i 1755. El Rouco Varela ortodox, entre altres facècies, va ordenar enderrocar 418 de les 536 mesquites de Kazan i va obligar els tàtars, un cop més, a abandonar les seves llars i a instal·lar-se uns quilòmetres més lluny de l'assentament al qual els havien relegat. D'aquesta manera es va fundar el Nou Assentament Tàtar, que amb els anys creixeria i acabaria fonent-se amb el vell.

Jo vaig descobrir que a Kazan existia un barri tàtar fullejant una Lonely Planet de Rússia quan ja feia anys que havia trepitjat el Tatarstan per darrera vegada. La guia deia que a la riba dreta del Kaban sobrevivien en mal estat algunes cases de fusta vestigi del que havia sigut l'assentament musulmà de la ciutat. I que el poc que quedava desapareixia ràpidament, presa de l'especulació. Aleshores vaig recordar que les dues vegades que havia visitat Kazan, els meus periples a la recerca de mesquites havien transcorregut per carrers força desastrats. La frase "desapareix inexorablement presa de l'especulació" va ser el primer que em va venir a la calibòcia quan vaig saber que Kazan seria la seu de la Universiada 2013. Ja m'imaginava el barri totalment arrasat, amb alguna mesquita indultada enmig de grans blocs de pisos i oficines de panells i vidre.

Per sorpresa meva, però, la tercera i darrera vegada que he visitat Kazan he pogut comprovar que, malgrat tot, part de la bistä es conserva. És més, s'ha convertit en un dels atractius turístics de la ciutat, per bé i per mal. Clar que Kazan no és Benidorm, i la capitulació davant del turisme significa únicament que l'Antic Assentament Tàtar s'ha situat al mapa, i que indicadors metàl·lics situen els turistes perquè la trobin. Antigues cases i hostals han mutat en restaurants, hotels, botigues d'antiguitats i fins i tot en unes galeries de botigues de records (quatre o cinc, no us espanteu) on una senyora cofada amb el kalfak típic t'explica detalladament les característiques de tots i cadascun dels souvenirs que vol vendre (però que possiblement no vendrà perquè tots els turistes marxen com esperitats davant de la seva profusa verborrea). La meva botiga preferida, però, és la que pertany a la mesquita Mardjaní. És àmplia, nova i sense cap encant particular, però ja hi era la primera vegada que vaig ser a Kazan, i en l'última ocasió una senyora enèrgica i xerrameca de 90 anys (el que en castellà es podria definir com una tártarabuela) m'explicava que de jove era gimnasta i que jo havia de fer esport per créixer; jo vaig protestar dient-li que així ja sóc fantàstic, i la dependenta, que era guapíssima, es va posar de part meva dient que el seu marit també era baix i ella és alta i no passa res. Després la dona va dir que era del Barça perquè tots els jugadors són musulmans, i que també li agrada el València perquè ha guanyat moltes competicions. I després ens va dir que tenia raó, perquè tenia 90 anys. Sí senyor.

Entre la supernonagenària i la bella botiguera em van ajudar a triar la tiubiteika (tübätäi, en tàtar) que més m'afavoria, i me'n vaig quedar una de clàssica de vellut, del color verd maragda que al Tatarstan permet identificar de seguida qualsevol cosa la tataritat de la qual s'hagi de ressaltar. La tübätäi, per cert, és un barretet sense ala, de forma cilíndrica, semblant a un plat de menjar per a gats (un dels símbols del Tatarstan és un felí silvestre). A Kazan el tipus de comerç on la vaig comprar abunda. Solen estar ubicats prop de les mesquites, però no necessàriament, i alguns s'anuncien amb reclams tan inequívocs com "botiga musulmana". Hi venen roba apropiada per a musulmans i musulmanes, amulets amb cites alcoràniques, alcorans (amb cites alcoràniques, també), rosaris, perfums, despertadors en forma de mesquita que t'avisen quan és hora de resar, raspalls, pasta de dents i bastonets d'higiene bucal halal, llibres d'història dels tàtars, literatura religiosa, contes infantils en tàtar, CD i DVD també de temàtica islàmica, gorrets per posar-se durant les oracions (fets a Rússia -al Tatarstan-, a l'Uzbekistan i a la Xina) i infinitat de productes més. Bé, de fet no es distingeixen gaire de qualsevol botiga d'articles relacionats amb l'islam de qualsevol lloc del món (Barcelona, Teheran, Madràs o Vancouver), amb la diferència de l'element identitari autòcton tàtar.

Algunes cases antigues les han maquillat de colors, potser per dissimular i compensar que les cases contigües se les han carregat per construir blocs de pisos al seu lloc. Però serem bones persones i agrairem a les autoritats municipals que almenys hagin entès que el llegat històric de l'assentament tàtar és important (encara que sigui perquè en poden treure profit), tan o més que el Kremlin.

Els tàtars no només viuen al Tatarstan (de la mateixa manera que al Tatarstan no només hi viuen tàtars), sinó que hi ha zones on històricament hi viuen comunitats tàtares de certa importància des de Sibèria fins ben a prop de Moscou. I això sense comptar els tàtars de Crimea, els de Polònia, Letònia i Finlàndia. Tot i habitar en una zona tan vasta (o potser precisament per això), Kazan va ser l'únic lloc on es va desenvolupar una cultura urbana específicament tàtara.

Conten les cròniques de viatgers que els europeus quedaven decebuts quan, en arribar a Kazan, constataven que l'aspecte del barri tàtar en realitat no diferia tant del de qualsevol assentament rus. Esperaven veure bons salvatges, evocadores escenes exòtiques i ordenat caos oriental, però en canvi el que hi trobaven eren violinistes, reunions per prendre el te, rellotges de pèndol, sessions de fotografia i discussions de negocis.

De fet, avui en dia l'únic que distingeix el barri tàtar de qualsevol carrer amb aires d'antigor de qualsevol ciutat russa són les mesquites i les "botigues islàmiques". Al principi sí que els habitatges tàtars es disposaven segons el patró "oriental" (diverses cases obertes a un pati interior), però amb el temps es van anar russificant i, almenys exteriorment, eren pràcticament idèntiques que les construccions dels eslaus (una mica més virolades, potser).

