La gran escapada caucàsica: cremant pneumàtic al Daguestan

Per a algú que, com jo, només ha conduït un Seat Marbella (amb tapisseria blau turquesa) es fa difícil entendre que en cert moment la seva vida es transformés en una road movie. Com a excusa puc argumentar que tot va començar a Makhatxkalà. I que no va ser culpa meva.

Jo estava prenent cafè i xocolata en un minigratacels de Makhatxkalà. Si girava el cap cap a l'esquerra s'obria davant meu una panoràmica del magre centre de la capital daguestanesa. I si el mantenia recte veia la que probablement era la noia més atractiva d'aquella banda del Gran Caucas. I de l'altra.

Els gens eslaus van regalar a la Marina un d'aquells nassarrons culminats amb una protuberància rodanxona que són la millor aportació de la nació russa a la humanitat (davant d'aquests nassos, Dostoievski i Tolstoi poc hi tenen a fer) i, ja posats a embadalir, també li féu present d'uns iris de color de mel. Algun tataravi tataromongol li va deixar de record el dolç ametllat dels ulls, i el llegat darguí se li manifesta en una brunor de pell subcontinental.

Aconsegueixo la proesa de deglutir el cafè i la xocolata sense moure ni un mil·límetre les cervicals ni pràcticament parpellejar, concentrar com estic a no perdre'm, ni que sigui un sol nanosegon, cap dels gràcils moviments de la Marina, que rebla els seus encants visuals amb la graciositat sonora d'una parla adorablement papissota. El temps s'escola mentre xarrupem cafè i rememorem les aventures del dia. Els encants de la vella Makhatxkalà, del que en queda, m'ha transportat, com em sol passar, a ciutats que ja no existeixen i a èpoques que ja he fet tard per viure.

A l'estació de tren, una llangonissa de ciment que esguerraria la part vella de la ciutat si no fos tan entranyablement lletja, un policia ha multat en Mario per fumar. Abans de procedir a amonestar-lo ha tingut la delicadesa d'ell mateix llançar el terra la cigarreta que estava pipant. Indignada, la Marina ha recriminat a l'agent el seu comportament i li ha demanat (exigit, ordenat) que la multés a ella i que, si volia algun motiu per fer-ho, es podia posar a fumar allà mateix. Fins i tot li ha demanat foc. Mentre es produïa aquesta pugna entre David i Goliat (una David preciosa i un Goliat lleig i uniformat), la resta de polis es feien amics d'en Mario ("Ets un mariner iranià? No? Per què no?") i jo feia veure que mirava souvenirs a les botigues de l'estació, tot i que en realitat seguia l'escena protagonitzada pel policia mafiós amb tota la dissimulació de què sóc capaç. O sigui, molt poca. Reflexiono que, del nostre grup de tres, sóc l'únic que el nom no li comença per ema. A les botigues tenen objectes de record entre molt lletjos i moderadament lletjos: figuretes de ballarins tradicionals del Daguestan, tasses, imants, peücs virolats. Em compraré uns peücs.

Mentre recordem l'episodi de l'estació es fan les tres, l'hora en què, com havíem acordat, de les mans de la Marina havíem de passar a les dels nostres pròxims amfitrions. Durant el nostre viatge pel Daguestan en Mario i jo vam anar passant d'un amfitrió a un altre, sense saber qui seria el següent, que només se'ns revelava per missatge telefònic poc abans d'arribar al nostre destí. Però mai no vam tenir cap dubte que l'hoste de torn apareixeria. Tampoc van tenir mai cap garantia que l'hoste de torn ens alliberaria.

Després d'un parell de malentesos vam trobar en Xamil, l'encarregat de treure'ns de Makhatxkalà i portar-nos al llarg de la costa en direcció sud, allà on s'acaba Rússia i comença l'Orient Mitjà. És un jove d'aspecte seriós, gairebé hostil, que ens fa passar al saló d'un Lada 7 atrotinat. Darrere el volant seu l'Artur, el nostre xofer, un postadolescent taciturn que només en comptades ocasions deixarà sentir el seu rus, vocalitzat amb la boca plena, allargant les síl·labes i amb una peculiar cantarella turca. Ell és kumyk, i té unes faccions que podrien ser iranianes, una tofa de cabell morè i una gran cella. En Xamil és darguí, com la meitat de la Marina. Té els ulls blaus, el cap molt rodó i els trets angulosos.

Cobrim en un temps rècord la distància entre Makhatxkalà i Izberbaix, una mena de Salou a la daguestanesa, en part perquè l'Artur ignora i viola les normes de circulació i de sentit comú més elementals, en part perquè el seu silenci, n'estic convençut, transfereix velocitat al vehicle. Ell, però, es manté inalterable, malgrat que el Lada avança a tots els quilòmetres per hora de què és capaç. En Mario té la teoria que té mal d'amors (l'Artur, no el Lada), perquè ens fa sentir una vegada i una altra un CD, o DVD o i-Pod amb un popurri melindrós i embafador de cançons de desamors en rus i en altres llengües que no sempre identifiquem: turc, àrab i...? Sigui quina sigui, els habibis se succeeixen amb la mateixa assiduïtat que els liubov moià (amor meu), els sotracs i els cotxes que ens fan llums perquè estem avançant en contínua en un canvi de rasant. No és que els altres conductors siguin més conscients (o menys creatius) que l'Artur; simplement que trobar-se un cotxe de cara els obliga a frenar i els impedeix anar més ràpid.

Abans d'entrar a Izberbaix trenquem per un camí de carro i ens pugen a un turó perquè tinguem una panoràmica de la ciutat. Des del nostre mirador (un escampall d'ampolles de vodka, paquets de tabac i restes de fogueres) Izberbaix es presenta com diverses corrues paral·leles d'edificis soviètics de pedra disposats al llarg de la costa. L'espectacle visual no dóna més de si, i al cap d'uns minuts avisem a conductor i copilot que ja està, que ja podem prosseguir el nostre trajecte. Enfilem camí avall, avançant amb dificultat pel fang. Uns cavalls que fa pocs segons pasturaven dalt del turó ens passen a tota velocitat pel costat del nostre Lada, que acusa la falta d'asfalt.

A Izberbaix ens toca passejar per la platja durant la posta de sol. Fa només unes hores estava fent el mateix a Makhatxkalà amb la Marina, i ara, oita, amb tres homenots. Bé, només amb en Mario, perquè el darguí i el kumyk es queden a dintre el cotxe per no passar un fred que no fa. Però per a un daguestanès no acostumat als rigors de Moscou, el vent tardorenc que bufa del Caspi deu ser suficient per obligar-lo a embolicar-se amb la jupa. O per quedar-se a dintre el Lada a escoltar més cançons de desamor.

En un cafè de color groc prenem uns tes i uns dolços redolços que no ens deixaran pagar. Quan s'és convidat a l'Orient (i el Daguestan és més oriental que molts altres llocs més a l'est) cal tenir clar des del principi que quedes eximit de fer qualsevol dispendi i que totes les teves despeses aniran a càrrec de l'amfitrió fins que ell ho consideri oportú. Els garrepes recalcitrants que vegin en això un gran avantatge han de saber que, com a contrapartida, des del moment que encaixen la mà dels seus hostes passen a ser propietat seva fins a nova notificació.

Durant tot el trajecte en Xamil ha preguntat incansablement si teníem ganes de fumar porros i si ens agradava l'alcohol. Davant de la perspectiva de passar la nit fumant i bevent amb uns postadolescents, he dit que no, que jo sóc un sant, i em fa força mandra pensar la nit que ens espera si avui ens quedem a dormir a casa d'uns jovencells amb ganes de 'festa' i d'impressionar uns estrangers amb el seu motherfuckerisme. (He considerat de bon to no preguntar gaire qui ens acolliria aquesta nit. Els nostres amfitrions són amics d'amics, i se suposa que són de confiança.)

Els meus temors són en va, perquè passarem la nit a casa dels pares d'en Xamil (i d'en Xamil mateix, que es veu que té poc més de 20 anys). És una casa de poble, amb hort, latrina, catifes al terra i a les parets i cuines econòmiques. Els seus pares ens reben hospitalàriament. Un cop descalçats i desabrigats passem a la sala d'estar, presidida per un joc de sofà i butaques i un gran televisor. En Xamil i la seva mare aviat cobriran una tauleta amb bols de caramels, melmelades, ametlles i altres fruites seques, a part del preceptiu te i cafè, tot plegat en qualitat d'aperitiu per esperar el sopar. 

Però la veritable sensació de la casa (una sensació de la qual jo encara desconeixia la magnitud) era el cap de família, en Mohamed Alí. Jo em pensava que, en un ambient familiar, estaria a recer del vici, i que en aquella casa pairal de Novokaiakent passaríem una nit tranquil·la i de confortador descans per, l'endemà, llevar-nos ben d'hora i fer cap a Derbent, la ciutat que havia de ser la joia del meu viatge.

En Mohamed Alí s'encarregaria de demostrar-me que anava equivocat. I molt.

Daguestan: creuant fronteres inexistents a Muntanyilàndia

És arribar a Makhatxkalà i sentir a la cara una explosió de vida. A l'agitació habitual de les terminals de bus russes, a la de Makhatxkalà (un solar als afores de la ciutat) s'hi afegeix el nervi d’una població meridional, musulmana i molt jove.

Han sigut deu hores de bus per les estepes i les meridionals terres fèrtils de Stàvropol. Ens hem despertat al Petit Caucas, a la ciutat balneari de Piatigorsk. L'estació de busos estalinista exhalava un aire de destí vacacional soviètic fins i tot el fresc matí d'un dia feiner de 2014. El nostre autobús sobrevingut, una cafetera blanc-i-blava, ha dibuixat durant deu hores un arc que ha unit tot de pobles i ciutats polsoses fins que hem arribat al Daguestan per la zona semidesèrtica del nord.

Mesquita de carretera

Un control policial en entrar al Daguestan em proporciona l'alegria il·lusòria que el nostre és un viatge transfronterer. En un edifici administratiu, una bandera russa flanquejada per dues de daguestaneses (roig-verd-blau) accentua aquesta sensació, i em transporta mentalment a una mena de Pont de l'Amistat sense riu. Però és una falsa impressió: per molt que repeteixi als meus companys de viatge "això és l'Iran sense ser l'Iran", la realitat és que el Daguestan no deixa de ser una de les 21 repúbliques russes (22?), que al seu torn no deixen de ser uns 'subjectes' de la Federació de Rússia com qualssevol altres.

Makhatxkalà em sembla un Teheran minúscul. Dones tapades, botigues de parafernàlia musulmana, comerços de queviures per tot arreu. Caos circulatori. Cel tapat. Roineja.