Els tàtars també s'han anat russificant, com tots els pobles de Rússia, però es pot afirmar que són un dels grups ètnics menys assimilats i amb una autopercepció més positiva i dels que més mantenen la llengua de tot Rússia. La seva russificació és básicament exterior. Com la de les cases de la bistâ.

Els altres alemanys de Stalingrad

 

Quan es parla de Volgograd i s’esmenten els alemanys, les associacions que es fan no són gaire positives. I és comprensible: si un exèrcit et bombardeja la ciutat i te la deixa completament arrasada és normal que no intercanviïs adreces amb els soldats per convidar-los al dinar de Nadal.

Monument La Mare Pàtria et crida!
al complex monumental de Mamàiev Kurgan, Volgograd

Fins fa poc, les úniques imatges que m’inspirava la combinació Volgograd-alemanys eren de cases enrunades, obusos, destrucció i monuments soviètics commemoratius de la batalla de Stalingrad (àlies Volgograd, àlies Tsaritsyn. De res). Però literalment quatre dies abans d’agafar el tren Moscou-Volgograd en la primera etapa del viatge a Calmúquia vaig “descobrir” que, prop de la ciutat que va ressorgir de les cendres a què la van reduir els nazis entre el juliol de 1942 i el febrer de 1943, continuava viva la memòria d’uns altres alemanys que, més pacíficament, havien pul·lulat per aquelles terres uns segles abans.

El 22 de juliol de 1763, un manifest de la tsarina Caterina II (que actuava amb el nom artístic de la Gran) emetia un edicte que permetia als estrangers establir-se a Rússia. L’estratègia era part d’un pla per colonitzar zones poc poblades i modernitzar el país. Caterina, d’origen alemany, volia atraure compatriotes seus perquè conreessin terres del sud de Rússia que aleshores estaven incultes, i va ser especialment activa intentant captar camperols d’Ulm i Frankfurt. Només en tres anys 30.000 alemanys van respondre a la crida i es van dirigir a Sant Petersburg procedents de la ciutat hanseàtica de Lübeck, on iniciaven el seu periple cap a terres russes. Després de passar uns mesos a l’aleshores capital de l’Imperi rus (més concretament a Oranienbaum), posteriorment salpaven per riu amb destinació a Saràtov, a les ribes del Volga. La travessia, que durava uns quants mesos, no era un creuer de plaer: dels prop de 26.000 colons alemanys que es van dirigir a Saràtov, més de 3.000 van morir a conseqüència de la duresa del viatge.

Els alemanys van establir colònies agrícoles i industrials que ben aviat van destacar per la seva eficiència i alta productivitat. Van ser ells els que van introduir el cultiu de la patata a Rússia, a més de moltes innovacions tecnològiques, sobretot del camp del tèxtil. Van augmentar la quantitat de terra destinada al cultiu de lli i cànem, i van fomentar també el conreu de planta de tabac.

La colònia de Sarepta, uns quilòmetres al sud de l’actual Volgograd (que, repeteixo, aleshores s’anomenava Tsaritsyn) era coneguda per la producció de mostassa i, sorprenentment, de vi. Una altra de les indústries importants era la tèxtil, i ho testimonia que un tipus de teixit de cotó (la sarpinka) s’anomenava així en honor a aquesta colònia.

Actualment Sarepta forma part de Krasnoarmeisk, un barri de la conurbació de Volgograd. Aquest municipi, contaminat i populós, pot semblar anodí a primera vista. Però si et prens la molèstia de guipar darrere dels seus alts blocs de pisos pots trobar coses interessants. Jo hi vaig anar amb tren suburbà des de Volgograd. Vaig baixar a la parada que no tocava (crec que l’error és perdonable: la parada es deia “Sarepta”), i només puc fer que alegrar-me’n, ja que per esmenar l’error em vaig veure obligat a agafar marxrutkes i a demanar indicacions a la gent, cosa que sempre et permet veure més coses, boniques o no. En aquest cas, vaig anar a parar sense voler a les comportes del canal Don-Volga, una impressionant fita de la enginyeria fluvial. Una estreta via d’aigua artificial permet als vaixells procedents del Don i del mar Negre prosseguir el seu viatge Volga amunt o Volga avall fins a Moscou i l’Àrtic o Àstrakhan i el Caspi, respectivament.
 
En cert moment, els immensos bucs passen per sota de l’edifici de control, una mena d’imponent arc d’estil stalinista d’estètica incongruentment neoclàssica. Jo em vaig quedar una bona estona mirant barquets embadalit i àdhuc bocabadat, malgrat el fred que fumia. Gràcies a la meva equivocació també vaig trobar, per casualitat, l’estàtua més gran del món. Bé, puntualitzo: l’estàtua més gran del món que representa una persona que va viure realment. La persona en qüestió és, com ja us deveu imaginar, Lenin. Però antigament aquesta grandiosa figura humana representava

Stalin, que per alguna cosa l’actual Volgograd es deia Stalingrad. Anys més tard, quan el bigotut criminal georgià va caure en merescuda desgràcia van canviar la seva estàtua per una de Lenin, un personatge històricament menys comprometedor, suposo.

Però tornem als nostres laboriosos alemanys. Sarepta és una de les poques ciutats russes que ha pogut conservar el seu llegat colonial alemany, cosa que no deixa de ser paradoxal si tenim en compte que, uns quants segles més tard, els alemanys no van permetre conservar res de Volgograd/Stalingrad. I precisament per això no deixa de ser commovedor l’orgull amb què Sarepta mostra el seu passat alemany: la part antiga del municipi la forma una ordenada plaça amb edificis disposats al seu voltant seguint una planificació urbanística força escassa a Rússia. La majoria de construccions, per desgràcia, estan en molt mal estat, però algunes allotgen museus i edificis administratius, i hi ha plans de reconstruir de nou elements de la colònia alemanya que permetin fer-se una idea de com havia set. Per exemple, l’embarcador, una fàbrica, alguns dels bastions de defensa…

Els museus (força pobres, però què vols fer-hi) exposen objectes, gravats i fotografies relacionades amb la vida dels colons. Estris de cuina, pots de mostassa, filoses, canonades de fusta i terra cuita, aparells per a la producció de vi… alguns gravats mostren les fileres ordenades de cases i fàbriques de totxana vermella dins les sòlides muralles de l’assentament, als peus de les quals calmucs i kirguisos acampen amb les seves centenàries tendes circulars de pell de camell. És una escena, al meu parer, entendridora, perquè, si bé segur que els diferents interessos dels diversos grups ètnics del Volga devien provocar conflictes, en general es pot dir que, dintre de tot, la convivència entre persones tan dispars com els camperols russos, els fabricants alemanys i els nòmades turcs i mongols era força harmoniosa. Una mostra d’aquesta convivència és una pintura en què es pot veure com un dentista alemany de la colònia arranca un queixal a un camperol rus. Possiblement, l’arribada dels alemanys i de la seva cultura material va suposar una millora de les condicions de vida per a molts dels pobladors ancestrals de les ribes del Volga.