De camí cap aquí, només en territori daguestanès hem passat per davant d’una vintena de gasolineres, algunes arrenglerades de tres en tres, com si el petroli del Caspi fos un producte que es fa malbé i que cal oferir a peu de carretera com les pomes, el vi casolà en garrafes de plàstic o el peix fumat, marronosos cadàvers fluvials i marins per deglutir mentre beus cervesa. Cap de les gasolineres pertanyia a cap companyia coneguda, i algunes, amb noms com LuKKoil (en inequívoca al·lusió a LukOil), estaven impregnades d'una divertida pàtina de creativitat il·legal. Il·legal i fecunda, perquè cadascuna de la vintena d'estacions de servei que hem vist tenia un nom diferent, no n'hi havia cap de repetit. Però totes, sense excepció, ostentaven la seva mesquita o sala d'oració, algunes d’elles ben xarones. (En recordo una de color groc llampant amb una mena de fals minaret, culminat amb una cúpula de ceba vermella.) Quan hem parat a fer un pipí (perquè ho hem demanat al conductor), uns poligoneros daguestanesos han fet veure que ens atropellaven a mi i a en Mario, un dels meus companys de viatge (l'altre és l'Anna). I tant el nostre autobús com la furgoneta posterior amb què hem acabat d'arribat a Makhatxkalà han evitat atropellar moltes vaques.

Al llarg de la principal carretera del 'país' pasturen i transiten ramats de remugants. Els pastors les atien perquè travessin el més ràpid possible, però quan s’apropa un automòbil a 200 kilòmetres per hora (per menys no val la pena agafar el cotxe, aquí), fan senyals al conductor perquè redueixi la marxa i les deixi passar.

¿Qué le voy a hacer, si yo nací en el Caspio?

Quan hem arribat a Makhatxkalà començava a ploure. El terra, que encara no havia absorbit l'aigua de la tempesta de la nit abans, s'enfangava. Una de les passatgeres de la nostra furgoneta, una dona grossa tapada amb molts mocadors i xals de mides desiguals, ens ha indicat quina marxrutka havíem d'agafar per arribar fins a casa de la Zeinab, l'amiga de l'Anna que ens acollirà (al Daguestan s'hi va de convidat). Era l'hora punta i els transport públic anava ple de gom a gom, de manera que la dona ha escridassat un jove que gosava esmunyir-se en una furgoneta on, creia ella, només quedaven lliures tres seients, els 'nostres' seients, segons la cosmogonia de la bona dona, que carretejava dues bossarres plenes de no sé què. Jo l'he ajudada a portar-ne una, i fent broma li he preguntat què estava transportant. I de sobte he pensat: "Hòstia, i si és una vídua negra txetxena..?". Però no ho era. També ens ha fet molta 'il·lusió', al matí, quan hem pres els nostres llocs a la tartana Piatigorsk-Kizliar, que el conductor detectés una bossa de plàstic plena de mòbils vells. "Explotaran?", ha preguntat, jocosa i enriolada, una responsable de l'estació de busos. I el conductor li ha rigut l'ocurrència. Ha ha, quina gràcia, per partir-s'hi... Resulta que se'ls havia deixat un noi que venia de Stàvropol. I no, no han explotat.

Madrassa al centre d Makhatxkalà

No estic descobrint res de nou si explico que el Caucas Nord és una zona convulsa. Txetxènia, Daguestan, Ossètia del Nord (Beslan)... un gresol d’ètnies, llengües, religions i cultures fascinants que, malauradament, la majoria associa amb passatges tristos de la història moderna de Rússia. O no, perquè hi ha molts russos que ni saben que el Daguestan (caucàsic, sísmic, musulmà, volàtil, multiètnic i multilingüístic) forma part de la Federació de Rússia. El topònim, un revelador (i rebel·lador) poti-poti de turc i persa, significa 'el país de les muntanyes', i en aquestes muntanyes s'encimbellen i s'arrapen pobles d'arquitectura multisecular i corprenedora, entre els quals el punt poblat més meridional de Rússia.  

Caminant cap a casa de la Zeinab, ja de nit, a l'entrada a una zona de descans amb llac inclòs hem vist un cartell commemoratiu dels 15 anys de lluita antiterrorista al Daguestan. És a dir, 15 anys des que un grup d'homes armats van baixar de les muntanyes del Caucas Nord i van cometre un atemptat terrorista en territori daguestanès. Al segon pilar que sostenia l'arc d’entrada al parc, un altre cartell ordenava "Digues no al terrorisme i a l'extremisme". Com una mena de "No a les drongues" local.

De la mateixa manera que fa 15 anys un grup de dogmàtics intentava imposar la seva realitat, en fa uns quants més, a l'època soviètica, els professors de les escoles del Daguestan (i cal suposar que no només al Daguestan) intentaven imposar la seva obligant els nens de famílies musulmanes a trencar el dejuni del ramadà forçant-los a beure aigua. Així ens ho explica la mare de la Zeinab, una dona d’una seixantena d’anys que n'aparenta molts més, diabètica i afable, que ens rep a casa seva únicament amb els peus i la cara destapada i escoltant música religiosa a tot drap. Ni per indumentària ni per hospitalitat no difereix gaire de la mare de la meva amiga Luna, xiïta libanesa de Sinaida, ni de la de l'Abdelrazzak, un amic algerià d'El Ued.