L’edifici estrella del complex és l’església luterana, que, per desgràcia, estava tancada i no hi vaig poder entrar. Algunes oficines de l’Ajuntament local estan ubicades al que havien estat les habitacions per a dones solteres (situades sàviament just al costat de l’edifici on vivien els homes solters).

Jo, de tot plegat, em vull quedar amb la imatge dels monjos budistes calmucs passant amb camell per davant de les portes de la colònia alemanya. Cal dir que una de les activitats que havien de dur a terme els colons era la de missioners, ja que se’ls encomanava la tasca de fer proselitisme del luteranisme. Però es veu que aviat ho van deixar córrer, perquè ni els calmucs budistes, ni els russos ortodoxos ni els tàtars musulmans estaven per brocs.

Als inicis de l’existència de les colònies, els tallers tèxtils treballaven amb seda que arribava via

Itàlia. Però aquest material, i també la importació, era molt car, i aviat els teixidors de Sarepta van començar a treballar amb cotó provinent de Pèrsia a través del port d’Àstrakhan.

I, un cop més, el Volga enllaçava mons. Flocs de cotó cultivats a les planes perses, o a les ribes del Sir Darià, acabaven convertits en els teixits que sortien dels telers d’uns alemanys que, provinents de Suàbia o Saxònia, havien fet de les estepes russes la seva llar.

 

Elistà o la saviesa del segurata

Elistà és un nom de ciutat desconcertant. A Rússia hi ha milers de topònims que qualsevol persona mínimament iniciada identificaria com a no eslaus. La majoria són turcs, però també n’hi ha en una miríade d’altres llengües pertanyents a les més variades famílies lingüístiques: uràliques, caucàsiques, paleosiberianes, tungús… Tots aquests topònims solen trobar-se en les zones on previsiblement els pertoca. Però Elistà, en canvi, sembla empeltat al mig de l’estepa. Crida l’atenció, primerament, perquè comença amb la lletra Э (e), ben poc productiva en el fons toponímic de la Federació Russa. I és que Elistà (Элиста), el nom de la capital de Calmúquia, no és res més que la russificació de Элст (Elst), que en calmuc significa sorrenc, sabulós. I qui diu calmuc diu mongol. Perquè els calmucs constitueixen una illa de llengua mongol i religió budista en un territori que tradicionalment s’han disputat els russos, els pobles turcs (kirguisos, kazakhs, balkars, tàtars, nogai…) i els pobles caucàsics (txetxens, ingúixos, àvars, lesguins…). Ortodoxos i musulmans. I, de sobte, monestirs budistes, rodes d’oració, estupes i cants difònics. I això que Elistà és més a prop de Viena que no pas d’Ulan Bator: un cop més la indiscutible objectivitat de la geografia ens demostra que els conceptes de proper i llunyà, propi i aliè, són fruit de la percepció subjectiva i el prejudici. Mongòlia al llindar d’Europa. L’únic país budista del vell continent.

Una anomalia geopolítica d’aquest calibre no pot deixar de visitar-se. I menys quan els calmucs tenen la seva pròpia república (la República de Calmúquia, o Halm Tangtx, en transcripció directa del calmuc) i la bandera és una flor de lotus inserida en un cercle blau en un fins groc.

Sí, m’agraden aquestes petites mostres d’exotisme. Per mi són motiu de viatge per si mateixes.
 

Arribo a Calmúquia amb furgoneta (marxrutka). Agafo la que surt a dos de deu de l’estació d’autobusos de Volgograd, la mateixa on fa més de deu anys vaig començar un viatge iniciàtic fins a Àstrakhan, si és que al segle XXI això dels viatges iniciàtics encara es porta.
 

La furgoneta, mig buida, s’endinsa per l’estepa. Bufa un fort vent que traspassa tots els tipus d’abrigall que portem els passatgers. Dues de les viatgeres, una dona refeta de trets mongoloides i la seva filla d’uns set o vuit anys, fa quatre dies que estan de camí. Vénen de Buriàtia, una altra de les tres repúbliques budistes de Rússia (la tercera es Tuvà), i intueixo que van anar amb tren d’Ulan Udé fins a Moscou (tres jornades), i d’allà vint hores més en un altre tren fins a Volgograd. Tenen família a Elistà, i em vull imaginar que els seus parents van triar desplaçar-se de Buriàtia fins a aquesta ciutat per la proximitat cultural i lingüística, que no geogràfica (allò que deia…).
 

O potser no. Perquè va ser realment decebedor arribar a la minúscula estació de busos d’Elistà i no detectar cap senyal de l’existència de la llengua calmuca. La gran majoria de dependents de les paradetes de l’estació, els taxistes i conductors de transport públic que esperen fora de l’edifici… pràcticament tots són calmucs, però totes les converses tenen lloc en rus. L’únic indici de la particularitat del lloc la hi posa un anunci que, en forma de DIN-A 4 penjat en una columna de l’estació, demana als creients proposar noms per a un temple.
 

Però de seguida es revela quelcom d’asiàtic en el tracte humà. Una dona que regenta una parada d’entrepans i pastissos es desviu per ajudar-me a trobar allotjament barat. Truca a una amiga que lloga habitacions, i m’indica on hi ha una residència d’estudiants que abans funcionava com a hotel. Cap de les dues variants dóna resultat, però s’agraeix l’ajuda. Dos conductors de furgonetes de transport urbà em veuen esperant un autobús en un lloc que no toca i s’ofereixen a portar-me a “un hotel que han obert nou”. Quan els demano que quant els dec per la cursa, em diuen que no els cal res, que només volien ajudar, i que molta sort.
 

Elistà és una ciutat petita, de poc més de 100.000 habitants. Als afores s’hi estan construint barris que arrabassen terrenys a l’estepa, moderns blocs de pisos exposats als vents, alternats amb estupes i temples budistes de construcció recent, amb cert aspecte de la Xina de Port Aventura. Al centre de la ciutat, estructurat al llarg del carrer de Lenin, s’hi poden trobar cilindres d’oració, estàtues de Buda, arbres amb cintes votives. Pocs anys després de la desaparició de la Unió Soviètica, Calmúquia va començar a experimentar un ressorgiment de la cultura tradicional. L’artífex en va ser, sobretot, Kirsan Iliumjínov, president de la república del 1993 al 2010.
 

Com a tants altres dirigents excomunistes (i, es de suposar, ateus), a en Kirsan Nikolàievitx la caiguda de la URSS li va provocar un renaixement de la fe (en el seu cas, la budista), que es va traduir en la construcció de diversos temples i monestirs, els més espectaculars dels quals són el Temple de la Residència Daurada del Buda Shakiamuni i el monestir d’Arxan.
 

Si bé es pot criticar que aquest ressorgiment sigui interessat i se centri en els aspectes més vistosos, també és cert que durant l’època soviètica es perseguia qualsevol expressió religiosa budista, prohibició que a la pràctica era sinònima d’una repressió de la cultura calmuca. Actualment, en canvi desenes de joves calmucs s’instrueixen en temples i monestirs del Tibet i l’Índia per complir les funcions clericals entre el seu poble un cop finalitzats els estudis. Al temple de la Llar Daurada del Buda Shakiamuni una part considerable dels monjos són tibetans, i aquesta és la llengua en què es comuniquen entre ells els clergues, tant tibetans com calmucs. En un temple de barri, en canvi, vaig veure com calmucs i calmuques feien cua per rebre consell d’un monjo, que va resultar ser un rus. Suposo que en aquests casos la llengua de comunicació entre monjos i feligresos és el rus.
 

Pel que fa a la llengua, el president Iliumjínov (de Rússia Unida), no va ser tan assertiu com en l’aspecte religiós. No hi ha cap escola on s’ensenyi íntegrament en aquesta llengua, i a la ciutat són pocs els joves i nens que la parlen.
 

Això no sembla preocupar la Vàlia, devota budista, fervent partidària de l’expresident Iliumjínov i mala comerciant. Es nega a vendre’m les imatges de budes i tares que vull comprar, i no m’ensenya els domassos amb la inscripció “om mani padme hum” que, si em deixés, compraria a la botiga del temple, que regenta ella.
 

-          Vols masses coses, tu. Veus les coses i les vols. Però no ho necessites.

-          Dona, però ho vull per regalar a unes amigues. Dóna’m sis adhesius d’aquests.

-          Les teves amigues no els necessiten per a res, aquests adhesius. Val més que els compris un CD amb les ensenyances del Dalai Lama.

-          Val, d’acord, posa’m el compact. I cinc adhesius, que no sigui dit.
 

I em dóna els adhesius (de mala gana), el CD i, de regal, un llibre perquè jo i les meves amigues ens iniciem en el coneixement de les ensenyances de Buda i ens familiaritzem amb els termes samsara, nirvana, etc.
 

La Vàlia està molt orgullosa d’haver estat present sempre que Sa Santedat el Dalai Lama ha visitat Calmúquia. En total, dues. Una als anys 90, l’altra ja al segle XXI. La primera va ser durant la inauguració del temple d’Arxan, un dia fred i plujós en què, malgrat el temps miserable, “tothom estava content, Sa Santedat somreia, feliç de poder ser finalment a Calmúquia. Ningú sentia el fred, el Dalai Lama només portava una túnica, però no tenia fred. Va decidir visitar-nos a nosaltres, i no als buriats ni als tuvans”, diu, sense amagar l’orgull que li suposa haver estat el poble “escollit” pel Dalai Lama, almenys dins de la Federació de Rússia.
 

-          Tens molt bon karma, tu! –insisteix.

-          I com ho saps, que tinc bon karma?

-                     Doncs perquè ara ets aquí, en aquest temple que va trepitjar Sa Santedat, veient el mateix que va veure ell. Això et permet acumular karma. Oh, i veure els seus hàbits també!- i m’agafa de la mà i m’ensenya la túnica de color safrà de Sa Santedat, que el temple exposa com una relíquia a l’altar principal.
 

La nit anterior, quan va plegar de la feina i va tancar la botiga, em va acompanyar a un suposat centre tibetà on teòricament m’havien de deixar dormir, i així m’estalviaria de pagar hotel. Però el centre no va aparèixer.
 

Mentre la Vàlia recollia els trapaus, jo conversava amb el segurata del temple, un calmuc alt i gros d’una cinquantena d’anys que reconeixia que, malgrat tot, “els russos també són persones”, i que mirava amb desaprovació una jove que es postrava davant del Buda.
 

-          Això no serveix de res. Resar, fer ofrenes, reverències, genuflexions… el que és important és ser persona. Ser bona persona. Jo no vull la vida eterna, no sé si sóc virtuós o no. Jo només m’esforço per ser persona. 

Jo reflexiono sobre les seves paraules de la millor manera que sé: menjant. Engoleixo una reconstituent sopa de menuts de xai, acompanyada d’un te calmuc (amb llet, sal i mantega) per recuperar-me de la fredor de la nit de l’estepa. Suposo que encara dec haver d'aprendre molt, abans no sigui capaç de desprendre'm del desig. Però és que una sopa d'intestins de xai és una sopa d'intestins de xai, tu...