Carreró a la poca Makhatxkalà vella que queda

Ens ofereix te, bombons, caramels i dàtils mentre pel transistor vocifera un predicador musulmà. El radiomul·là parla un bon rus, però amb un fort accent que no identifico, i engalana el seu beatífic discurs amb una profusió de termes alcorànics degudament eslavitzats. Els mots tenen fàcil traducció al rus, però unes bones dosis de 'rahim', 'alhamdulil·là', 'zakat' i 'namaz' embelleixen el sermó com arabescos i li confereixen credibilitat entre l'audiència. Nosaltres oferim les galetes, casolanes i delicioses, que ens ha donat per al camí l'Antonina, la mare d'en Dima, company de feina, que a Piatigorsk ens va acollir i alimentar amb un dels millors satsivis que es deuen poder menjar fora de Geòrgia (i a dins de Geòrgia), acompanyat amb lobio, jinjuli i altres riques menges transcaucàsiques no indoeuropees. Igual que l'orador radiofònic declina l'àrab, la mare de la Zeinab declina el nostre oferiment (ens informa de la seva diabetis) i ens explica que feia de professora de l'alcorà en una associació religiosa, però que ho va deixar fa dos anys. El seu pare era mul·là a l'època soviètica, i els despertava a les cinc del matí per resar i llegir el llibre sagrat. "Després ens deixava seguir dormint si volíem." A la canalla l'obligaven a trencar el dejuni a l’escola, però el seu pare mai no va rebre cap pressió ni amenaça perquè abandonés la seva tasca proselitista religiosa al país dels soviets. "Mai ningú el va delatar." Pel transistor ara brama un quartet que canta doo wop islàmic, i observo que paradoxal que és entonar una melodia musulmana a capella.

Venint cap a Makhatxkalà, per la ràdio de la furgoneta hem sentit una falca d’una clínica que publicitava les meravelles de les quals eren capaços els seus metges amb els prepucis dels petits musulmans.
 

Gent desconeguda ens ajuda amablement a trobar els carrers i cases que busquem. Uns veïns es barallen al pis de baix (en quin de les desenes d’idiomes que es parlen en el diminut territori del Daguestan es deuen estar escridassant?) Són les 11 de la nit i un veí fa obres.

           
 

Tàtars tots

De preadolescent dibuixava ciutats siberianes. Com a mínim una sí que en vaig dibuixar, que la làmina encara corre per casa dels meus pares. També és força possible que moltes les plasmés en el recobriment de fòrmica de les taules del Carme de Manlleu, un suport sempre a l'abast en els moments d'inspiració, per bé que efímer (cada divendres a les cinc netejàvem les taules amb "líquid"). Més tard, me'n devia inventar alguna que el meu cervell, en l'efervescència pròpia de l'edat, va transmetre a la mà, i que aquesta i el seu apèndix el llapis van representar en alguna taula de l’insti, on algun professor potser fins i tot va valorar les meves dots per a l'art pictòric, no sense retreure'm que, en comptes d'escoltar i prendre apunts, dibuixés blocs clònics rectangulars disposats simètricament en carrers rectilinis que menaven a una gran plaça de Lenin.

La neu, per escassa a Manlleu, em fascinava quan era petit. La manera com condiciona la vida i com transforma el paisatge, el so, la percepció del moviment... tot sembla més llunyà, més lent, més plàcid quan el poble el cobreix una capa de neu.

Amb aquest bagatge d'infantesa, en assolir una edat en què ja havia llegit i sentit alguna cosa i ideològicament havia decidit que molaven més les esquerres i em sentia atret pel gegantisme i els rigors estètics soviètics (bàsicament perquè feien mitja por), no és estrany que Sibèria es convertís en la meva Meca. Una Meca molt gran. Una Megameca. M'imaginava esplanades ermes de dimensions pacífiques colonitzades en nom del socialisme, homes i dones diminuts forjant una illa d'humanitat enmig d'un infinit mar de neu, lluitant contra els elements per conferir ànima a aquest despropòsit de la naturalesa. Contrastant amb l'arbitri de la creació, i alhora en consonància amb l'austeritat siberiana, bàsics blocs de ciment i de formigó desafiaven aquest infern a quaranta sota zero. D'una banda, rectes avingudes grises paral·leles es creuaven amb rectes avingudes grises perpendiculars i formaven una ciutat de paral·lelípedes perfectes. La monotonia només es trencava a la plaça de Lenin, oberta a una avinguda exactament el doble d'ampla que la resta i batejada en nom i amb el nom de la Revolució. O d'Octubre o Soviètica, tant feia. I xemeneies, moltes xemeneies. Alts forns i plantes d'indústries pesades vomitaven fumerades negres que en la immensitat siberiana semblaven esquàlids regalims de sutge. D'altra banda, serralades cobertes d'avets flanquejaven planes incommensurables que s'abocaven a les costes pedregoses i desolades d'oceans grisos, tumultuosos i amenaçadors on illes inhabitables servien de preludi de les latituds del glaç etern.

Un drama arquitectònic i geogràfic, vaja. No és estrany que la ment d'un adolescent s'hi sentís atreta.

Com sol passar, va ser arribar a Moscou amb vint-i-pocs anys i perdre l'interès per Sibèria. Sí, aleshores començava la meva fase oriental, i el que m'atreia no eren les horitzontalitats pregones de Sibèria, sinó les sensuals corbatures perses i hindustaneses.

Ja és mala sort.

O no.

No, perquè aquesta fal·lera orientalistoide em va empènyer a visitar, durant el meu primer any a Moscou, Àstracan en comptes de Sant Petersburg, Nóvgorod i altres ciutats que són molt maques i interessants però que, nyxs!, no eren ben bé el que em calia aleshores.