Operació 'ulusy': la tragèdia del poble calmuc



A tombant del segle passat els hurul (temples budistes) calmucs
eren així de monos

A principis del segle XVII, els turguts, una de les tribus mongoles que formaven l’aliança dels Quatre Oirats, van abandonar la seva terra ancestral entre Mongòlia occidental i les muntanyes de l’Altai i van iniciar una emigració cap a l’oest. El motiu de l’èxode no és clar: algunes fonts diuen que buscaven noves pastures, mentre que altres especulen amb conflictes per la supremacia política. Fos com fos, una ràpida marxa amb caravanes de cavalls i camells els va portar a establir, vers el 1630, les seves tendes circulars a les planes del baix Volga, on entre els diversos pobles de l’Imperi rus eren coneguts com a calmucs, l’exònim amb què els havien batejat els pobladors musulmans de la zona. A la vida dels nòmades, però, no hi pot haver mai res de gaire definitiu, i a finals del mateix segle una facció de la tribu se’n tornava un altre cop cap a orient. Contes les males llengües calmuques que en realitat tota la tribu se’n volia tornar al lloc d’on havien vingut, però una crescuda imprevista del riu-mar Volga ho va impedir. I aleshores els calmucs, amb les seves tendes de feltre, els seus cavallets rabassuts, camells peluts de dues gepes i ramats d’ovelles grasses es van quedar a senyorejar pel país del Volga, que gràcies als monjos d’aquest poble sentia per primera vegada els cants i les oracions d’una de les poques religions que encara no havien sobrevolat les seves aigües: el budisme. Invocacions paganes, pregàries ortodoxes, namaz musulmans… tots s’havien proferit a les ribes del gran riu, on probablement també havien resat els enigmàtics jueus del regne khàzar. Però fins que no van arribar els calmucs, les tangkas i les banderes d’oracions no havien voleiat al vent de l’estepa del sud de Rússia. 



I els monjos budistes tenien aquest aspecte

Dir que els calmucs “senyorejaven” no és una exageració, ja que van ocupar bona part de les terres de l’antic khanat d’Àstrakhan i van rendir en vassallatge els pobladors de la zona, la majoria tàtars nogai. A diferència dels calmucs actuals, els d’aleshores eren un poble bel·licós que assolava amb ràtzies constants els pobles i assentaments de les estepes, i l’Imperi del tsar els intentava mantenir a ratlla des de la ciutadella d’Àstrakhan. Sense una capital fixa, parant les tendes circulars (gher) allà on els semblava més adequat, van mantenir autonomia i conflictes amb la Rússia tsarista fins que el poder calmuc va començar a minvar gradualment.

I quan va esclatar la Revolució els calmucs eren simplement un més dels pobles del calaix de sastre d’ètnies que són les estepes. Els grans canvis socials que van comportar per a Rússia els esdeveniments de 1917 també van tocar de ple els calmucs, que van veure com els bolxevics executaven o deportaven el clergat budista i, a més, destruïen centenars de temples (hurul), ja que aleshores els calmucs ja s’havien començat a sedentaritzar i els monjos ja no oficiaven en tendes-temple portàtils, sinó en petits temples de fusta molt elaborats que donaven a l’extrem oriental d’Europa un aire, doncs això, oriental.

Però la gran tragèdia dels calmucs al segle XX seria molt més cruel i insospitada.

Semblava que la Unió Soviètica els tractava força bé, com a tantes altres minories: els van muntar una província o república autònoma per a ells i, malgrat que la prohibició del budisme va comportar la pèrdua d’un dels principals canals per a les manifestacions culturals d’aquest poble, un pilar de la cultura tan important com és la llengua es mantenia robust, ja que aleshores la immensa majoria de calmucs no parlava ni un borrall de rus.

Però la gèlida matinada del 28 de desembre de 1943 es va fer efectiva l’ordre de Stalin de deportar tot el poble calmuc sota acusació de col·laboració amb els ocupants nazis. A dos quarts de set del matí del fatídic dia, la porta de cada casa calmuca de la república i de les províncies veïnes rebia els trucs d’una parella de soldats. Els uniformats comunicaven a les famílies que tenien mitja hora per aplegar les pertinences més preuades i emprendre un viatge en tren amb destí desconegut. L’imaginari calmuc posa èmfasi en què molts dels soldats eren bones persones que ajudaven els futurs deportats; els aconsellaven que agafessin roba d’abric i matessin una vedella per tenir aliment durant el viatge. Possiblement és cert, però el fet de reparar en la humanitat dels soldats en un moment en què centenars de milers de persones innocents eren a punt de ser deportades em sembla molt sospitós. Com si la consigna fos que, malgrat que la decisió de deportar dones, nens, ancians i malalts constituïa un crim injustificable, els soldats soviètics traçaven la pinzellada amable, aportaven el contrapès que permet relativitzar el crim, perquè tan inconcebible era deportar els calmucs argüint un delicte de traïció  com que la Unió Soviètica cometés una injustícia contra els seus habitants.

És grotesc també pensar que en el moment en què nens, dones, vells i malalts pujaven als vagons de bestiar que els portarien a Sibèria, els homes calmucs lluitaven al front contra els nazis. Enmig dels combats, conten, fins i tot potser en el moment en què més falta feien homes al front, els van informar que, en tant que calmucs, eren sospitosos de col·laboració amb l’enemic, i que per tant se’ls enviava a camps de treballs forçats a Sibèria. 

Durant la meva estada a Elistà, en totes les ocasions que va sortir el tema de la deportació (és a dir, en totes les ocasions que vaig parlar amb un calmuc) immediatament s’especificava que “alguns soldats havien estat mot considerats”. Com si això apaivagués l’aberració que suposava la deportació. Em feia la impressió que, per aquest sentiment de culpa que tenen (tenim) les minories, al capdavall intentaven treure ferro al destí que les autoritats els havien deparat, i que ho feien repetint la consigna que aquestes mateixes autoritats els havien presentat al llarg dels anys fins a incrustar-la a l’imaginari col·lectiu.