I després va venir Kazan. O, més ben dit, hi vaig anar jo.

Kazan, capital del Tatarstan, la república on palpita el cor del Volga. Com podia ser que no se m'hagués acudit abans fer-hi una incursió? La primera vegada hi vaig anar amb dues brasileres  de l'Institut Puixkin. Recordo que ens vam empassar totes les mesquites del centre i les que no eren del centre, que a l'hotel soviètic on ens vam allotjar primer no ens hi volien i que les dues noies caminaven molt a poc a poc però que no els ho vaig retreure ni em vaig emprenyar amb elles, cosa estranya en mi. Més estrany encara és que no m'engeguessin elles a la merda per fer-los veure tantes mesquites. O potser és que eren tan freaks com jo i també s'ho passaven bé mirant mesquites. No m'ho vaig preguntar, aleshores, fascinat com estava amb el meu primer contacte amb l'islam. Entrar en una mesquita va suposar una mena de ritus iniciàtic. Més per a la mesquita per a mi, perquè cap mesquita havia hostatjat mai un pesat que preguntés insistentment si hi podia entrar encara que no fos musulmà. Era com si envaís el territori de l'altre, sense que quedés gaire clar si l'"altre" ho era per musulmà o per religiós. En qualsevol cas, per primera vegada vaig ser conscient que havia de mentir i amagar el meu ateisme quan em preguntaven per les meves conviccions en matèria de fe.

Una de les mesquites que vam visitar era la Zakabànnaia (nom que indica que queda a la que aleshores era l'"altra" riba del llac Kaban). Vam enganxar-hi el mul·là, que va resultar ser un noi més jove que jo aleshores, i amb qui més endavant vam mantenir una breu correspondència (jo el vaig escriure i ell em va respondre). Era del Turkmenistan, de manera que la seva llengua materna, el turkmè, li havia permès aprendre amb facilitat el tàtar. En la seva última (i primera) carta, m'aconsellava que "anés amb compte amb les dones", i aquí va ser quan vaig entendre que de les religions jo en puc aprofitar el missatge de pau i el llegat artístic i arquitectònic que han deixat, però res més.

Feta de totxana vermella i amb un minaret que semblava un far, l'any 2001 la mesquita de Més Enllà del Llac Kaban quedava separada del centre de Kazan per una zona de descampats, habitatges escadussers i velles fàbriques. Al 2014 amb prou feines treu el cap (el minaret) per darrere d'un centre comercial i de negocis brillant (literalment). Quan t'hi apropes, els marcs de guix de les finestres i les escales de ferro forjat denoten cert aire art déco que no sospitava que s'hagués aplicat mai a una mesquita.

I aquí és quan l'islam tàtar revela la seva cara més interessant, si més no arquitectònicament. Associem l'islam amb camells, palmeres, dàtils i quaranta graus sobre zero, però els tàtars ens demostren que també és pertinent associar-lo amb ants, avets, panades de salmó i quaranta graus sota zero. Sobretot amb panades de salmó. I amb llangonissa de carn de cavall. I txak-txak, una mena de xurros petitons amatxucats en una piràmide que supura almívar.

Ja deveu endevinar per on van els trets: els tàtars permetien a la meva imaginació satisfer a la vegada el deler de neu i la fal·lera d'Orient (en el sentit més saidià del terme).

Sí, al Tatarstan Orient i Occident es troben, mai més ben emprat el tòpic, i mesquites d'un blanc immaculat es mimetitzen en la capa nevada que cobreix la terra a l'hivern i només les delata el verd de les punxegudes cobertes octogonals dels minarets. Però això a les ciutats, on les edificacions tàtares, de pedra, van entrar més en contacte amb els moviments arquitectònics que, vinguts d'Europa, havien adaptat els russos, i per això hi ha mesquites amb elements modernistes, o neoclàssics. Als pobles tàtars les mesquites eren de fusta, senzilles construccions que es distingien poc d'una casa normal, en general només pel petit minaret.

Les mesquites més notables són a la capital, on només a partir de finals del segle XVIII als musulmans se'ls va permetre edificar tranquil·lament les mesquites que volguessin, on els plagués i del material que els abellís. Des que al 1552 Ivan el Terrible va conquerir la capital del khanat de Kazan (fins aleshores l'últim obstacle que impedia als russos conquerir Sibèria i, en definitiva, arribar a les costes del Pacífic), els tàtars, vençuts i humiliats, van ser expulsats de la ciutat i foragitats de les millors terres del territori que fins feia poc els pertanyia. Se'ls va prohibir erigir mesquites i no podien entrar al kremlin que els russos van construir a Kazan, sota pena de mort. Es van dur a terme cristianitzacions forçades (i no tan forçades) i els únics tàtars que tenien cert paper en els afers d'estat eren els que els funcionaris russos necessitaven com a intèrprets per entendre's amb altres pobles turcòfons (de la mateixa manera que el "meu" mul·là misogin turkmè es podia entendre amb els tàtars).

Com deia, no va ser fins ben entrat el segle XVIII que es va restablir certa normalitat en la vida religiosa i cultural dels tàtars després de la conquesta de Kazan dos-cents anys abans. L'emperadriu Caterina II, monarca il·lustrada per antonomàsia, entenia perfectament que la repressió no treia cap a res, i a desgrat de les autoritats ortodoxes va abolir les lleis que prohibien als tàtars practicar la seva religió amb llibertat. Conta la llegenda que, un cop derogats els edictes repressius, les autoritats municipals van adreçar-se a l'emperadriu perquè, almenys, limités l'alçada que havien de tenir els minarets, ja que temien que les torres de crida a l'oració de les mesquites sobrepassarien en metres el que la seva fe ortodoxa estava preparada per suportar. Aleshores, figura que Caterina va respondre: "Jo he determinat on [els tàtars] poden construir a la terra, però al cel poden construir tan alt com vulguin, perquè el firmament no forma part dels meus dominis". Tela, tu.

Una de les primeres mesures que va prendre Ivan el Terrible després de prendre la ciutat va ser expulsar-ne els pobladors tàtars. El nou assentament que se'ls va assignar consistia en terres humides i insalubres situades al sud del Kaban (davant per davant d'on segles més tard es construiria la mesquita de Zakabànnaia), prop d'on les aigües del riu Bulak deixen el llac per anar a desembocar al Volga, pocs quilòmetres enllà. Segons la llegenda, el monarca Ivan, que a part de terrible era una mica cabró, es veu que mostrant als tàtars l'aiguamoll que a partir d'aleshores haurien de considerar la seva llar els va dir "allà teniu el vostre lloc!". Però clar, els ho va dir en rus, i en aquest idioma els mots sonen vot vam miesto!; miesto en rus és lloc, i alguns lingüistes creuen que d'aquí ve la paraula tàtara bistä, que vol dir assentament, però ja pots comptar si és veritat…

L'assentament va anar prosperant a bots i empentes, la població tàtara va anar augmentant, entre entrebanc i entrebanc, incendi i incendi, prohibició i prohibició. Els edictes més aferrissats els va signar, paradoxalment, l'emperadriu Caterina II, a petició de Luka Konaixevitx, que va ser arquebisbe de Kazan entre 1738 i 1755. El Rouco Varela ortodox, entre altres facècies, va ordenar enderrocar 418 de les 536 mesquites de Kazan i va obligar els tàtars, un cop més, a abandonar les seves llars i a instal·lar-se uns quilòmetres més lluny de l'assentament al qual els havien relegat. D'aquesta manera es va fundar el Nou Assentament Tàtar, que amb els anys creixeria i acabaria fonent-se amb el vell.

Jo vaig descobrir que a Kazan existia un barri tàtar fullejant una Lonely Planet de Rússia quan ja feia anys que havia trepitjat el Tatarstan per darrera vegada. La guia deia que a la riba dreta del Kaban sobrevivien en mal estat algunes cases de fusta vestigi del que havia sigut l'assentament musulmà de la ciutat. I que el poc que quedava desapareixia ràpidament, presa de l'especulació. Aleshores vaig recordar que les dues vegades que havia visitat Kazan, els meus periples a la recerca de mesquites havien transcorregut per carrers força desastrats. La frase "desapareix inexorablement presa de l'especulació" va ser el primer que em va venir a la calibòcia quan vaig saber que Kazan seria la seu de la Universiada 2013. Ja m'imaginava el barri totalment arrasat, amb alguna mesquita indultada enmig de grans blocs de pisos i oficines de panells i vidre.

Per sorpresa meva, però, la tercera i darrera vegada que he visitat Kazan he pogut comprovar que, malgrat tot, part de la bistä es conserva. És més, s'ha convertit en un dels atractius turístics de la ciutat, per bé i per mal. Clar que Kazan no és Benidorm, i la capitulació davant del turisme significa únicament que l'Antic Assentament Tàtar s'ha situat al mapa, i que indicadors metàl·lics situen els turistes perquè la trobin. Antigues cases i hostals han mutat en restaurants, hotels, botigues d'antiguitats i fins i tot en unes galeries de botigues de records (quatre o cinc, no us espanteu) on una senyora cofada amb el kalfak típic t'explica detalladament les característiques de tots i cadascun dels souvenirs que vol vendre (però que possiblement no vendrà perquè tots els turistes marxen com esperitats davant de la seva profusa verborrea). La meva botiga preferida, però, és la que pertany a la mesquita Mardjaní. És àmplia, nova i sense cap encant particular, però ja hi era la primera vegada que vaig ser a Kazan, i en l'última ocasió una senyora enèrgica i xerrameca de 90 anys (el que en castellà es podria definir com una tártarabuela) m'explicava que de jove era gimnasta i que jo havia de fer esport per créixer; jo vaig protestar dient-li que així ja sóc fantàstic, i la dependenta, que era guapíssima, es va posar de part meva dient que el seu marit també era baix i ella és alta i no passa res. Després la dona va dir que era del Barça perquè tots els jugadors són musulmans, i que també li agrada el València perquè ha guanyat moltes competicions. I després ens va dir que tenia raó, perquè tenia 90 anys. Sí senyor.