Més creïble em resultava quan els calmucs recordaven l’ajuda que havien rebut per part dels llogarrencs dels pobles on els havien enviat. Així com els homes capaços van anar del front directament a camps de treball (majoritàriament al de Xirókovskaia, al territori de Perm, on es construïa una gran central hidroelèctrica), els calmucs que durant la guerra no estaven capacitats per combatre van ser enviats a diferents zones de Sibèria i l’Orient Llunyà rus: a les províncies de Novosibirsk i Omsk, a l’illa de Sakhalin, al territori de Krasnoiarsk i, paradoxalment, a la província autònoma de l’Altai, d’on era originària la tribu turgut, ancestres dels calmucs. El seu destí no van ser les capitals provincials o regionals, sinó zones remotíssimes, pobles on les condicions climàtiques i geogràfiques extremes eren molt diferents de les que presentava l’estepa a la qual estaven avesats els calmucs. Les autoritats de la URSS es van preocupar que les condicions d’existència (ja no només de vida) dels calmucs a la seva nova llar fossin tan miserables com resultés possible. I, si no hagués estat per l’ancestral hospitalitat i bondat dels siberians, els calmucs haurien patit un destí encara pitjor del que els va tocar. Els van ensenyar a entendre la dura natura siberiana, a distingir els bolets comestibles dels verinosos, a orientar-se al bosc (els calmucs mai no n’havien vist cap, de bosc: a l’estepa no hi ha arbres), a reconèixer quins arbustos donen fruit, quines plantes es poden cultivar i quan,a construir trineus… I els van ensenyar també a parlar rus: fins ben entrat el segle XX, les classes populars calmuques no havien tingut cap ocasió ni necessitat d’aprendre la llengua de l’imperi.

El 1957 als calmucs deportats se’ls va permetre tornar a les seves terres. Durant catorze anys, les famílies d’aquest poble poc nombrós van viure dispersades per tota la Unió, a milers de quilòmetres les unes de les altres. Quan van tornar a les estepes que estimaven, tot havia canviat. Les seves cases (que havien adoptat com a habitatge en substitució de les tendes no feia gaires dècades) ja no eren seves, no tenien dret a la terra (com la resta de ciutadans soviètics), la seva religió, com totes les altres, estava prohibida, i, potser el més decisiu, la població s’havia reduït en un 33% i pràcticament havien oblidat la seva llengua. I la pregunta és: per què? Per traïció a la Unió Soviètica? Com podia trair el poble calmuc la URSS si els homes van lluitar al front com qualsevol altre compatriota, morint per expulsar l’enemic nazi? La paradoxa la il·lustra el fet que, mentre realitzaven treballs de camp a Xirókovskaia, molts calmucs van ser condecorats pel seu valor i pels servei prestat a la pàtria durant els combats. Molts oficials de l’exèrcit soviètic, jugant-se la pell, signaven documents afirmant que els seus soldats calmucs eren en realitat buriats, tuvans o kazakhs perquè no se’ls enduguessin als camps de treball.

Avui en dia, com a l’any 43, ningú no es creu que els calmucs confabulessin amb els alemanys per trair la Unió Soviètica. Si hi va haver traïdors i espies entre aquest poble, no devia pas ser en major proporció que entre els russos, ucraïnesos, tàtars… Alguns especulen amb la possibilitat que a Stalin li interessava assignar altres usos a les terres que habitaven els calmucs, però aquesta explicació no sembla gaire lògica, tenint en compte que la densitat de població de les estepes era molt baixa.

Només queda pensar que, simplement i tristament, el poble calmuc, igual que als alemanys del Volga, els txetxens, els balkars i tants d’altres, van ser víctimes del destí que, pel motiu que fos, els va deparar la follia de Stalin.

Nijnii Nóvgorod, capital del Volga

En una època en què els rius en general són abocadors, el Volga continua sent evocador. Per  una persona que, com jo, representa que ha nascut al Mediterrani però que en realitat ni això, els grans rius exerceixen un fort magnetisme. Trobo fascinant això que, de sobte, al mig d’una gran massa de terra com és Rússia et trobis un riu a proporció, tan ample, navegable, al llarg del qual viuen tants grups ètnics, es parlen llengües ben diferents, es professen religions tan dispars... Els grans rius uneixen diferents cultures, de la mateixa manera que els mars (penso jo) sembla que les separin. Els rius es naveguen cap avall o cap amunt, perquè si es neden riu endins arribes a l’altra riba, i se t’ha acabat el muntatge. Els pobles mariners durant dies, setmanes, mesos, navegaven rodejats d’aigua, amenaçats per les tempestes, aïllats del contacte humà. Els solcants de riu, en canvi, en tot moment tenien terra a la vista, anaven creant vincles amb les ciutats, amb les comunitats de les ribes. I a l’hivern, quan el riu es glaça, canvies el vaixell per trineus.

La gent mira el mar. A mi el mar, què voleu que us digui, m’afarta. En canvi un riu me’l puc estar mirant estona. I si és des d’un parc elevat, amb una ampolla de cervesa local a la mà i un quarter de pollastre fumat a l’altra, encara més estona (concretament, fins que s’acaben la birra i el pollastre).

Nijnii Nóvgorod ofereix aquest atractiu. La cinquena ciutat de Rússia per població es troba a una distància d’una nit en tren a l’oest de Moscou (tres hores en tren megarràpid). I no et permet veure només un riu (un dels quals el Volga, per si fos poc), sinó que, pel mateix preu, te’n permet veure dos. L’altre és l’Okà, que és on va a parar el riu Moskvà (el que dóna noma  la capital de l’imperi) i que, com tants rius russos, té un nom que personalment em sona ancestral, tribal, primitiu en el bon sentit del mot.

La part antiga de Nijnii Nóvgorod (literalment, “Vilanova d’Avall”) s’estén encimbellada per la riba occidental del Volga. L’Okà s’injecta al Volga també per l’oest, i al nord de l’afluent s’ha anat construint la ciutat nova. El marge occidental del Volga és molt rost. A la part antiga, les cases de comerç i les mansions de mercaders rics es troben a primera línia de riu. Al carrer Rozhdéstvenskaia (de l’Eslgésia de la Nativitat), palauets modernistes i neoclàssics i esglésies amb cúpules de coloraines es troben a pocs metres per sobre del nivell de l’aigua, però per accedir al carrer de just al darrere ja s’han de pujar escales empinades i rampes que serpentegen per entre marges, esglésies i cases centenàries de maó o de fusta arrenglerades les unes per sobre de les altres.