Entre la supernonagenària i la bella botiguera em van ajudar a triar la tiubiteika (tübätäi, en tàtar) que més m'afavoria, i me'n vaig quedar una de clàssica de vellut, del color verd maragda que al Tatarstan permet identificar de seguida qualsevol cosa la tataritat de la qual s'hagi de ressaltar. La tübätäi, per cert, és un barretet sense ala, de forma cilíndrica, semblant a un plat de menjar per a gats (un dels símbols del Tatarstan és un felí silvestre). A Kazan el tipus de comerç on la vaig comprar abunda. Solen estar ubicats prop de les mesquites, però no necessàriament, i alguns s'anuncien amb reclams tan inequívocs com "botiga musulmana". Hi venen roba apropiada per a musulmans i musulmanes, amulets amb cites alcoràniques, alcorans (amb cites alcoràniques, també), rosaris, perfums, despertadors en forma de mesquita que t'avisen quan és hora de resar, raspalls, pasta de dents i bastonets d'higiene bucal halal, llibres d'història dels tàtars, literatura religiosa, contes infantils en tàtar, CD i DVD també de temàtica islàmica, gorrets per posar-se durant les oracions (fets a Rússia -al Tatarstan-, a l'Uzbekistan i a la Xina) i infinitat de productes més. Bé, de fet no es distingeixen gaire de qualsevol botiga d'articles relacionats amb l'islam de qualsevol lloc del món (Barcelona, Teheran, Madràs o Vancouver), amb la diferència de l'element identitari autòcton tàtar.

Algunes cases antigues les han maquillat de colors, potser per dissimular i compensar que les cases contigües se les han carregat per construir blocs de pisos al seu lloc. Però serem bones persones i agrairem a les autoritats municipals que almenys hagin entès que el llegat històric de l'assentament tàtar és important (encara que sigui perquè en poden treure profit), tan o més que el Kremlin.

Els tàtars no només viuen al Tatarstan (de la mateixa manera que al Tatarstan no només hi viuen tàtars), sinó que hi ha zones on històricament hi viuen comunitats tàtares de certa importància des de Sibèria fins ben a prop de Moscou. I això sense comptar els tàtars de Crimea, els de Polònia, Letònia i Finlàndia. Tot i habitar en una zona tan vasta (o potser precisament per això), Kazan va ser l'únic lloc on es va desenvolupar una cultura urbana específicament tàtara.

Conten les cròniques de viatgers que els europeus quedaven decebuts quan, en arribar a Kazan, constataven que l'aspecte del barri tàtar en realitat no diferia tant del de qualsevol assentament rus. Esperaven veure bons salvatges, evocadores escenes exòtiques i ordenat caos oriental, però en canvi el que hi trobaven eren violinistes, reunions per prendre el te, rellotges de pèndol, sessions de fotografia i discussions de negocis.

De fet, avui en dia l'únic que distingeix el barri tàtar de qualsevol carrer amb aires d'antigor de qualsevol ciutat russa són les mesquites i les "botigues islàmiques". Al principi sí que els habitatges tàtars es disposaven segons el patró "oriental" (diverses cases obertes a un pati interior), però amb el temps es van anar russificant i, almenys exteriorment, eren pràcticament idèntiques que les construccions dels eslaus (una mica més virolades, potser).

Els tàtars també s'han anat russificant, com tots els pobles de Rússia, però es pot afirmar que són un dels grups ètnics menys assimilats i amb una autopercepció més positiva i dels que més mantenen la llengua de tot Rússia. La seva russificació és básicament exterior. Com la de les cases de la bistâ.

Els altres alemanys de Stalingrad

 

Quan es parla de Volgograd i s’esmenten els alemanys, les associacions que es fan no són gaire positives. I és comprensible: si un exèrcit et bombardeja la ciutat i te la deixa completament arrasada és normal que no intercanviïs adreces amb els soldats per convidar-los al dinar de Nadal.

Monument La Mare Pàtria et crida!
al complex monumental de Mamàiev Kurgan, Volgograd

Fins fa poc, les úniques imatges que m’inspirava la combinació Volgograd-alemanys eren de cases enrunades, obusos, destrucció i monuments soviètics commemoratius de la batalla de Stalingrad (àlies Volgograd, àlies Tsaritsyn. De res). Però literalment quatre dies abans d’agafar el tren Moscou-Volgograd en la primera etapa del viatge a Calmúquia vaig “descobrir” que, prop de la ciutat que va ressorgir de les cendres a què la van reduir els nazis entre el juliol de 1942 i el febrer de 1943, continuava viva la memòria d’uns altres alemanys que, més pacíficament, havien pul·lulat per aquelles terres uns segles abans.

El 22 de juliol de 1763, un manifest de la tsarina Caterina II (que actuava amb el nom artístic de la Gran) emetia un edicte que permetia als estrangers establir-se a Rússia. L’estratègia era part d’un pla per colonitzar zones poc poblades i modernitzar el país. Caterina, d’origen alemany, volia atraure compatriotes seus perquè conreessin terres del sud de Rússia que aleshores estaven incultes, i va ser especialment activa intentant captar camperols d’Ulm i Frankfurt. Només en tres anys 30.000 alemanys van respondre a la crida i es van dirigir a Sant Petersburg procedents de la ciutat hanseàtica de Lübeck, on iniciaven el seu periple cap a terres russes. Després de passar uns mesos a l’aleshores capital de l’Imperi rus (més concretament a Oranienbaum), posteriorment salpaven per riu amb destinació a Saràtov, a les ribes del Volga. La travessia, que durava uns quants mesos, no era un creuer de plaer: dels prop de 26.000 colons alemanys que es van dirigir a Saràtov, més de 3.000 van morir a conseqüència de la duresa del viatge.

Els alemanys van establir colònies agrícoles i industrials que ben aviat van destacar per la seva eficiència i alta productivitat. Van ser ells els que van introduir el cultiu de la patata a Rússia, a més de moltes innovacions tecnològiques, sobretot del camp del tèxtil. Van augmentar la quantitat de terra destinada al cultiu de lli i cànem, i van fomentar també el conreu de planta de tabac.