Tanta altura i terrasses et permeten tenir diferents panoràmiques de la ciutat. Si mires cap a l’altra riba de l’Okà veus els grans blocs clònics comunistes (de quan la ciutat es deia Gor’kii, com l’escriptor), una església immensa, incongruent i groga, i el gran edifici, tan vermell com modernista, de l’Exposició Comercial. Dirigint la vista al Volga veus les grans barcasses de càrrega que avancen lentament per l’aigua, i a l’altra riba s’estén una plana de dimensions oníriques, puntejada de blocs grisos i socialistes que amb els anys han anat engendrant altres blocs idèntics, i s’alcen altes xemeneies blanques i vermelles que escupen fum i, més a la llunyania, comencen a groguejar boscos de bedolls i pollancres. Si mires a la part antiga, veus una xarxa de pintorescos carrers que pugen i que baixen, resseguits pels raïls del tramvia, i que desemboquen al voltant del Kremlin de maó roig i torres coronades de fusta.

La majoria d’antigues ciutats russes s’erigien al voltant d’un kremlin que, per raons defensives òbvies, s’alçava en un territori elevat a la confluència de dos rius. Si un dels rius que passava per la teva ciutat era el Volga, et podies considerar afortunat (si no eres esclau ni serf), ja que formaves part de la cadena de ports fluvials que permetia unir territoris tan dispars com els boscos del nord de Rússia i Pèrsia. 

Les meves expectatives per al tram de Volga que passa per Níjnii Nóvgorod eren força més modestes. Després de passejar un bon grapat d’hores pels indrets més i menys destacables de l’autoproclamada capital del Volga, em vaig presenciar a l’estació fluvial per comprar un bitllet per a un dels nombrosos creuers pel riu que, n’estava convençut, s’oferien als turistes en època de calor (i en feia molta!). Aquí cal explicar que les estacions fluvials són unes construccions que m’inspiren veneració. Un port fluvial! Un lloc al qual accedeixes des de terra ferma per unes grans escales (a Rússia les escales i les portes creixen fins a adquirir dimensions gegantines) i, després de comprar un bitllet, en surts ja per l’aigua no pot fer res més que omplir-me el cor de joia. Si les dependències de l’estació les allotja un edifici de línies rectes i fines, aproximadament constructivista, amb molt ciment blanc i molt vidre, i del qual surt una torre culminada per una antena (o ràdar) que sembla que ancori el riu i li digui “tu, Volga, quiet aquí, que ha de pujar gent al vaixell!”, aleshores, estimats congèneres, la felicitat ja és absoluta.

Però la felicitat no ho és mai, d’absoluta i, com sol passar a Rússia, l’estació estava tancada durant l’època de l’any en què el riu és navegable. Què hi farem... De bitllets, però, se’n venien. I ho demostrava una corrua de gent que esperava pacientment davant d’una oficina inserida al sòcol de l’estació. A falta d’un cartell on figurés l’horari de les sortides dels vaixells, els comentaris dels potencials excursionistes t’informaven que per al de la una ja no quedaven bitllets, que el de les cinc s’havia cancel·lat, i que les opcions eren comprar-ne per a les tres o per a les set. Sí. Els emprenedors de Nijnii Nóvgorod no havien caigut que, si durant el breu estiu hi havia demanda d’excursions pel riu, el millor era oferir-ne moltes. Un cop davant de la taquilla vaig veure l’horari en format cel·lulosa. Efectivament, l’excursió de les cinc s’havia suspès, i al matí semblava que només n’hi havia hagut una. L’endemà, diumenge i, per tant, dia festiu, només es proposaven dues sortides: una a les sis de la tarda i una altra a les vuit del vespre. Això sí: el dilluns, el dimarts i la resta de dies feiners els turistes que NO fossin a la ciutat podrien passejar-se pel Volga a cor què vols amb tota la flota de vaixells a la seva disposició. Veieu per què Rússia és interessant?

El creuer pel Volga va resultar no ser taaaaaaaaan interessant сom Rússia en general. De les dues manifestacions acústiques que més m’irriten (música txumba-txumba i nens que ploren) només en recordo una, la segona. I ja té mèrit que els pares de l’únic nadó de bord se’m posessin just al costat. Però bé, això en realitat no té importància. El que en té és que era a la coberta d’un vaixell, rodejat de gent amb capses del McDonald’s o de menjar d’altres llocs, solcant les aigües espesses del Volga. I per mi això, encara que les vistes no siguin de les més evocadores, ja és suficient. Ara una platja, ara unes grues i unes sitges immenses de vés a saber què. Fàbriques, boscos, monestirs, illes, canyissars... Ai, Volga, Volga, si de mi hagués depès (i àdhuc “depengut”), hauria anat tirant riu avall, avall, hauria saludat els mari, els txuvaixos i els tàrtars que, a ambues ribes, estarien sacrificant oques als ancestrals déus de la Terra i tocant l’acordió respectivament, i fins al Caspi un altre cop, passant per Volgograd, Saràtov, Samara, Astracan... Però no podia ser: el trajecte dura només tres hores, i una estona després de passar per sota del funicular, el vaixell fa mitja volta i de tornada cap a Nijnii Nóvgorod.

El telefèric. És la nova atracció turística de Nijnii Nóvgorod, construïda l’any 2001. O el 2008. O el 1997. La veritat és que no ho sé, i tant me fa. A mi el que em va fer gràcia és que l’accés al telefèric és just darrere de la mesquita tàrtara. M’agraden les mesquites tàrtares, no sé si ja ho havia dit. Les velles, de principi del segle XX. Les noves són una horterada. Però les clàssiques les construïen amb gràcia, normalment amb les donacions econòmiques d’un prohom de la comunitat tàrtara, i són com esglésies russes, només que són mesquites. Amb l’excusa de comprar una aigua vaig entrar a la botiga de la mesauita, on una velleta molt simpàtica va estar molt contenta del meu “rähmät” (gràcies, en tàrtar) i, amb interès, no em va conestar cap de les preguntes que li vaig fer, sinó unes altres. Però tant feia, perquè la dona no tenia dents, i igualment no l’entenia. I això que em parlava rus, i no tàrtar. Li vaig preguntar aproximadaments quants tàrtars viuen a Nijnii Nóvgorod (com si ella ho hagués de saber, ves) i em va respondre que molts tàrtars eren generals de l’exèrcit i es casaven amb russes. Oi que bé. I que ara molts dels feligresos de la mesquita eren “negres” (és a dir, del Caucas o de l’Àsia central). Li vaig demanar permís per anar al lavabo, me’n va donar, i abans de sortir del territori de la mesquita vaig tirar unes quantes fotos. Feia força pena veure com la cúpula i el minaret, totes arrodonides, petitones i coquetes elles, perdien tota la seva humil dignitat davant dels tres enormes blocs de pisos que han construït darrere del temple.

Tothom vol travessar el Volga amb telefèric, i per això hi ha molta cua per comprar tiquet. A la taquilla de Nijnii Nóvgorod, però, només es pot comprar el d’anada. El de tornada ja te’l compraràs quan tornis, que per alguna cosa és el de tornada. A cada cabina amb forma d’ou hi caben sis persones. Una noia molt alta i força guapa que s’abraçava amb un noi amb qui compartia altura i saliva però no atractiu físic em mirava molt fixament i somreia. Jo pensava que en qualsevol moment el noi em pegaria perquè la seva nòvia em mirava. Però no, la noia em va continuar mirant fascinada, suposo perquè em veia cara de guiristanès, a la qual impressió ajudava la meva samarreta del Festival de Curtmetratges de Manlleu. Però no va passar res, el noi estava comprensiblement ocupat menjant-se-la. Un cop a dins l’ou volador amb cable, vaig constatar, un cop més, que els humans són uns animals ben curiosos, una mena d’ornitorincs amb hipoteca. Es veu que l’experiència ovosuspensòria no era completa si, a mesura que anaves pujant, no exterioritzaves el terror que et produïa l’experiència a la qual t’havies sotmès voluntàriament. Cada cop que passàvem per un engranatge calia espantar-se histriònicament, cridar “Aaaah, per què m’heu fet pujar aquí?” perquè els amics o amigues responguessin “Has vingut per voluntat pròpia” i riguessin. Quan s’arribava al punt més alt de la catenària calia recordar als companys de cabina que ens trobàvem al punt més alt de la catenària, i era, a més, el moment ideal per recordar averies reals o inventades que han obligat els passatgers a estar penjats mitja hora, tres quarts, una hora sobre el riu. “Caure a l’aigua és millor que caure sobre la terra ferma, ha, ha!” Ben mirat, sí.

 

A l’altre extrem del telefèric (o funicular, o telecabina) s’alça la ciutat de Bor, paraula que no només dóna nom a aquest municipi poc menys que anodí, sinó que a més és una de les moltes que significa “bosc” en rus. He sigut injust. La ciutat, com tot en aquest món, tenia coses interessants. La primera és que, just a la sortida del funicular, et rep un immens cartell que t’informa, per si de cas, que la prescindible localitat de Bor és un territori “lliure de drogues”. Tenint en compte els atractius que ofereix el lloc, aquesta afirmació és difícil de creure.

A les ciutats russes els edificis solen estar disposats en quadrat, deixant un espai lliure al mig on la gent aparca el cotxe, passeja els nens i els gossos, escup al terra escoltant música txumba txumba en xandall i beu cervesa o es droga (menys a Bor, clar). Part d’aquesta àrea és ajardinada... a l’estiu i la primavera, perquè la resta de l’any o és un fangar o està coberta de neu. Uns imaginatius habitants de Bor havien convertit els parterres de davant de casa seva (i els parterres russos són molt amplis) en una mena d’exposició d’elements de decoració urbana fets amb deixalles (inorgàniques). Hi havia palmeres muntades amb ampolles de plàstic, verdes per a les fulles, marrons per al tronc, bolets fets amb cascos d’obra pintats i altres objectes arrodonits. Marietes i porcs fets amb garrafes, i moltes coses més. No només sorprenia la i

maginació i la traça de l’autor o autors (o autora, o autores), sinó que tot estava intacte. Ningú havia trencat cap palmera, ni havia pintat cap polla al cul d’un porc, ni tetes a les marietes (que aleshores haurien passat a ser “maritetes”, hahahahahaha... no, val, no té gens ni mica de gràcia) ni res. Ho vaig trobar encomiable. També vaig trobar digne de lloança que algú hagués dedicat part del seu temps a embellir la ciutat (d’acord que potser impel·lit per la necessitat). Potser, posats a tenir confiança en la humanitat, un grup de veïns van dir “Va, organitzem activitats per als nens, perquè es diverteixin durant l’estiu i desenvolupin la creativitat i facin alguna cosa maca de la qual puguin dir ‘Això ho vam fer nosaltres i ara la nostra ciutat és més maca!’”. I als borratxos amb xandall que escolten música txumba txumba i s’emborratxen amb xandall i escupen al terra ni els passa pel cap de destroçar-ho, perquè són borratxos i no tenen gust musical, però no són uns imbècils. I cap ordenança municipal va obligar als veïns a retirar les palmeres, els bolets, les mari(t)etes ni els porquets amb l’argument que no tenien permís, i que era un perill per a la salut pública i ocupaven espai públic.

Uns metres més enllà, a la plaça principal de Bor, hi ha un memorial als homes locals morts durant la Guerra (Mundial o Pàtria, cadascú que triï). Consisteix en unes vitrines on hi ha grans fotografies dels borencs que van anar a la guerra i no en van tornar. Hi ha l’habitual, esperable i comprensible profusió d’estrelles roges, corones de flors i cintes taronges i negres. El més impressionant de la plaça és, però, un complex escultural de pedra negra que representa uns joves forts i angulosos que se’n van a la guerra, fusell en mà. A un d’ells l’abraça una dona que li posa el cap al pit, possiblement conscient que no el tornarà a veure mai més.

Què voleu que us digui, a mi em van tocar més la fibra les palmeres i els porquets fets amb ampolles. De fet, si quan toqués anar a una guerra tothom estigués ocupat transformant garrafes i pots de plàstic en palmeres, bolets i marietes, potser viuríem més tranquils.

I mireu si n’engendra, de pensaments profunds, una passejada per la ciutat de Bor. Perquè després us en foteu.