La colònia de Sarepta, uns quilòmetres al sud de l’actual Volgograd (que, repeteixo, aleshores s’anomenava Tsaritsyn) era coneguda per la producció de mostassa i, sorprenentment, de vi. Una altra de les indústries importants era la tèxtil, i ho testimonia que un tipus de teixit de cotó (la sarpinka) s’anomenava així en honor a aquesta colònia.

Actualment Sarepta forma part de Krasnoarmeisk, un barri de la conurbació de Volgograd. Aquest municipi, contaminat i populós, pot semblar anodí a primera vista. Però si et prens la molèstia de guipar darrere dels seus alts blocs de pisos pots trobar coses interessants. Jo hi vaig anar amb tren suburbà des de Volgograd. Vaig baixar a la parada que no tocava (crec que l’error és perdonable: la parada es deia “Sarepta”), i només puc fer que alegrar-me’n, ja que per esmenar l’error em vaig veure obligat a agafar marxrutkes i a demanar indicacions a la gent, cosa que sempre et permet veure més coses, boniques o no. En aquest cas, vaig anar a parar sense voler a les comportes del canal Don-Volga, una impressionant fita de la enginyeria fluvial. Una estreta via d’aigua artificial permet als vaixells procedents del Don i del mar Negre prosseguir el seu viatge Volga amunt o Volga avall fins a Moscou i l’Àrtic o Àstrakhan i el Caspi, respectivament.
 
En cert moment, els immensos bucs passen per sota de l’edifici de control, una mena d’imponent arc d’estil stalinista d’estètica incongruentment neoclàssica. Jo em vaig quedar una bona estona mirant barquets embadalit i àdhuc bocabadat, malgrat el fred que fumia. Gràcies a la meva equivocació també vaig trobar, per casualitat, l’estàtua més gran del món. Bé, puntualitzo: l’estàtua més gran del món que representa una persona que va viure realment. La persona en qüestió és, com ja us deveu imaginar, Lenin. Però antigament aquesta grandiosa figura humana representava

Stalin, que per alguna cosa l’actual Volgograd es deia Stalingrad. Anys més tard, quan el bigotut criminal georgià va caure en merescuda desgràcia van canviar la seva estàtua per una de Lenin, un personatge històricament menys comprometedor, suposo.

Però tornem als nostres laboriosos alemanys. Sarepta és una de les poques ciutats russes que ha pogut conservar el seu llegat colonial alemany, cosa que no deixa de ser paradoxal si tenim en compte que, uns quants segles més tard, els alemanys no van permetre conservar res de Volgograd/Stalingrad. I precisament per això no deixa de ser commovedor l’orgull amb què Sarepta mostra el seu passat alemany: la part antiga del municipi la forma una ordenada plaça amb edificis disposats al seu voltant seguint una planificació urbanística força escassa a Rússia. La majoria de construccions, per desgràcia, estan en molt mal estat, però algunes allotgen museus i edificis administratius, i hi ha plans de reconstruir de nou elements de la colònia alemanya que permetin fer-se una idea de com havia set. Per exemple, l’embarcador, una fàbrica, alguns dels bastions de defensa…

Els museus (força pobres, però què vols fer-hi) exposen objectes, gravats i fotografies relacionades amb la vida dels colons. Estris de cuina, pots de mostassa, filoses, canonades de fusta i terra cuita, aparells per a la producció de vi… alguns gravats mostren les fileres ordenades de cases i fàbriques de totxana vermella dins les sòlides muralles de l’assentament, als peus de les quals calmucs i kirguisos acampen amb les seves centenàries tendes circulars de pell de camell. És una escena, al meu parer, entendridora, perquè, si bé segur que els diferents interessos dels diversos grups ètnics del Volga devien provocar conflictes, en general es pot dir que, dintre de tot, la convivència entre persones tan dispars com els camperols russos, els fabricants alemanys i els nòmades turcs i mongols era força harmoniosa. Una mostra d’aquesta convivència és una pintura en què es pot veure com un dentista alemany de la colònia arranca un queixal a un camperol rus. Possiblement, l’arribada dels alemanys i de la seva cultura material va suposar una millora de les condicions de vida per a molts dels pobladors ancestrals de les ribes del Volga.

L’edifici estrella del complex és l’església luterana, que, per desgràcia, estava tancada i no hi vaig poder entrar. Algunes oficines de l’Ajuntament local estan ubicades al que havien estat les habitacions per a dones solteres (situades sàviament just al costat de l’edifici on vivien els homes solters).

Jo, de tot plegat, em vull quedar amb la imatge dels monjos budistes calmucs passant amb camell per davant de les portes de la colònia alemanya. Cal dir que una de les activitats que havien de dur a terme els colons era la de missioners, ja que se’ls encomanava la tasca de fer proselitisme del luteranisme. Però es veu que aviat ho van deixar córrer, perquè ni els calmucs budistes, ni els russos ortodoxos ni els tàtars musulmans estaven per brocs.

Als inicis de l’existència de les colònies, els tallers tèxtils treballaven amb seda que arribava via

Itàlia. Però aquest material, i també la importació, era molt car, i aviat els teixidors de Sarepta van començar a treballar amb cotó provinent de Pèrsia a través del port d’Àstrakhan.

I, un cop més, el Volga enllaçava mons. Flocs de cotó cultivats a les planes perses, o a les ribes del Sir Darià, acabaven convertits en els teixits que sortien dels telers d’uns alemanys que, provinents de Suàbia o Saxònia, havien fet de les estepes russes la seva llar.